MEMÒRIA PROLETÀRIA DEL NORD-EST: L’any 1894 neix a Sant Feliu de Guíxols l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó, que mor el 17 de maig de 1986 a Barcelona

Sebastià Clarà (a la dreta de l'imatge) amb uns companys, el 1930

En 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal del Gironès de la CNT, de la qual va ser nomenat secretari i delegat al II Congrés  en el Teatro de La Comedia de Madrid.

El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». 

Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya que se celebrà a Blanes. Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. 

En l'any 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes  També aquest any representà la CNT en la Conferència d'Évora , que pretenia unificar la CGT de Portugal i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors 

L'1 de maig a Vic féu la conferència «Orientació sindical» i el 13 de maig de 1930, a Blanes, «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball», i l'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i s’integrà a ERC.  

En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, després d’haver passat pel Partit Laborista.

Sebastià Clarà Sardó: 
El 17 de maig de 1986 mor a Barcelona l'anarcosindicalista Sebastià Clarà i Sardó. Havia nascut en 1894 a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà).  
Passà la seva infantesa al camp, a casa d'un oncles, i anà a l'escola laica de Sant Feliu de Guíxols.  

D'adolescent treballà de pagès, a la indústria suro tapera del seu poble i, com a manobre, a la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar (la Selva marina). 

Emigrà a l’Estat francès, on va fer feina a les fàbriques de taps de suro de la Gascunya (Occitània); després marxà a París (Illa de França), on l'aplegà la Gran Guerra i va viure el debat que aquest conflicte suscità en el moviment llibertari a nivell internacional a causa de la posició de Piotr Kropotkin. 

Entre 1915 i 1917 va ser secretari de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a París. 
En l'any 1917 fou responsable del Grup de Propaganda Llibertària de Llengua Espanyola i intentà publicar, sembla que sense èxit, el periòdic Tribuna Libertaria. Detingut, va ser portat a la frontera pirinenca. 

Aquell mateix 1917 s'establí a Mataró, on participà en els conflictes vaguístics que es desencadenaren arreu de la comarca.  

En el 1919, des de Salt, s'encarregà d'organitzar els Sindicats Únics de la Federació Comarcal del Gironès de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual va ser nomenat secretari.   A més del sindicat saltenc, s'hi adherien el de Celrà, el Arte Fabril (fàbrica Grober) de Girona i el d'Arts i Oficis de Bonmatí. Més endevant s'hi afegiren els sindicats gironins dels carreters, mecànics, surers, paperers, espardenyers, manobres, rajolesrs, picapedrers, ferroviaris, etc. fins a superar els 4000 afiliats.

Per la seva activitat sindicalista com a organitzador de la CNT a l'àrea industrial de Girona, el 4 d'octubre de 1919, el governador civil de Girona  va proposar al ministeri de la Governació el desterrament de Sebastià Clarà  "a algún pueblo de la província de Huesca, toda vez que en la región catalana es peligrosa la residencia de Clara en cualquier pueblo... Clara  ha venido laborando en las organizaciones sindicalistas de esta provincia y es quien impide ahora el arreglo de algunas de las huelgas existentes".
Entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 la CNT celebra el seu II Congrés, en el Teatro de La Comedia de Madrid.  Els delegats gironins foren Josep Alberola, Sebastiá Clara, Giordano Mestres, Josep Rius, Jaume Prat, Joan Muriscot, Tomás Peña. Fermín Oliver, Ramón Cornellar, .Josep Rosanes i Agustí Sucarrats. La representació gironina fou important: el nombre total d'afiliats als sindicats gironins que s'hi varen trobar representáis foren 30.901. 
El 7 de setembre de 1920 va ser jutjat en consell de guerra a Girona per «insult de paraula a força armada». 

Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922, en representació de la CNT de Salt, assistí a la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) que se celebrà a Blanes (la Selva marítima). 

Aquest mateix any fou membre del Comitè Nacional de la CNT. 

En el 1923 s'integrà en el Comitè de la Federació Regional Catalana de Grups Anarquistes, que s'havia acabat de crear.

També aquest any representà la CNT, amb J. Ferrer Alvarado, en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). 
A més a més, en 1923 va fer mítings a diverses poblacions (el Prat de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Donostia).  

Durant la dictadura de Primo de Rivera intervingué en diverses conspiracions antimonàrquiques juntament amb sectors polítics i en 1927, arran de la vaga dels suro tapers, va ser desterrat i marxà de bell nou a l’Estat francès, establint-se a Montalban (Guiena, Occitània).  
Novament a la Península, en aquests anys de final de la Dictadura, destacà com a orador, fent mítings a diverses localitats (Manresa, València, etc.).  

El 27 d'abril de 1930 va fer un míting d'afirmació sindical al Teatre Nou de Barcelona, amb Joan Peiró, Emili Mira, Pere Massoni i Ángel Pestaña. 

L'1 de maig de 1930, al Cafè del Carril de Vic (Osona), organitzat per l'Associació Obrera de Vic, llegí la conferència «Orientació sindical», i el 13 de maig d'aquell any, al teatre Fortuny de Blanes, organitzat pel Sindicat Únic confederal, la conferència «La finalitat i tàctiques de la Confederació Nacional del Treball». 

El 10 de juliol de 1930 impartí la conferència «Modalitats i finalitats del sindicalisme» a la Casa del Poble de València.

En aquesta època es posà al front de la Federació Local de la CNT de Barcelona i l'11 d'octubre de 1930 va ser detingut juntament amb altres companys (Ángel Pestaña, Tomàs Tuso, Pere Foix, etc.). 
Fins al setembre de 1931 fou redactor de la Solidaridad Obrera dirigida per Joan Peiró i fins i tot la dirigí entre l'octubre de 1930 i juny de 1931, fins que en 1936 va ser novament redactor. En 1931 prologà el llibre de Francisco Cañadas El Anarquismo. 

Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al Tercer Congrés Nacional de Sindicats de la CNT que se celebrà al Teatro Conservatorio de Madrid, i a partir d'aquesta reunió assumí progressivament les tesis purament sindicalistes, arribant a reivindicar un «sindicalisme neutre» compatible amb activitats polítiques al marge de la lluita sindical.  

L'agost de 1931, fou un dels redactors i signants del «Manifest dels Trenta» i per això fou expulsat de la CNT.

El 22 de setembre de 1931 dimití, junt amb Joan Peiró i la resta de la redacció, de Solidaridad Obrera.  

Durant la Segona República espanyola s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) --era amic personal de Lluís Companys, a qui havia conegut a la presó Model de Barcelona-- i fou cap d'Estadística del Departament de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.

Després del IV Congrés Nacional de la CNT, celebrat entre l'1 i el 10 de maig de 1936 a Saragossa, reingressà  a la Confederació per mitjà dels trentistes Sindicats d'Oposició de la CNT i es va fer càrrec de la Secció de Funcionaris del Sindicat de Serveis Públics i, per aquest sindicat, fou delegat en el Comitè Regional de la CNT. 

El 13 de març de 1938 participà en l'homenatge a la memòria de Salvador Seguí que es realitzà davant la seva tomba al cementiri de Montjuïc. 

En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a l’Estat francès, però en 1941 retornà a la Península i entaulà relacions amb els sindicats falangistes, participant en la formació del Partit Laborista, fet pel qual una gran part de la militància confederal l'acusà de traïdor. 
En 1945 es formà clandestinament el Partit Laborista, format per un sector «socializant» de la Falange i antics membres del Partit Sindicalista partidaris de la integració en l’Organizació Sindical Espanyola (els sindicats verticals de la Dictadura), que per això havien estat expulsats del patit pestanyista, totalment antifeixista i contrari a la participació en els sindicats verticals del franquisme, per la direcció exiliada en Tolosa de Llenguadoc (Occitània) i Perpinyà (Rosselló), relacionada amb el Govern de la Federació de Iugoslàvia i partidària de la guerra de guerrilles. En el cas de Sebastià Clarà correspon a antics militants d’ERC vinculats igual que els expulsats del Partit Sindicalista a la CNT. Sembla que algun militant d’Olot de la CNT també s’integrà al Partit Laborista. Es diu que el Partit Laborista dins els sindicats verticals –el mateix que passà el 1966 amb la CNT cinc-puntista-- va comptar  amb el vist-i-plau del ministro franquista del Treball, responsable de l’Organització Sindical Espanyola, el ‘camisa vella’ de Falange José Antonio Girón de Velasco. Segons escriu Heine, Hartmut (1983). La oposición política al franquismo. De 1939 a 1952 (Grijalbo: Crítica. pp. 241–242 1947) «habiendo perdido toda utilidad para el régimen, éste procedió a detener a unos setenta miembros del Partido Laborista en Cataluña, Valencia, Madrid y Galicia». En certa mesura el Partit Laborista de 1945-1947 va ser el precedent del pacte dels Cinc Punts d’un sector important i significatiu de la CNT amb el franquisme els anys 1965-1966. 

Durant la Dictadura Sebastià Clarà crea el Centre Lleidatà a Barcelona, lloc de trobada i d'informació a l’entorn d’ERC i el FNC, espai independentista català boicotejat per la majoria de la militància confederal barcelonina (CNT-AIT i gran part dels ‘cinc-puntistes’).  

En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants a Barcelona, inici de la reconstrucció definitiva a Catalunya de la CNT després del franquisme abans del Cinquè Congrés i la posterior divisió entre CNT-AIT i CNT Congrés de València, seguida de la CNT Països Catalans, CGT, CNT (desconfederada), Solidaritat Obrera. Ara mateix hi ha el sector anarcosindicalista majoritàri, la CGT, i els minoritaris: la CNT-AIT, la Solidaritat Obrera i la CNT Catalunya.

Trobem articles de Sebastià Clarà, alguns signats sota el pseudònim de Floreal, en diverses publicacions, com Acción Social Obrera, Acracia, Boletín Oficial, La Comena Obrera, Cultura Libertaria, Solidaridad Obrera, El Vidrio, etc.