Aquest matí tots els mitjans de l’Estat obrien portada
amb la notícia de la marxa de Juan Carlos Monedero, el número 3 de la cúpula de
Podem, darrera del líder Pablo Iglesias i Íñigo Errejón.
Monedero augurava la seva marxa del partit amb dures
crítiques a la deriva vers la casta empesa per Iglesias, i el cap de files
responia a la tarda amb l’anunci de la marxa del primer qualificant-lo “d’amic”.
Avui Juan Carlos Monedero, qüestionat des de l’afer
amb Hisenda, intenta treure ferro a les seves declaracions d’ahir.
[Madrid 01/05/2015]
El cofundador de Podem, Jan Carlos Monedero, ha
intentat matisar avui amb un article dirigit al seu “amic” Pablo Iglesias ‘Para
mi amigo Pablo’ la seva sortida en fals del partit, després de les tensions
airejades el dia anterior. El títol de la carta --un escrit al seu blog--, ja
denota la voluntat d’intentar marxar sense ferir la formació malgrat les
relacions personals han quedat tocades. Pablo Iglesias es referia ahir a
Monedero com a “amic” quan anunciava que n’havia acceptat la dimissió, avui
l’exnúmero 3, es refereix en l’escrit al seu “amic” Pablo, i l’encara líder de
la formació torna a utilitzar l’apel·latiu afectiu ‘Juanqui’ per agrair-li
l’escrit.
En l’escrit però, Monedero deixa clares algunes coses,
que no llegim si ens quedem amb la nebulosa de sucre generada. Segons
l’exdirigent, són tres les motivacions que van impulsar Podem i de les que ara
la formació s’hauria desviat: “la necesidad de decirle a los responsables de
vaciar nuestra democracia que podían vencer, […] la necesidad de construir un
relato que terminara con la resignación a la que se invitaba a nuestro país; y
la convicción de que para cambiar nuestra democracia teníamos que […] hablar
con la misma voz con la que hablábamos todos los días”.
La irrupció de Ciudadanos i la inquietud de Pablo
Iglesias per preocupar-se més de les tertúlies i les enquestes --defensant
posicions cada vegada més properes al PSOE per cobrir aquest espai--, han
desviat la formació de l’objectiu d’intentar ‘recuperar’ el moviment del 15-M.
Els titulars d’avui a la premsa convencional recorden
amb la fruïció de poder llençar encara més llenya al foc, que Monedero plega
perquè ha qualificat la formació de semblar cada vegada més a la casta, i a
Pablo Iglesias de preocupar-se més per un minut de tertúlia televisiva que de
treballar en l’objectiu fundacional del partit: fer una revolució democràtica.
El tren descarrila
Monedero apunta en un moment del seu escrit quin és el
punt dels qual la formació s’ha desviat i una de les motivacions que l’han fet
plegar: “Teníamos a nuestro favor el motín de Esquilache que supuso el 15M.
Vimos que ese era el punto de inflexión y siempre lo respetamos. Se trataba de
convertir esa indignación social en indignación política. Lograr que el miedo
cambiara de bando para que los sinvergüenzas a los que se les llenaba la boca
de España y tenían el dinero en Suiza pagaran por todos sus desmanes.”
L’exdirigent de Podem utilitza el passat, i acte
seguit deixa entreveure que aquesta és la desviació, a banda de reconèixer que
va perjudicar la formació amb el tema fiscal, quan parla d’errors propis: “Sin
los frenos de los órganos colegiados; sin las penurias de las organizaciones
(también, y eso me lo pierdo, sin sus grandezas); […] Recupero una voz que sólo
me representa a mí mismo. Que no compromete sino a quien esté de acuerdo con
mis errores y con mis aciertos, y que le quita a los que viven del infundio la
posibilidad de achacar a nadie que no sea yo mismo mis opiniones.”
Podem es fractura abans de tocar poder
Fins ara hi havia grans dificultats en la gestió del
partit, des del moment que la formació va aconseguir el gran èxit d’obtenir
cinc eurodiputats el juny de 2014. “Moriran d’èxit”, era l’auguri. El problema
rau en la jerarquització extrema d’un partit que ha començat a construir la
casa per la finestra: de dalt a baix, piramidal com les sectes tipus Opus Dei.
En el moment en el qual Podem ha hagut de bastir una
xarxa territorial, tal i com li ha passat també a Ciudadanos en algunes regions
on no tenia implantació i l’ha forçat, ha trobat companys de viatge de tota
mena. El pop ha intentat desplegar els seus tentacles obrint delegacions a les
comunitats autònomes dominades per amics, o gent del nucli dur, com és
l’exemple de Gemma Ubasart a Catalunya, Pablo Echenique a l’Aragó, o Teresa
Rodríguez a Andalusia.
En el cas d’Echenique però, la mala gestió de les
relacions ha produït un xoc entre aquest i Iglesias, i el líder de Podem n’ha
perdut el control a l’Aragó. Les eleccions andaluses han comportat una pujada
de la tensió entre Teresa Rodríguez i la cúpula de Madrid que pressiona pel
pacte amb Susana Díaz. Rodríguez però, s’ha mantingut fins ara ferma amb les
condicions que va imposar en plena campanya electoral --com pertoca--, i això
li està portant molts maldecaps per aguantar els mandats que arriben de Madrid.
L’objectiu de Podem des del primer dia era assolir la
presidència del Govern del Regne d’Espanya per mirar d’implantar tots els
canvis que proposava o, com a mínim, arribar a la presidència. Iglesias en nom propi
ha fet tot el possible per incrementar la potencial collita de vots a les
tertúlies televisives, i fins i tot va decidir que la seva formació participés
a les municipals en coalició amb d’altres formacions per no gastar la marca i
que quedés impol·luta de cara a finals d’any. Però l’invent cada vegada és més
insostenible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada