Cofundador
el 1937 de l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de Durruti».
Jaume Balius:
El 13 de juliol de
1904 neix a Barcelona el periodista i activista anarquista revolucionari Santiago
Maria Balius Mir, que signava Jaume Balius). Fill d'una família burgesa benestant
catalana, els seus pares van ser Santiago Balius Pericàs, corredor reial de
comerç, i Carme Mir Pujol, i tingué tres germans. Gaudí d'una acurada educació,
que començà amb els jesuïtes del carrer barceloní de Casp (1914-1918), continuà
en col·legis privats de Saragossa (1918-1919) i realitzant l'últim curs de
batxillerat (1919-1920) a Girona (Gironès).
En
aquests anys es va fer de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i
de l'Associació Catalanista d'Estudiants. En 1920 començà la carrera de metge,
per no feu el tercer curs ja que es dedicà al periodisme polític i activitats
insurgents contra la dictadura del general Primo de Rivera arrel de les qual
fou empresonat.
En
1922 s'afilià a Acció Catalana i participà en les manifestacions catalanistes
de l'any següent. L'any següent s'allistà en els grups d’acció independentista
insurgent de l'Exèrcit Català que organitzaren els seguidors de Francesc Macià
enquadrats en Estat Català.
El
novembre de 1924 assistí a l'Assemblea Catalanista de Perpinyà (Rosselló) i el
3 de maig de 1925 cofundà la paramaçònica
secreta i armada Santa Germandat Catalana «Bandera Negra», suborganització d'Estat
Català fins a finals de 1926, després dels «Fets de Prats de Molló» (Vallespir).
El
6 de juny de 1925 va ser detingut a causa del «Complot de Garraf» --intent independentista
d'atemptar contra el rei Alfons XIII--, torturat i empresonat. A la garjola
conegué nombrosos anarquistes, com ara els companys Eroles, Ródenas o Ballano,
contactes que l'introduïren en el moviment llibertari de caire més social
revolucionari. Com que no va ser encausat, s'exilià a finals de 1925 primer a
Perpinyà i des de la tardor de 1926 a París (Illa de França), participant en
activitats d'Estat Català i de l'Exèrcit Català, encapçalat per Francesc Macià,
prenent part en els anomenats «Fets de Prats de Molló» del 4 de novembre de
1926 --l'intent d'invasió militar independentista catalana des de la Catalunya
Nord per proclamar una república catalana independent a Olot (la Garrotxa) amb
la força de les armes i una insurrecció a Barcelona enfront l’ocupació de l’Estat
espanyol--.
Entre
els anys 1927 i 1928 la policia francesa ja el va identificar com un habitual
dels cercles anarquistes. Ben decebut pel reformisme interclassista i arribista
de Macià, amb l'arribada de la Segona República, retornà a Catalunya, i després
d'una breu i incerta militància en el marxista revolucionari Bloc Obrer i
Camperol (BOC), cap al 1932 adherí al moviment anarquista social, col·laborant
en Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad i Solidaridad.
Partidari
de l'insurreccionalisme comunista llibertari del proletariat, passarà a
criticar durament els nacionalismes burgesos i tota mena de política
interclassista, sempre partidari d’una profunda revolució proletària.
Encara
que per influències de Liberto Callejas s'afilià al Sindicat de Professions
Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà sobretot en grups
d’afinitat adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Arran
de l'aixecament comunista llibertari de gener de 1933 fou processat per
«sedició» com a membre del grup «Renacer», junt amb els companys Bruno Lladó,
Cervera, Pellicer, Ruiz i altres.
Des
de juliol de 1933 fou assidu dels mitjans periodístics confederals. A partir de
l'estiu de 1934 fou cridat per Liberto Callejas, director del periòdic CNT, per
portar la corresponsalia de Barcelona.
Fou
un dels que engegà la campanya contra el torturador de militants de la CNT-AIT
i de la FAI Miquel Badia –dit ‘El capità collons’--, cap de Serveis de la
Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya i quadre dirigent
d’Estat Català que havia estat empresonat el 1925 per pertànyer a «Bandera
Negra». Com a periodista s'especialitzà en l'actualitat política, sobretot
catalana. Entre 1934 i 1936 col·laborà en Cultura Obrera de Palma. Pels fets
d'octubre de 1934 patí presó i un cop alliberat fundà, amb Pablo Ruiz,
l'editorial Renacer, on publicà diversos opuscles en 1935. Poc després fundà,
amb Carbó i Viñuales, el periòdic Más Lejos.
En
1936, durant els primers mesos de la guerra, recorregué la comarca de Pina de
Ebro en una gira propagandística de reivindicació del col·lectivisme
llibertari.
La
seva tasca periodística, però, no minva i entre l'estiu i la tardor de 1936
col·laborà en Solidaridad Obrera, i des del gener de 1937 assumí la direcció
del vespertí La Noche, periòdic que, tot i no ser òrgan confederal, estava
controlat per la Federació Local de Barcelona de la CNT-AIT a través de la cooperativa
creada pels treballadors a partir de juliol del 1936.
Durant
els primers mesos de 1937 participà en l'anomenat «Plet dels periodistes
confederals», sobre la nova direcció de Solidaridad Obrera i els comitès
nacional i regional català de la CNT. Utilitzà per lluitar contra aquesta nova
direcció el control sindical dels periodistes enquadrats en la CNT i la seva
participació en el Grup Sindical d'Escriptors Catalans (GSEC), afecte a la CNT.
Les seves crítiques al «governamentalisme» confederal i a la militarització governamental
republicana burgesa de les milícies donaren lloc a començaments de març de 1937
a la creació de l'Agrupació Anarquista «Los Amigos de Durruti», de la qual serà
secretari.
Participà
activament en els «Fets de Maig» de 1937 i a partir de l'11 d'aquell mes i any
creà i dirigí el portaveu d'aquesta agrupació, El Amigo del Pueblo, on lluità
encarnissadament contra els stalinistes, reivindicà la supressió de la
Generalitat contrarevolucionària, criticà el «reformisme» i el pacifisme de la
CNT i la FAI contra els stalinistes, i exigí la recuperació dels valors i
objectius socialistes revolucionaris de juliol de 1936, vers una tercera
revolució després de la democràtica del 14 d’abril de 1931 i la del 19 de
juliol de 1936. Fou expulsat pels comitès dirigents superiors de la CNT-AIT,
però sempre fou defensat per les bases obreres confederals. Després d'un dur editorial d'El Amigo del
Pueblo contra la política stalinista del govern de Negrín, fou detingut a
finals de maig. El juny fou tancat novament a la presó Model de Barcelona, però
fou alliberat per malaltia el setembre.
Per
evitar una tercera detenció per part de la República burgesa, marxà a l'exili
per la Tor de Querol (Alta Cerdanya) amb integrants de la 26 Divisió, antiga
Columna Durruti.
A
París les passà magres i es mantingué al marge del cercles confederals.
Després
marxà a Amèrica, passant per Santo Domingo (1940) i Cuba (1941). El juliol de
1944 s'instal·là a Mèxic i a partir de 1946 a Cuernavaca.
Malalt
i en una situació força precària, vivint del subsidi de la Junta d'Auxili als
Republicans Espanyols (JARE), en 1947 fou ingressat al Sanatori Espanyol de la
Ciutat de Mèxic, on va romandre més de dos anys.
Durant
els anys cinquanta es mantingué al marge del moviment llibertari oficial i
també del possibilista. El 20 de febrer de 1961 tornà a l’Estat francès com a
refugiat polític i, amb el suport del consellista i antic trotskista durant el
maig de 1937–torturat per Julià Grimau a Barcelona el 1938-- Manuel Fernández
(Grandizo Munis), s'establí a París, relacionant-se amb militants del Front
Obrer Revolucionari (FOR). Sempre anarquista social revolucionari, quan establí
contactes amb companys llibertaris fundà el Grup Francoespanyol de «Los Amigos
de Durruti» i edità a París quatre nous números d'El Amigo del Pueblo.
Entre
1964 i 1978, gràcies a la seva relació amb el periodista de la CNT i la FAI
Joan Ferrer, col·laborà en Le Combat Syndicaliste, entre 1965 i 1978 en Terra
Lliure (publicació en català de la CNT-AIT), i després en Fragua Social. A més
de les publicacions citades, va col·laborar durant sa vida en Despertar,
Esfuerzo, L'Espagne Nouvelle, Espoir, El Frente, Ideas, Nosotros, La Réveil
Syndicaliste, Ruta, Superación, Tiempos Nuevos, El Tulipán Negro, etc.
És
autor de Fígols, 8 de enero, 8 de diciembre, y octubre (amb Pablo Ruiz), De
Jaca a Octubre (1935), El nacionalismo y el proletariado (1935), Octubre
catalán (1935), Àlbum d'homes de l'Espanya. Sota la bandera del federalisme
(1937, amb altres), Hacia una nueva revolución (1937), etc.
L'any 1999 s'editaren una col·lecció de cartes sota el títol Correspondencia de Jaime
Balius i en juny de 2003 Miquel Amorós publicà La revolución traicionada. La
verdadera historia de Balius y Los Amigos de Durruti (editorial Virus).
Jaume
Balius va morir el 13 de desembre de 1980 a la Maison de Beau Séjour d'Ieras
(Provença, Occitània), residència geriàtrica en la qual residia des de 1963,
gràcies al suport econòmic del company llibertari berguedà Josep Ester i a la
seva companya Odette, i que també és coneguda com «Casa dels Pàries», pels
anarquistes exiliats que hi vivien. L’estiu de 1974 un company d’aquesta
redacció el visità en aquesta residència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada