 |
| Port de la Selva, abans de 1936, amb un cafè pels pescadors |
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 26/09/2015
Port de la Selva/Cadaqués (Alt Empordà).-
Apèndix i fragment de ‘The Spanish Labyrinth: An Account of the
Social and Political Background of the Civil War’, obra de Gerald
Brenan, periodista, escriptor i hispanista britànic publicada el
1943. L’autor parla de les formes comunals i cooperatives
ancestrals de gestió de recursos a la península i a Catalunya, que
tenen una continuïtat en el temps, parlant del cas de Port de la
Selva (Alt Empordà) i mencionant Cadaqués (Alt Empordà) i Begur
(Baix Empordà).
Cooperativa pesquera al Port de la Selva
“[...]
Les comunitats no eren sempre agrícoles. A les valls del Pirineu es
troben comunitats de pastors que posseeixen les terres de les
pastures i governen tots els seus assumptes de manera similar. En una
d’aquestes, descrites per John Langdon Davies al seu llibre ‘Behind
the barricades’, tota la terra, excepte la de les cases i jardins,
pertanyia al poble: el metge, el barber, el ferrer, el veterinari, el
cirurgià i la farmàcia eren mantinguts per l’ajuntament, les
llavors eren distribuïdes gratuïtament tots els anys, hi havia una
cooperativa per promoure totes les coses i els pagesos vestien encara
segons la moda del segle XVIII. El color polític d’aquest poble,
Ansó, era neutral, però el capellà era molt popular i el territori
del voltant era carlista. Encara que Langdon Davies assegura que les
terres de pastura pertanyien a un terratinent benèvol, és molt
probable que en això s’equivoqués, ja que fa cinquanta anys les
pastures d’aquestes valls i de moltes altres dels Pirineu eren
comunals. Així, Ansó ens dóna un altre exemple d’una cooperativa
municipal basada en un sistema de propietat comuna que data de temps
remots, encara que francament no se si aquesta cooperativa és una
fundació moderna o es remunta, com a Llàbanes, al segle XVIII.
Aquestes comunitats de pastures no són, no obstant això, exclusives
dels Pirineu [...].Però hem d’anar a Catalunya si volem veure les
majors extensions d’empreses comunals. Moltes d’aquestes són
industrials com la veritablement antiga de Begur dedicada a la
fabricació de xarxes per a la pesca. Altres són comunitats
pescadores i aquí no puc fer altra cosa millor que copiar la
descripció que John Langdon Davies fa d’una d’aquestes en un
poble anomenat Port de la Selva. Les seves observacions van ser fetes
el 1936, poc abans d’esclatar la guerra civil, i amablement m’ha
permès llegir un petit follet que es va endur a la tornada a
Anglaterra i que contenia les regles de la comunitat. El poble estava
dirigit per una cooperativa de pescadors: posseïen les barques, les
xarxes, la fàbrica de les mateixes, el magatzem de queviures, el
frigorífic, els vehicles de transport, els olivars i la refineria de
l’oli, el bar, el teatre i la sala de reunions. Havien desenvolupat
el pòsit, o fons municipal posseït per tots els pobles d’Espanya,
com una assegurança davant la mort, els accidents o les pèrdues
d’embarcacions. Encunyaven la seva pròpia moneda, imposaven multes
en casos de pendència, insults, murmuracions contra la gent i per
tota acció oposada a la moral i al decòrum. Segons l’article 6 de
la seva llei, la diversió dels components de la comunitat
consistiria en danses i en la expansió, en el teatre, el cine,
vetllades científiques i literàries i en lectures sobre agricultura
i piscicultura. Port de la Selva era una república llibertària en
petit i realitzava l’ideal de tots aquells pobles de Catalunya,
Andalusia i la mateixa Castella que, en èpoques diferents durant el
segle passat, havien proclamat la seva independència i procedit a la
divisió de terres i a l’emissió de la seva pròpia moneda.
Langdon Davies va creure, de bona fe, que allò havia estat creació
dels anarquistes, però no va ser així. La constitució de Port de
la Selva d’aquell temps havia estat creada el 1929, poc abans de
l’adveniment de la República, pel moviment cooperativista fundat
el 1869 pel fourrierista Fernando Garrido. Aquest moviment, que no és
revolucionari, ha mantingut a distància l’anarquisme i el
socialisme polític i ha triomfat establint en diverses parts
d’Espanya cooperatives productives semblants a la de Port de la
Selva. El que és interessant observar és la naturalitat amb què
aquestes cooperatives s’adapten a l’escena espanyola, ja que Port
de la Selva és una de les velles comunitats pescadores de Catalunya
que han existit des de temps immemorials.”
A
Cadaqués
“De
Cadaqués, uns quilòmetres més llunyà, se sap per documents
contemporanis que s’havia organitzat de manera similar cap al segle
XVI. Altres documents guardats a l’església del lloc parlen de
Port de la Selva amb la seva indústria pesquera comunal (veure
‘Colectivismo agrario’ de Joaquín Costa, pàgines 579-582). Una
altra comunitat pesquera exactament igual, a Tazones, a Astúries a
prop de Villavicios, és descrita pel professor Antonio Camacho a la
Revista Nacional d’Economia. Estem doncs davant cooperativa
productiva moderna inserida en una organització comunal ancestral i
funcionant perfectament. El que s’ha fet al Port de la Selva, amb
influència anarquista, s’ha fet també a Ansó, d’ambient
carlista, mentre que l’organització de cooperatives de Llànabes
data del segle XVIII i precedeix així almenys en seixanta anys al
moviment cooperativista europeu. Així, Llánabes ofereix un exemple
de la veritat en l’observació de Sant Agustí: «Nolite foros iré,
in interiore Hispaniae habitat veritas»: No hi ha necessitat de
buscar influències de l’exterior: l’origen de totes les coses
d’Espanya es troba en la mateixa Espanya. Pel que fa als orígens
d’aquestes comunitats agrícoles i pastorals, s’ha demostrat que
daten de l’edat mitjana (segles IX i X) quan els reis i nobles
ansiosos per repoblar la immensa zona àrida existent entre les
muntanyes cantàbriques i els territoris que estaven en poder dels
àrabs donaven terres a comunitats de serfs alliberats (les
anomenades «famílies de criança») en condicions molt
avantatjoses. S’utilitzaven dues formes de cartes: o bé la «carta
pobla» o «carta de població», com també s’anomenava, que era
un simple contracte fet pel propietari de la hisenda amb la
comunitat, o bé un «fur municipal», que aportava certs privilegis
jurídics i d’autogovern i que requeria el consentiment del rei. En
ambdós casos el costum era la de donar un solar a cada família i la
terra a la comunitat que la dividia per períodes fixos entre tots
els seus membres. Les viles rebien «cartes municipals», eren
sobretot mercats (i per aquesta raó obtenien privilegis més
extensos) i es desenvolupaven de manera diferent que els petits
poblets que només tenien «carta de població» [...].”
“Pel
que fa a les comunitats de pastors al Pirineu, no se sap si es van
formar com les comunitats agrícoles de Lleó i Castella per la
necessitat d’acontentar els habitants de la regió fronterera amb
alguna cosa per la qual valgués la pena lluitar, o si daten de temps
molt més antics. És molt significatiu que algunes de les tribus
celtiberes descrites per Estrabó i per Diodor de Sicília
practiquessin un sistema comunal similar d’agricultura i pastura.
És evident que per tota Espanya els pobles han conservat el sistema
comunal de pastura des de temps romans i visigots. Sens dubte, no hi
ha res que sigui molt original en aquest sistema comunal de cultivar
la terra. Hi va haver un temps que va ser general: a Rússia (el
mir), a Alemanya (el flurzwang), a Anglaterra (el sistema de camp
obert). El que és, no obstant això, digne d’observació és que a
Espanya les comunitats dels pobles desenvolupaven espontàniament,
sobre aquesta base, un sistema extensiu de serveis municipals
arribant a vegades a assolir un estat avançat de comunisme. Com hem
vist en el cas de Port de la Selva, la municipalitat proveïa el
vilatà de tot el que necessitava per a la seva vida diària i el
sostenia en cas de malaltia o vellesa. A Llànabes fins i tot trobava
igualment ateses les necessitats de l’altra vida. Ens podem
preguntar si és el caràcter espanyol o les circumstàncies
econòmiques el que ha portat a aquest sorprenent desenvolupament.
Està clar que les peculiars condicions agràries de la península,
la gran desolació de molts pobles i la tardança del sorgiment d’un
elemental sistema capitalista hagin jugat la seva part, però no han
estat els únics factors que hi han contribuït. Quan considerem el
nombre de confraries que, fins fa no molt temps, posseïen i
treballaven la terra en comú amb previsió de la vellesa i com a
assegurança en cas de malaltia dels seus membres; quan considerem
institucions populars com la de la Cort de la Seo a València
regulant amb una base purament voluntària un complicat sistema de
regadiu; quan considerem, per últim, el sorprenent desenvolupament,
en anys recents, de les societats cooperatives i productives en les
quals pagesos i pescadors adquirien les eines de treball, la terra
que necessitaven, les instal·lacions necessàries per comprar i
vendre en comú, hem de reconèixer que la classe treballadora
espanyola posseeix un talent i capacitat espontanis per a la
cooperació que excedeix tot el que es pugui trobar avui en altres
països europeus (1).”
“Nota
(1). Sobre l’origen d’aquestes comunitats i de les primitives
municipalitats, veure Origen del régimen municipal en Castilla y
León, 1903, i El régimen señorial y la cuestión agraria en
Cataluña durante la edad media, 1905, d’Eduardo de Hinojosa. També
Historia de la administración pública en Portugal en los siglos XI
y XII, volum I, 1885; volum II, 1896; volum III, 1904, d’Henrique
da Gama Barros, Lisboa. Hi ha una bibliografia abundant a Historia de
España, volum II, de Ballesteros. Veure també al mateix llibre,
volum IV, part II, pàg. 152. Per informacions recents sobre el
moviment modern cooperativista, veure la pàgina 172 i també la
petita bibliografia que es dóna al final d’aquest llibre, sota
l’epígraf del capítol X. Veure també El colectivismo agrario en
España, de Joaquín Costa, 1898, i Behind the barricades de J.
Langdon Davies, 1936, pàgs. 66-67 i 78-80, de la segona edició.”
“Nota
al peu 47 (en l’edició en castellà). A l’apèndix, sobre les
cooperatives i comunes rurals, incloc una descripció de tres
d’aquestes comunes col·lectives, juntament amb un informe sobre el
seu origen. Però el moviment anarquista assenyala una represa de les
institucions medievals no només en l’ordre econòmic sinó també
en el polític. Quan es va produir l’aixecament militar al juliol
de 1936, tots els pobles de les zones anarquistes van derrocar els
seus ajuntaments i van començar a governar-se mitjançant el seu
sindicat. El sindicat consistia simplement en l’assemblea de tots
els homes i dones del poble pertanyents a la classe treballadora,
estiguessin o no afiliats a la CNT. Es reunien una tarda cada setmana
i, durant unes quantes hores, discutien els problemes locals. Tot
aquell qui ho desitgés tenia dret a parlar. El sindicat escollia un
comitè que governava el poble i era responsable davant d’ell,
d’una manera similar a com el govern britànic és responsable
davant del Parlament. Aquest sistema no era una invenció del moment.
Moltes vegades, durant els últims setanta anys, cada vegada que el
triomf d’una vaga o d’un aixecament ho permetia, apareixien
organitzacions similars per fer-se càrrec del govern del poble.
L’única cosa que produeix sorpresa és la rapidesa, espontaneïtat
i facilitat amb què aquests sindicats apareixien i la profunda i
plena satisfacció que proporcionaven als petits propietaris de terra
i als obrers agrícoles. Tot el conjunt treballava amb una
naturalitat com si el poble no hagués conegut mai un altre sistema.
Això ens porta a investigar si aquest mode d’administració dels
pobles va ser realment una invenció anarquista. Al contrari, el
sindicat i el comitè de 1936 eren en tots els aspectes idèntics al
concejo abierto i al cabildo de les comunes medievals espanyoles. Les
ciutats i pobles de l’edat mitjana a Espanya eren governats per una
assemblea de tots els homes adults de la població, anomenada concejo
abierto, i aquesta assemblea, que tenia plens poders, anomenava els
seus empleats municipals, els quals amb la seva capacitat i funció
col·lectiva eren anomenats el cabildo. Amb el pas del temps es van
anar introduint abusos a aquest sistema. Els nobles van obtenir llocs
hereditaris al cabildo, o van comprar els vots d’una manera similar
als cacics d’èpoques posteriors. El rei, per tal de debilitar la
influència dels nobles i incrementar la seva pròpia, va nomenar
empleats especials anomenats corregidores. El caràcter democràtic
de les municipalitats s’havia perdut. Cap al 1500, els concejos
abiertos ja havien deixat de reunir-se a les ciutats, excepte per a
la superficial cerimònia de l’elecció del cabildo. Però als
pobles petits aquesta decadència no es va produir i, a mitjans del
segle XVIII encara conservaven, en paraules de Ballesteros, «tota la
primerenca fragància de les institucions medievals». Fins i tot en
alguns llocs de Castella i Lleó van continuar existint fins al segle
actual. El 1898 es va aprovar una llei per concedir-los estat legal.
I així, trobem novament els anarquistes obstinats a restaurar la
base de la vida local, de la qual va brotar Espanya en els dies de la
seva grandesa. I això no suposava, com alguns aspectes de la teoria
carlista o falangista, una simple restauració arqueològica.
L’anarquista no pensa que tingui uns llaços que l’uneixen al
passat. Però el seu credo ha aconseguit expressar els desitjos i
records extraordinàriament tenaços de gran part del poble més
conservador d’Europa: el poble espanyol. I en això radica el seu
triomf. D’aquí també es dedueix aquesta actitud aparentment
negativa, aquesta fe en la simple destrucció que tant sorprèn
alguns observadors. Els treballadors i els anarquistes espanyols
creuen en comú que tan aviat com s’apartin determinats obstacles,
la societat s’organitzarà automàticament en comunes lliures. Això
és una creença que es basa no en cap teoria ni en la famosa frase
de Bakunin, sinó en la pròpia experiència camperola.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada