Durant la dictadura de Primo de Rivera i de nou la CNT
en la clandestinitat aconsegueixen organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre
de 1923 a Saragossa, al «casino del cardenal Soldevila», allà s'acorda enviar dos
delegats per entrevistar-se amb el
coronel Macià a Perpinyà, que seran Paulino Díez, per la CNT, i Antonio Parra
pels grups anarquistes.
El 17 de juliol de 1936 l'agafa a Melilla, fet que
l'obligarà a amagar-se, però finalment aconsegueix, l'abril de 1937, passar al
Marroc i d'allà a Barcelona, on el 18 de novembre de 1938 serà operat d'úlcera
i després partirà a Perpinyà per refer-se.
La caiguda de
Barcelona impedeix la tornada i treballarà el 1939 a Perpinyà en el
comitè de suport als exiliats fins que és detingut i tancat al camp de Sant
Cebrià de Rosselló.
Paulino Díez Martín:
El 4 de maig de 1892 neix a Burgos (Castella) el militant anarquista Paulino Díez Martín. Fill de treballadors sense cap ofici, originaris del camp burgalès. Als quatre anys va assistir a una escola de monges, d'on serà expulsat per indisciplina, passant a l'escola de Tomàs Esteban, on també es va rebel·lar.
Quan tenia 12 anys va ser aprenent de sastre i un
temps baster, fins que amb 14 anys ingressà en la Societat de Fusters i
Ebanistes, al carrer Puebla núm. 33, de Burgos, en qualitat d'aprenent i dos
anys més tard és triat vocal d'aquesta societat, càrrec que ocuparà fins al
1910, any que marxa, juntament amb el seu germà, a Melilla (Rif) buscant feina.
En aquesta ciutat treballarà en la construcció de
barracots per a l'exèrcit i el setembre de 1910 se suma a la vaga de fusters que
volien corregir els abusos dels contractistes. Una nova vaga el febrer de 1911
es declararà en el sector de la construcció en una caserna d'artilleria que
estava construint.
En aquest temps coneixerà socialistes i anarquistes
destacats, com ara García Viñas, Manuel García, Victoriano Mairena...
En 1912, després de moltes gestions, aconsegueix
legalitzar una Societat de Socors Mutus a Melilla i l'any següent crea amb
altres companys un grup d'afinitat anarquista, que distribuirà premsa
llibertària entre la milícia.
El març de 1914 aconsegueixen legalitzar les Societats
Gremials de Resistència.
El 2 d'abril de 1915 pateix la seva primera detenció
que durarà 15 dies per mor de la visita d'Alfons XIII a Melilla.
Tornarà a ser detingut el juliol de 1916 durant la
vaga de subsistències.
El grup anarquista al qual pertanyia Paulino Díez
decideix denunciar el tripijoc contrabandista que tenien organitzat comerciants
i govern militar, cosa que provocarà un gran escàndol i que va provocar la
destitució del governador militar Federico de Monteverde. Com a conseqüència de
l'escàndol del contraban, l'octubre de 1916 patirà un intent d'atemptat, però
aconsegueix refugiar-se en un vaixell ancorat al moll --El Sister, de la
Transmediterrània--. L'autor de l'intent d'atemptat va resultar ser un sicari
arribat a Melilla expressament anomenat Zaplana i que després es va traslladar
a Màlaga on feia de guàrdia d'ordre públic.
El Primer de Maig de 1917 participà en un míting a
Melilla en record dels màrtirs de Chicago i a favor de la Revolució russa dels
soviets, i serà detingut pels visques a la revolució russa que va llançar i
acusat de trencar la neutralitat d'Espanya en la Gran Guerra.
Pocs mesos després, el setembre de 1917, serà detingut
de bell nou en ocasió de la Festa de la Flor que els militars preparaven a
Melilla i l'endemà les parets del centre de la ciutat apareixeran empaperades
amb un manifests que en demanava la llibertat.
El setembre de 1918, amb motiu d'una vaga de
ferroviaris de les mines del Rif que afectava els transports i els
subministraments, Paulino Díez es expulsat de Melilla i marxa a Barcelona
buscant feina l'octubre de 1918, on ingressarà en el sindicat de la fusta, al carrer
de Sant Pau, i per la seva activitat, el desembre, serà nomenat delegat a la
Federació Local de Barcelona de la CNT.
La seva primera vaga barcelonina, quan treballava en
una obra del carrer Milà i Fontanals de Gràcia, serà pel desgast d'eines que
els obrers mateixos han d'aportar, i va durar tres mesos. Un dels primers
militants que va conèixer va ser Gastón Leval, que es reunia amb els companys
al sindicat Metal·lúrgic, al carrer Mercaders núm. 25.
El gener de 1919 serà elegit com a secretari de la
Federació Local de la CNT de Barcelona, i una de les primeres mesures que va
acordar el nou secretariat va ser que els companys cenetistes, en pujar al
tramvia, demanessin al conductor que els ensenyés el carnet del sindicat;
d'altra manera, es negarien a pagar. Aquesta tàctica de pressió va donar
resultats ja que els inspectors de ruta, sorpresos, es veien impossibilitats
d'exercir la seva tasca.
En declarar-se la vaga de la Canadenca, el gener de
1919, va pertànyer al «comitè fantasma», grup clandestí coordinador de la vaga.
El 17 de gener de 1919 va participar en un míting
d'orientació en suport dels obrers tèxtils de La Constància en vaga.
També va participar en el conegut míting del teatre
del Bosc per informar de la situació de la vaga de la Canadenca i l'endemà es
va celebrar el míting de la plaça de toros de Les Arenes.
El 3 d'abril de 1919 serà detingut en un restaurant
del carrer Sant Olegari mentre sopava, denunciat per un confident francès
anomenat Louis, i serà processat militarment per 10 delictes i per cada delicte
demanaven 10 anys. Malgrat tot, va sortir en llibertat provisional de la presó
--el 5 de setembre de 1919, el mateix dia que va ser assassinat l'expolicia
Bravo Portillo--, després de passar cinc mesos tancat a la Model i al vaixell
Teresa Taya.
En acabar la vaga de la Canadenca, que va costar molts
patiments, acomiadaments i llistes negres, va marxar a Andalusia, seguint els
consell de la Regional catalana que demanava la descongestió de militants a
Catalunya.
A Màlaga, en plena vaga de la marina mercant, serà
detingut juntament amb un capità basc, cosa que motivarà la convocatòria d'una
vaga general de tot el port malagueny en solidaritat i que obligarà al seu
alliberament per part del governador civil. En aquesta ciutat, va organitzar
els sindicats cenetistes de la Fusta, la Construcció i el Transport.
El novembre de 1919 torna a Melilla amb la intenció
d'unir-se a qui seria sa companya, però les autoritats li recorden que ha
d'abandonar la ciutat en el termini d'un mes, temps suficient per muntar una
vaga de forners reivindicant la jornada de vuit hores; també serà detingut a
Melilla per la vaga de dependents del comerç i més tard alliberat.
El desembre de 1919 participa en el Congrés de la
Comèdia de Madrid de la CNT, en representació dels sindicats malaguenys.
El febrer de 1920 participa en una gira de propaganda
per Algesires i els seus voltants per informar sobre els acords presos en el
congrés.
Quan tornà a Màlaga, el maig, serà expulsat de la
ciutat pel governador Gil Municio, es traslladarà a Sevilla sota el nom fals de
José Pérez i començarà a fer feina en una fusteria, on prendrà part en la constitució dels sindicats
cenetistes de la Fusta, de la Construcció, del Metall i dels Transports. El
juliol de 1920 serà detingut a casa seva, al carrer Enladrillada, en trobar-li
una carta que la policia relaciona amb l'atemptat del mes anterior al periòdic
malagueny La Unión Mercantil.
Des de la presó de Màlaga organitzarà una campanya de
premsa sota el nom «Com es forgen els processos contra l'organització obrera» i
el seu propi comitè de defensa confederal.
El procés contra Paulino i sis companys seus començarà
el 16 d'octubre de 1920 i seran defensats pels advocats José del Río i Francesc
Layret; després de tres dies de l'inici del judici els sindicats declararan la
vaga general a Màlaga i província. Layret va fer una argumentació tan emotiva
de l'anarquisme social que un caporal d'artilleria que es trobava entre el
públic va cridar «Visca l'anarquia!», per la qual cosa els companys anarquistes
van haver d'amagar-lo perquè no fos identificat. Tots van sortir absolts i la
població malaguenya va portar a coll-i-be Layret fins a l'hotel, tot braolant
visques a la Confederació.
El 4 de gener de 1921 torna a ser detingut a la feina
i en corda de presos serà conduït de Sevilla a Còrdova, viatge que va durar tot
un mes. Més tard serà confinat a un poble cordovès anomenat Las Torres i
posteriorment a Viso de los Pedreches, des d'on serà enviat a la presó de
Còrdova, on romandrà tancat en una cel·la de càstig per negar-se a assistir a
missa. Amb el temps serà confinat a La Torre de Juan Abad, on el 7 de setembre
de 1921, ajudat per joves del poble, aconsegueix fugir del seu confinament
prenent un tren que el portarà a Puertollano i d'allà a Pueblo Nuevo del
Terrible (Còrdova), on viu el mestre racionalista Aquilino Medina. A prop
d'allà, a Peñarroya, obriran una escola racionalista, on Paulino, amb nom
suposat, començarà la seva tasca docent en una classe amb quatre infants.
La infrastructura de l'escola la va proporcionar
Aquilino Medina i els miners de Peñarroya i els llibres eren els editats per
l'Escola Moderna barcelonina. Al cap d'un temps els alumnes eren una quarantena
i els vespres hi acudien els joves miners ansiosos d'aprendre.
El gener de 1922 les companyies de carbó Asturiana i
Peñarroya van reduir els salaris per la qual cosa es va declarar una vaga en
ambdues companyies, que va ser traïda per la UGT. En aquells dies Paulino va
emmalaltir d'una úlcera estomacal motivada per les contínues repressions i
decideix marxar a Melilla amb la seva família per refer-se'n. Un cop establert
i amb motiu de la Conferència de Saragossa --on s'acordarà la sortida de la Tercera
Internacional i l'adhesió a la nova AIT--, una vegada legalitzada la CNT, parteix cap aquesta ciutat
l'11 de juny de 1922; després de la conferència, juntament amb Salvador Seguí,
marxarà a Sevilla, on a l'Ateneu Literari dissertarà sobre el «Concepte de la
nova civilització». A més, van recórrer Huelva, Còrdova, Màlaga, Algesires,
Jerez i Cadis, i es van recaptar més de 50.000 pessetes per als presos.
A finals de juliol torna a Melilla, però és detingut
el 10 d'agost i enviat a Màlaga, on passarà 10 dies empresonat. Quan va sortir
de presó es va trobar amb la vaga del moll suportada per tota la Federació
Local de la CNT malaguenya, a la qual es va afegir, sabotejant els esquirols,
per la qual cosa va ser detingut de bell nou juntament amb altres companys. A
la presó van trobar 16 companys pagesos de Churriana acusats d'agredir
esquirols en un vaga que ja durava quatre mesos.
El febrer de 1923 es va traslladar a Mataró com a
delegat de la Federació Local de Màlaga per assistir a una Conferència de
federacions locals i regionals de la CNT-AIT, on es va tractar el tema de les
vagues i es va començar una campanya pro presos.
Després, amb el Comitè Nacional, va partir cap a
Bilbao, on va participar en un míting al Frontó Euzkalduna amb el jove misser
Aldasoro; després visitaran Tolosa, Vitòria, Burgos i Santander, però la gira
se suspengué a causa de l'assassinat de Salvador Seguí a Barcelona, i marxa a
Sevilla i Màlaga.
A causa de la repressió a Catalunya, el Comitè
Nacional de la CNT-AIT s'estableix a Sevilla i Paulino n'esdevindrà secretari
general, al costat seu hi havia Pedro Vallina (tresorer), Manuel Pérez
(comptador) i Ramón Mazón (secretari d'actes).
Poc temps després arribarà el cop d'Estat de Primo de
Rivera. Amb la Dictadura i de nou la CNT en la clandestinitat aconsegueixen
organitzar un ple clandestí el 15 d'octubre de 1923 a Saragossa, al «casino del
cardenal Soldevila», allà s'acorda enviar dos delegats per entrevistar-se amb el coronel Macià a Perpinyà (Rosselló),
que seran Paulino, per la CNT, i Antonio Parra pels grups anarquistes.
En aquest període de la Dictadura es veurà obligat a
sortir d'Espanya a Cuba amb el vapor Buenos Aires, que va partir el 7 de juliol
de 1924, amb tota sa família, on passarà tres anys i quatre més als EUA.
Des de juliol de 1924 a Cuba treballarà en una fàbrica
de cervesa i amb Jesús Arenas fundarà la Federació Nacional de Grups
Anarquistes amb el suport de Salinas i A. Del Valle i va organitzar els gremis
de l'Havana, participant el 5 de febrer de 1925 en la constitució de la
Confederació Nacional Obrera de Cuba, en el segon congrés de la qual va se
nomenat secretari general.
Amb el pseudònim de Rafael Pérez va poder sortejar un
temps la persecució del dictador Machado, fins a juliol de 1927, quan fuig als
Estats Units fent-se passar per José Toribio Crespo, natural de Puerto Rico.
A Nova York participarà en el gran míting pro Sacco i
Vanzetti, en activitats contra dictadors europeus al costat de nombrosos
companys (Pantin, Frank González, Restoy, Rancisco Eive, etc.).
En 1928 comença la publicació de Solidaridad amb A.
García, Castilla, Eive i Restoy.
Un cop restablerta la República, torna el juliol de
1931 a Barcelona, on es reuneix amb el Comitè Nacional de la CNT-AIT, i més
tard es trasllada a Melilla, on de bell nou participarà en la reorganització
dels sindicats, facilitant l'ingrés dels treballadors marroquins.
Arran d'una vaga del transport a Melilla, Paulino
increpa el governador civil, per la qual cosa serà detingut, processat i
condemnat a dos anys, onze mesos i 21 dies. Després vindrà una apel·lació, en
la qual E. Barriobero, davant el Tribunal Suprem de Madrid, n'aconseguirà
l'absolució.
El febrer de 1932 va ser detingut per la insurrecció comunista
llibertària de Fígols i l’Alt Llobregat. Serà deportat a Almeria, juntament amb
els germans Tarragó i Cano; més tard Paulino serà enviat a Burgos en llibertat
vigilada.
En 1933 és secretari de la CNT de Melilla a la qual
representa en el congrés andalús d'aquell any i en el míting de clausura en el
qual va participar amb Durruti i Ascaso, acabant pres alguns mesos al penal del
Puerto.
Quan es va desencadenar l'octubre asturià va passar
prop d'un any amagat a Melilla.
L'aixecament militar del 17 de juliol de 1936 a Àfrica
l'agafa a Melilla, fet que l'obligarà a amagar-se, però finalment aconsegueix,
l'abril de 1937, passar al Marroc i d'allà a Barcelona, on el 18 de novembre de
1938 serà operat d'úlcera, cosa que farà que no pugui retornar a Andalusia per
fer-se càrrec del Comitè Regional andalús; després partirà a Perpinyà per refer-se
de l'operació.
La caiguda de
Barcelona, el gener de 1939, impedeix la tornada a Catalunya i
treballarà en el comitè de suport als exiliats fins que és detingut i tancat al
camp de Sant Cebrià de Rosselló. Mesos
més tard, juntament amb Vallina i altres, aconsegueix embarcar-se en un vaixell
que el portarà a Amèrica, on recorrerà Santo Domingo, L'Havana --on organitzà
la CNT cubana i va viure amb Áurea Cuadrado i Domingo Rojas-- i Panamà, on
s'instal·larà a Colón amb Parra i altres amb els quals treballarà de fuster en
la construcció de carreteres i després en la construcció de cases a la zona del
canal.
Bon orador, també va col·laborar amb la premsa (Cenit,
España Nueva, O Libertario, Nervio de París, Solidaridad Obrera de Sevilla,
etc.
Va prologar Mis memorias de Vallina.
És autor del llibre Una anarcosindicalista en acción.
Memorias (Caracas, 1976).
Paulino Díez va morir en 1980 a Colón (Colón, Panamà).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada