 |
| Els expropiadors Enric Duran i Lucio Urtubia |
La sobirania monetària la mare de totes les sobiranies (…o el què hauríem d’esperar del programa de Salvados)
[02/05/2015]
Enric Duran
La
societat de l’espectacle té aquestes coses, de poder proporcionar-nos
un programa sobre dues persones que s’han enfrontat al sistema bancari i
a l’status quo, escenificant-ho com un episodi més de la guerra
d’audiències entre diferents televisions.
Per això, els experts en gran públic, deuen haver aportat que el que interessaria a les masses són les històries de “lladres de bancs”, orgullosos de la seva malifeta, més enllà de les causes reals de les seves accions. I especialment debien concloure que seria sucós el fet que un d’ells, jo mateix, sigui “pròfug” de la justícia espanyola.
No és la primera vegada ni serà la última. Fa menys d’un mes, el ben documentat i redactat article de Nathan Schneider a Vice.com va veure com rebía de la direcció un títol de darrer moment que afegía els dos ingredients que necessiten suposadament les masses per parar interés en la lectura i va escriure “A la fuga amb el lladre de bancs Enric Duran
[https://ninja.oximity.com/article/Fugint-amb-el-lladre-de-bancs-Enric-Du-1]” com a títol del que era un article centrat en la construcción d’alternatives cooperatives al sistema dominant titulat primerament “Sigues el banc que vols veure al mon”.
Tot això no passarien de ser un fets anecdòtics, en el marc de la dinámica acostumbrada dels grans mitjans de comunicació, si la raó capdal d’aquella acció del 2008 no hagués estat denunciar un fet que continua sent determinant per entendre els principals problemas económics del món avui.
El 97% dels diners són creats pels bancs privats a través de crèdits com els que jo no vaig tornar. Aquests diners desapareixen en el moment que es retornen els crèdits, això fa que el sistema necessiti permanentment
l’emisió de més i més crèdit, per disposar de suficient moneda circulant.
El Banc Central Europeu, com d’altres bancs centrals del món, dirigeix com ha de ser la creació monetària en base a una agenda política amagada que pretén anar extenent reformes estructurals que acabin amb l’estat del benestar i permetin imposar la mateixa agenda neoliberal que podem veure d’actualitat amb el TTIP i tot el secretisme que l’acompanya.
Ara sabem clarament els pasos perquè els estem visquent:
-. Primer es dona una fase expansiva del crédit. Aquesta la vam viure del 2002 al 2008 i va fer possible la meva acció. Richard Werner va denunciar en el documental The princess of Yen, que hi havia ordres per expandir aquest crédit meś enllà del que es pogués tornar en els països del sud d’Europa. (Veure:
[https://www.youtube.com/watch?v=p5Ac7ap_MAY&feature=youtu.be&t=1h22m27s].
-. En segon terme es dona una fase de contracció del crédit que s’acompanya amb polítiques d’austeritat per afeblir les polítiques socials dels Estats i augmentar la seva dependència dels creditors. Aquesta és la fase que s’està donant des del 2008 fins ara.
-. Per ultim, aprofitant la feblesa dels Estats provocada en les dues fases anteriors, la tercera fase és la implementació de plans com el TTIP que permeten malvendre la gestió de serveis essencials privatitzats perquè es converteixin en noves fonts de benefici i nous monopolis per les grans corporacions. Ja abans del TTIP podem veure com aquestes polítiques privatitzadores s’estan convertint en realitat en molts casos.
Així doncs, 7 Anys després d’aquella acció, la qüestió del control de la creació de diners per part d’una minoría antidemocrática, no només continua sent un fet vigent sino que és l’explicació capdal que les forces anomenades d’esquerres i de nova política, desconeixen o no s’atreveixen a abordar; i d’aquesta manera renuncien de facto a poder
tirar endavant una agenda social que permeti alliberar-nos de les polítiques d’austeritat.
Ho estem veient ara a Grecia: no es pot tenir èxit defensant la soberania d’un país si aquesta lluita no està acompanyada d’eines de soberania monetària. Un sistema económic saludable necessita disposar d’eines de creació monetaria per donar suport a la seva economía productiva i que aquesta creació de diner no vingui acompanyada d’interessos imposibles de pagar o de condicions polítiques vinculades als interesos neoliberals. Grècia o qualsevol altre poble que es vulgui alliberar del jou de l’austeritat necessitacrear sistemes monetaris lliures al servei del bé comú i ho necessitaamb urgència!. …I després vé allò que anomenen Espanya.
Sense desmerèixer l’actitud valenta en realitzar el programa, si Salvados no dona un pes significatiu al diáleg sobre aquesta qüestió entre el que apareixi de l’entrevista de tres hores que vam dur a terme, haurà estat un còmplice més d’aquests silencis i desconeixements.
I encara que sortissin algunes respostes, l’espai televisiu difícilment permetrà donar a aquest debat la profunditat que es mereix.
Tot i així alguna cosa podem fer des de les xarxes, per això coincidint amb l’emisió del programa intentarem fer el trending topic #dinerodelanada [https://twitter.com/hashtag/dinerodelanada] per explicar aquest aspecte amagat de la realitat econòmica actual, i seguirem treballant en que s’entengui la importància política d’aquella acció, en el marc de les campanyes, #OccupyBanking #RetornEnLlibertat
[https://www.coopfunding.net/campaigns/occupybanking-retornenllibertat/]
Enllaç web:
[https://enricduran.cat/la-sobirania-monetaria-la-mare-de-totes-les-sobiranies-o-el-que-hauriem-desperar-del-programa-de-salvados/]
Per això, els experts en gran públic, deuen haver aportat que el que interessaria a les masses són les històries de “lladres de bancs”, orgullosos de la seva malifeta, més enllà de les causes reals de les seves accions. I especialment debien concloure que seria sucós el fet que un d’ells, jo mateix, sigui “pròfug” de la justícia espanyola.
No és la primera vegada ni serà la última. Fa menys d’un mes, el ben documentat i redactat article de Nathan Schneider a Vice.com va veure com rebía de la direcció un títol de darrer moment que afegía els dos ingredients que necessiten suposadament les masses per parar interés en la lectura i va escriure “A la fuga amb el lladre de bancs Enric Duran
[https://ninja.oximity.com/article/Fugint-amb-el-lladre-de-bancs-Enric-Du-1]” com a títol del que era un article centrat en la construcción d’alternatives cooperatives al sistema dominant titulat primerament “Sigues el banc que vols veure al mon”.
Tot això no passarien de ser un fets anecdòtics, en el marc de la dinámica acostumbrada dels grans mitjans de comunicació, si la raó capdal d’aquella acció del 2008 no hagués estat denunciar un fet que continua sent determinant per entendre els principals problemas económics del món avui.
El 97% dels diners són creats pels bancs privats a través de crèdits com els que jo no vaig tornar. Aquests diners desapareixen en el moment que es retornen els crèdits, això fa que el sistema necessiti permanentment
l’emisió de més i més crèdit, per disposar de suficient moneda circulant.
El Banc Central Europeu, com d’altres bancs centrals del món, dirigeix com ha de ser la creació monetària en base a una agenda política amagada que pretén anar extenent reformes estructurals que acabin amb l’estat del benestar i permetin imposar la mateixa agenda neoliberal que podem veure d’actualitat amb el TTIP i tot el secretisme que l’acompanya.
Ara sabem clarament els pasos perquè els estem visquent:
-. Primer es dona una fase expansiva del crédit. Aquesta la vam viure del 2002 al 2008 i va fer possible la meva acció. Richard Werner va denunciar en el documental The princess of Yen, que hi havia ordres per expandir aquest crédit meś enllà del que es pogués tornar en els països del sud d’Europa. (Veure:
[https://www.youtube.com/watch?v=p5Ac7ap_MAY&feature=youtu.be&t=1h22m27s].
-. En segon terme es dona una fase de contracció del crédit que s’acompanya amb polítiques d’austeritat per afeblir les polítiques socials dels Estats i augmentar la seva dependència dels creditors. Aquesta és la fase que s’està donant des del 2008 fins ara.
-. Per ultim, aprofitant la feblesa dels Estats provocada en les dues fases anteriors, la tercera fase és la implementació de plans com el TTIP que permeten malvendre la gestió de serveis essencials privatitzats perquè es converteixin en noves fonts de benefici i nous monopolis per les grans corporacions. Ja abans del TTIP podem veure com aquestes polítiques privatitzadores s’estan convertint en realitat en molts casos.
Així doncs, 7 Anys després d’aquella acció, la qüestió del control de la creació de diners per part d’una minoría antidemocrática, no només continua sent un fet vigent sino que és l’explicació capdal que les forces anomenades d’esquerres i de nova política, desconeixen o no s’atreveixen a abordar; i d’aquesta manera renuncien de facto a poder
tirar endavant una agenda social que permeti alliberar-nos de les polítiques d’austeritat.
Ho estem veient ara a Grecia: no es pot tenir èxit defensant la soberania d’un país si aquesta lluita no està acompanyada d’eines de soberania monetària. Un sistema económic saludable necessita disposar d’eines de creació monetaria per donar suport a la seva economía productiva i que aquesta creació de diner no vingui acompanyada d’interessos imposibles de pagar o de condicions polítiques vinculades als interesos neoliberals. Grècia o qualsevol altre poble que es vulgui alliberar del jou de l’austeritat necessitacrear sistemes monetaris lliures al servei del bé comú i ho necessitaamb urgència!. …I després vé allò que anomenen Espanya.
Sense desmerèixer l’actitud valenta en realitzar el programa, si Salvados no dona un pes significatiu al diáleg sobre aquesta qüestió entre el que apareixi de l’entrevista de tres hores que vam dur a terme, haurà estat un còmplice més d’aquests silencis i desconeixements.
I encara que sortissin algunes respostes, l’espai televisiu difícilment permetrà donar a aquest debat la profunditat que es mereix.
Tot i així alguna cosa podem fer des de les xarxes, per això coincidint amb l’emisió del programa intentarem fer el trending topic #dinerodelanada [https://twitter.com/hashtag/dinerodelanada] per explicar aquest aspecte amagat de la realitat econòmica actual, i seguirem treballant en que s’entengui la importància política d’aquella acció, en el marc de les campanyes, #OccupyBanking #RetornEnLlibertat
[https://www.coopfunding.net/campaigns/occupybanking-retornenllibertat/]
Enllaç web:
[https://enricduran.cat/la-sobirania-monetaria-la-mare-de-totes-les-sobiranies-o-el-que-hauriem-desperar-del-programa-de-salvados/]
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada