Rèquiem pels indis americans

Sitting Bull, dit Toro Sentado

Mentre que els indis són els salvatges desposseïts de les seves terres, estil de vida i creences. Avui els nous indis jueus són els palestins. Durant un temps i encara potser d'una forma més matisada, pensava que una part del poble basc, com els jueus, perseguits i assassinats pels nazis, eren els darrers indis americans. Em fascinava l'èpica, persecució i lluita d'aquests pobles, però al final em quedo amb els indis americans, perquè són els més nobles, els més resistents i els més derrotats. 

[26/05/2015]  Lluís Bosch Martí 

“D'Jo no em trobaré allà. M'alçaré, passsaré, volaré. Enterreu el meu cor, Wouded Knee, on l'any 1890 fa la darrera matança, 300 indis sioux...”   

On ve la nostra afició pels indis americans? Doncs de la nostra més remota joventut. Si primer ja de molt menut, els meus companys d'escola pel nostre tarannà èpic i bel·licós, com a líder dels nostres companys de jocs del carrer de la Força i del col·legi dels Maristes, amb en Juanito Saura, el de les Finques, i en Pere Joan Palahí, ens recorden com en Wermatch, per l'entusiasme compartit per tots els nostres companys inspirats pels contes d'Hazañas Bélicas, dibuixades a la ploma del fantàstic Boixcar, on els nostres herois eren els soldats alemanys, i després els americans contra els japonesos. Jo, que abans dels 20 anys, com a lector oceànic i plural, aviat em convertí en un radical ?antiimperialista alemany i ianki. I també per la juvenil lectura abans dels 20 anys d'Erasme, Tolstoi, Rolland, etc., tots descoberts en les lectures de les obres completes del recent redescobert Stefan Zweig, gran novel·lista, biògraf i assagista jueu alemany, vaig esdevenir en un lliure pensador humanista, pacifista i cosmopolita. I si en els darrers anys dels Maristes, els més companys, per la nostra afició a la premsa, història, geografia, dibuix i narrativa, em deien El Coreano, pels nostres dibuixos de batalles. Com després durant la Guerra de l'antiga Indoxina, entre els francesos i els nacionalistes de l'Exèrcit de l'Alliberament d'en Ho Chi Minh, futur líder dels comunistes del Vietnam.

Doncs jo, ja de jove, era l'alumne més informat de l'escola, era el campió, com el darrer en comportament, matemàtiques, esports, gimnàstica, etc. El descobriment del Cinema dominical dels Maristes, a través dels films de l'Oest, on vaig començar a anar a favor dels indis americans, i de les minories oprimides. I també volem reconèixer que els Maristes, com a Escola Catòlica, ens educaven amb els valors cristians i evangèlics de l'amor a Déu i al proïsme com a tu mateix. I durant el Domund, o sigui el dia de les missions era un entusiasta de recollir diners pels nens del Tercer Món, m'agradaven molt els murals amb nens de tots els colors i països donant-se la mà fraternal entre lluminosos colors amb l'arc de Sant Martí. Aquesta ha sigut la nostra bandera, i si de més gran, per renovades lectures, en especial pels cap a dotze volums de L'home i la terra de l'anarquista Eliseu Reclus, i les citades obres d'en Zweig, Rolland i Tolstoi, o després de Marx, Gramsci, Lukacs, Benjamin, Bretch, Adorno i Sacristán. Vaig evolucionar cap a l'humanisme socialista d'orientació marxista, heterodoxa. 

La meva catarsi a favor dels indis fou un diumenge a la tarda que vàrem entrar a la primera sessió del film Murieron con las botas puestas de Raoul Walsh, en què Errol Filmn fa del General Custer, derrotat amb part del seu cèlebre Setè de Cavalleria, va morir amb 300 soldats blancs a mans de 4.000 indis sioux i cheyennes. Em va entusiasmar tant la pel·lícula que vaig sortir a les 12 a la fi de la darrera sessió i em vaig guanyar que durant diversos mesos estigués castigat sense anar al cinema per la meva mare, que no vaig complir perquè com al cap d'unes setmanes era Nadal, per Sant Esteve, després de l'escudella, anàrem tots a veure a l'Albeniz Lo que el viento se llevó, que no va d'indis, sinó dels confederats del Sud contra els iankis del Nord. Però a pesar que amb la derrota de Custer per Toro Sentado, comencem a passar-nos al bàndol dels indis sioux, serà molts anys després, tot havent visionat quasi totes les pel·lícules d'en John Ford, en el Cineclub Afic de Girona, que servidor fou vocal de la junta articulista del butlletí, però els films més realistes, desmitificadors i lúcids sobre la veritable història dels indis americans són Pequeño gran hombre, i El darrer combat, el darrer film testament autocrítica del veterà John Ford. Sí, m'agraden quasi totes les pel·lícules de l'Oest amb indis, no de pistolers com les d'en Sergi Leone --que m'entusiasmen les bandes sonores d'en Morricone-- és perquè fins i tot les més discutibles i reaccionàries de W.D. Griffin, en totes hi ha l'èpica dels peregrins, com els jueus emigrants pel desert del Sinaí, o pel món a la recerca de la Terra Promesa, Canaan, o la Jerusalem Celestial.  

Mentre que els indis són els salvatges desposseïts de les seves terres, estil de vida i creences. Avui els nous indis jueus són els palestins. Durant un temps i encara potser d'una forma més matisada, pensava que una part del poble basc, com els jueus, perseguits i assassinats pels nazis, eren els darrers indis americans. Em fascinava l'èpica, persecució i lluita d'aquests pobles, però al final em quedo amb els indis americans, perquè són els més nobles, els més resistents i els més derrotats. 

Després de les darreres lluites de les partides dels apatxes chiricaues dirigits pels mítics guerrers cochise i Jerónimo, ja no queda cap guspira de rebel·lió dels vells indis americans perduts i atomitzats en petites reserves, van vegetant entre l'avorriment, l'alcohol, alguns robatoris els més rebels, i els normals americanitzats, es tornen comerciants, soldats, esportistes o treballadors aburgesats com la majoria dels altres americans alienats a l'American Way of life.