dissabte, 8 d’agost del 2015

MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia l'anarquista Onofrio Gilioli

L'any  1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre l’Estat francès i Catalunya, amb Portbou com a base. 
Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera a Roses.




Onofrio Gilioli: 
El 8 d'agost de 1882 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Onofrio Gilioli. El seus pares es deien Ferdinando Gilioli, sabater, i Matilde Pederzoli. Sabater de professió com el seu pare, el 14 de setembre de 1903 es casà amb Maria Giuseppa Pelliciari i entre 1903 i 1924 tingué nou infants (Rivoluzio, Libero, Siberia, Equo, Protesta, Soverte, Scintilla, Ribelle i Feconda Vendetta).  
En el 1911 estava subscrit al periòdic anarquista bolonyès L'Agitatore i el febrer de 1912 la policia el tenia fitxat com a membre del «Partit Sindicalista». Considerat com un dels principals organitzadors del moviment llibertari de la regió, en aquesta època participà en dures vagues, algunes de sis mesos, organitzades des de la Cambra del Treball.  
Durant la Gran Guerra va ser internat a la fortalesa militar de Crocetta Trevisana (Crocetta del Montello, Vèneto, Itàlia), on es va veure obligat a fer sabates per a l'exèrcit.  
En acabar la guerra retornà a Rovereto sulla Secchia, on continuà amb la militància. Durant un temps treballà en una fàbrica de sabates de Thiene (Vicenza, Vèneto), moment que aprofità per estrènyer els llaços amb el moviment anarquista de la regió.  
A començaments de 1921 decidí emigrar a l’hexàgon francès, on ja es trobava refugiat son fill Rivoluzio. El gener de 1922 retornà a Itàlia i poc després marxà amb tota la seva família cap a l’Estat francès. En 1924 s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França), lloc de residència de nombrosos exiliats italians, russos i alemanys. El seu domicili es convertí en lloc de trobada d'anarquistes refugiats (Camillo Berneri, Armando Borghi, Luigi Fabbri, Filippo Lusvardi, Vittorio Golinelli, Ettore Cropalti, etc.), fet pel qual es trobava constantment vigilat per la policia. Aconseguí un contracte de treball per a una vuitantena de treballadors d'una gran empresa de construcció i organitzà la sortida d'Itàlia de molts companys anarquistes. Amb la resta de la seva família, participà en diferents comitès de suport als refugiats italians i entre 1933 i 1934 va ser membre del Comitè Federal de la Federació Anarquista dels Refugiats Italians.  
Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 participà en la Conferència d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus, també coneguda com «Congrés Anarquista Italià», celebrat a Sartrouville (Illa de França), que donà lloc a la fundació del Comitè Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària). En aquest any de 1935, participà activament en la lluita contra les expulsions de refugiats per part de l'Estat francès.  
El 1937 va ser nomenat membre de l'anarquista Comitè per a l'Espanya Lliure de París, format, entre altres, per Giuseppe Corradini, Nicola Decio i Fulvio Pisano, i realitzà nombrosos viatges entre l’Estat francès i Catalunya, amb Portbou (Albera marítima, Alt Empordà) com a base. Durant un temps va ser destinat a un destacament de defensa costanera a Roses (Alt Empordà).
Alguns dels seus fills lluitaren en la guerra contra el franquisme. Amb els seus fills Equo i Rivoluzio, estava inscrit en la llista de «terroristes» establerta per la policia francesa. L'octubre de 1940, ben igual que son fill Equo, va ser inscrit en una llista d'anarquistes «subversius perillosos» lliurada a les autoritats alemanyes d'ocupació per la policia feixista italiana. Passà els anys de la Segona Guerra Mundial interimperalista a la «Zona Lliure», a Sant Africa (Llenguadoc, Occitània), i, llevat d'un breu internament en un camp de concentració, no patí represàlies.  
Després de l'Alliberament es reuní amb sa família a Fontenay-sous-Bois. Posteriorment realitzà diversos viatges i estades curtes a Itàlia.  
El company Onofrio Gilioli va morir en 1968 a la seva casa de Fontenay-sous-Bois.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada