Jordi Clos: el faraó dels hotels

'Self made man', col·leccionista compulsiu d'art de l'antiguitat, forjador d'un model d'establiment hoteler que encarna a la perfecció l'anomenada 'marca Barcelona', Jordi Clos ha influït discretament en les polítiques municipals vinculades al turisme. 

Ha cultivat bones relacions amb tots els governs municipals. Amb Trias no li ha anat malament: ha obert cinc complexes d'apartaments per a visitants en quatre anys, abans que se suspenguessin les llicències. 

El seu consell ha estat decisiu en moltes polítiques municipals que afecten al turisme, com la recent autorització d'obrir els diumenges als comerços de bona part de la ciutat . 

La part majoritària de les seves col·leccions artístiques no està oberta al gran públic sinó que és per a gaudi exclusiu de la clientela selecta dels seus hotels, als salons dels quals s'exhibeix.

 

DIRECTA 13/06/2015 

Eloi Latorre  

Al costat d’una efígie faraònica. Així és com li agrada fotografiar-s’hi a Jordi Clos, empresari i col·leccionista d’art compulsiu, forjador de què a ell mateix li agrada anomenar hotels d’autor. Ja sigui l’estàtua de Necàneb I de la XXX dinastia, o el granit de Ramsés III, o el relleu d’Akhenaton fent ofrenes florals o qualsevol de les peces que aplega al Museu Egipci de Barcelona (segons el mateix Clos, el centre d’exhibició privat dedicat a l’antic Egipte imperial més ben dotat del món) li ha servit sempre d’escenografia ideal per cultivar la imatge d’home de negocis de cultura refinada, amb ínfules humanístiques, que posa el mecenatge i el retorn a la societat en forma de llegat cultural per damunt del benefici pur.  

Però -més enllà de l’esmentat museu personal dedicat a l’art egipci i una trentena de ceràmiques precolombines que va cedir fa uns mesos a l’Institut de Cultura de Barcelona amb destí al Museu de les Cultures del Món- el cert és que la major part de seves selectes col·leccions artístiques no estan obertes al públic sinó que són per a gaudi limitat de la clientela dels seus exclusius establiments hotelers, convertits en receptacles privats i privatius de meravelles de l’antic Egipte i Mesopotàmia, de les civilitzacions mesoamericanes, de l’art primitiu africà o oceànic, amb incursions al modernisme i a la pintura i el gravat català contemporanis. De tot això es pot trobar als deu hotels de Barcelona que, juntament amb dos més a Madrid, un a Londres i un altre a París, conformen la cadena Derby Hotels Collection, el buc insígnia de l’imperi hoteler pilotat de forma personal i personalista per Jordi Clos.  

Del Raval a la zona alta 

En unes memòries autocomplaents publicades l’any 2013, Con la vida en los talones (La Esfera de los Libros) l’empresari s’esplaiava en la seva faceta d’home aventurer sense estalviar detalls: la necròpolis egípcia que va descobrir i excavar personalment l’any 2007, els trekkings per arribar a pobles perduts del Tibet, els rituals de tribus bàmbara o dogón a l’Àfrica en els que assegura que li agrada participar com un membre més de la comunitat… També hi cultiva la imatge de self made man, recreant-se en la seva infantesa humil i de supervivència al Raval, la mort primerenca del pare (Guàrdia de la Generalitat republicana que va sortir greument malalt de tres anys de captiveri en una presó franquista), com amb la colla del barri s’espavilaven per aconseguir xiclets i algun caler dels gegantins marines de la VI flota americana, com la sopa de menuts bullia a casa dia i nit… 

Pel que passa més de puntetes és pel fet que, d’un dia per l’altre, va canviar els ombrívols carrerons del Barri Xino per un senyorial palauet de Sarrià, quan una germana seva es va casar amb Ramon de Dalmases, tercer marquès de Mura, i aquesta família aristocràtica va adoptar oficiosament l’encara petit Jordi, el va acollir a casa i li va procurar una educació impensable.  

Tot un àliga per als negocis (a quinze anys ja va enredar companys dels Escolapis en una mena d’agència de viatges), va començar a treballar -com correspon al tòpic- de noi dels encàrrecs en una agència immobiliària, per després fer carrera a Mobles Maldà durant uns anys. L’experiència li va fer muntar una primera empresa dedicada al sector de l’interiorisme, Roberts. El 1968 va fer el salt al negoci hoteler, tímidament, com una divisió més dels seus interessos empresarials, amb la posada en marxa del Derby, situat al que avui és Josep Tarradellas, un establiment modest en comparació amb els innovadors complexes que ha aixecat posteriorment. 

 

Però no va ser fins al 1992, en plena febre olímpica, quan Clos va ensumar les possibilitats del filó turístic va apostar decididament pel ram de la hostaleria com a base del seu imperi, amb l’obertura de l’hotel Claris que ha estat la joia de la corona i la marca del grup, el primer en què comença a incorporar obres d’art als salons i passadissos, que posteriorment conformarien la base del Museu Egipci, obert dos anys després a pocs metres, juntament amb la Fundació Arqueològica Jordi Clos. Amb aquest establiment inaugura el concepte que mimetitzarà en els que obrirà en les dècades següents, fixarà els paràmetres d’això que se n’ha dit marca Barcelona, un producte turístic exclusiu (i excloent) elaborat a base de patrimoni cultural, arquitectura i disseny innovadors, cuina d’avantguarda i terrasses privades per aprofitar el clima benigne de la ciutat.

  

Hàbil a l’hora de fer-se amb el control d’interès artístic i patrimonial per a reconvertir-los en nova font de negoci, entre les seves últimes obertures hi ha l’hotel Bagués, que s’amaga rere la bella façana modernista de la joieria Bagués-Masriera de la Rambla, i l’aparthotel Arai del carrer Avinyó, aixecat en el Palau dels Quatre Rius, una casa senyorial del segle XVIII que també havia estat seu del Foment de les Arts Decoratives. En inaugurar-lo, el 2013, Clos va destacar que havien salvat l’edifici de l’abandó i dels okupes.  

Pisos turístics, no però sí 

Persona d’exquisides formes diplomàtiques de cara enfora, 

Jordi Clos ha cultivat les bones relacions amb tots els equips de Govern de la ciutat (en època de Pasqual Maragall se li va penjar l’etiqueta d’empresari del maragallisme). Però les coses no li han anat pitjor amb Xavier Trias: no en va, un fill seu està casat amb una neboda del fins ara alcalde. Durant aquest darrer quadrienni, ha apostat fort per una nova branca de la hostaleria: els apartaments turístics, en la que ja treballava des del 2004, però ha estat a partir del 2012 quan hi va centrar els esforços, amb l’obertura de cinc complexes residencials per a forans, fins a completar-ne vuit. Repetint igualment la mateixa forma d’exclusivitat i buscant emplaçaments d’interès històric-artístic: el grup d’apartaments La Reppublica, per exemple, situat al 22@, ocupa la que va ser seu de la Joventut Republicana Radical del Poblenou. Aquesta rauxa inauguradora es va produir, curiosament, poc abans que, l’any passat, l’Ajuntament decidís paralitzar l’atorgament de noves llicències d’aquesta mena de negocis. 

 

Contradictòriament, Clos, des del Gremi d’Hotelers de Barcelona -del qual fa anys que és president- sempre s’ha mostrat bel·ligerant amb l’auge dels pisos turístics. Ell defensa dient que no hi està en contra, sinó que tan sols en discuteix el creixement descontrolat i demana posar fre als que actuen sense llicència. El gremi és una de les moltes tribunes de què disposa per influir sobre les polítiques que afecten el seu sector de negoci. A part, també és vicepresident Turisme de Barcelona (on deixa el protagonisme a l’histriònic Joan Gaspart), membre del consell d’administració de Fira de Barcelona, vicepresident del comitè organitzador de la Fira EIBTM (un certamen dedicat a la innovació en el negoci turístic), president de l’Escola Superior d’Hostaleria de Barcelona, vocal de la Cambra de Comerç de Barcelona i patró de la Fundació Barcelona Cultura. Té la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat, atorgada l’any passat, i la Creu de Sant Jordi, que li va concedir el Govern català l’any 2002. 

 

Ell mateix no s’amaga de la seva capacitat d’influència en algunes decisions polítiques destinades a afavorir el negoci turístic en l’àmbit de Barcelona i també català. El seu consell va ser tingut en compte en decisions com l’allargament de l’horari del metro els caps de setmana, la creació d’una companyia aèria catalana amb suport de l’administració que es va plasmar en la compra ruïnosa d’Spanair el 2009 (ell mateix hi va invertir 20 milions a través de la societat Inversions Turístiques i Comercials, liderant un pool d’empresaris del sector turístic) o l’autorització, més recent, de l’obertura dels comerços els diumenges a bona part dels barris de Barcelona. 

 

Fa ben pocs dies, passades ja les eleccions municipals, en el butlletí intern del Gremi d’Hotelers, Clos firmava un article que no és difícil d’interpretar com un gest estesa de mà al nou equip de govern de la ciutat i d’adaptació als nous aires que bufen des de la façana sud de la plaça de Sant Jaume. En concret, demanava al nou consistori “un debat ric per impulsar els projectes que Barcelona necessita” i apel·lava al “creixement sostenible i adaptat a la ciutat del negoci hoteler i una planificació de l’activitat turística a llarg termini, basada en l’ampli consens de totes les parts”.