Tenim com a objectiu principal acabar amb la societat
de classes, abolir l’Estat i instaurar en el seu lloc una societat comunista
llibertària. I per arribar a això pretenem promoure un procés revolucionari, al
qual els mitjans de producció i la riquesa dels capitalistes seran expropiats i
posats a disposició del comú.
Els nostres objectius no només no encaixen a la
legalitat democràtica capitalista, sinó que s’hi oposen obertament i pretenen
derrocar-la, així que si estem cometent un delicte ja poden venir a buscar-nos.
[Maig 2015 CNT-AIT Barcelona]
En els darrers anys hem estat testimonis d’un augment
de la conflictivitat social a l’Estat espanyol. Aquesta conflictivitat s’ha
traduït en un augment del número de persones implicades en les lluites, i també
en un creixement qualitatiu de les protestes. Mentre que fa anys era impensable
una mobilització àmplia més enllà del discurs cívic democràtic, els últims
temps s’han generalitzat protestes que qüestionaven d’arrel les normes socials
imposades pel règim actual. I, a la vegada que el discurs s’ha radicalitzat, la
metodologia de la protesta, evidentment, s’ha encruelit, estenent-se l’acció
directa i generalitzant-se la desobediència. D’aquesta manera no és estrany
contemplar com en grans mobilitzacions es produeixen sabotatges a entitats
bancàries o multinacionals entre aplaudiment i aclamació, o com la gent
decideix creuar la frontera de la protesta simbòlica i aturar físicament
mesures impopulars, des de la celebració d’un acte feixista fins el
desallotjament d’un centre social, des d’un ERO fins la construcció
especulativa d’un edifici.
Òbviament, alhora que augmenta la resposta social,
augmenta la repressió. Per això aquests últims anys també han estat la crònica
d’innombrables detencions, processos judicials, dictàmens de presó preventiva i
condemnes. S’ha reformat el codi penal i s’ha instaurat noves lleis repressives
més dures que les anteriors amb l’objectiu de neutralitzar aquest repunt de la
resposta social. Al mateix temps les condemnes han augmentat, sancionant els
mateixos fets amb penes més grans que anys enrere. La repressió és la resposta
d’un sistema que es veu qüestionat i el seu objectiu és neutralitzar tots els
elements que el puguin desequilibrar. Temps de parlar clar
No obstant, malgrat aquests anys d’aflorament
combatiu, el discurs d’algunes organitzacions i grups revolucionaris no ha
estat a l’alçada de les circumstàncies. Es troba en falta més contundència a
l’hora d’assenyalar l’enemic de forma general, i això es tradueix en feblesa i
dubtes a l’hora d’afrontar la repressió en particular.
Potser per influència de l’esquerranisme el nostre
discurs s’ha modificat i avança pel camí d’allò políticament correcte. Estem
cohibits a utilitzar els nostres termes, i al seu lloc ens movem dintre d’un
llenguatge proper a l’acadèmic, tècnic i professional, al qual es segueixen les
regles de la comunicació establerta pels mitjans de masses. Paraules com
ciutadà, democràcia, tolerància, etc. són utilitzades en un sentit positiu i
inqüestionable, mentre que anarquia, sabotatge o revolució comporten un caire
negatiu i fins i tot condemnable. D’aquesta manera, a alguns grups
revolucionaris ens ha costat reconèixer públicament que ho som, i que
l’objectiu de la nostra existència no es sinó subvertir l’ordre establert.
Al pla sindical es confon el tot per la part, i de
vegades fa l’efecte que el nostre horitzó no va més enllà dels convenis
col·lectius, legislació laboral, denúncies a inspecció de treball o piquets
informatius. Al social cada cop ens diluïm més en plataformes heterogènies amb
un discurs difós, en les que bona part dels seus integrants criminalitzen l’ús
de la violència i relativitzen la participació en processos electorals,
arribant a acceptar aquesta via en alguns casos. Llegint els nostres pamflets
aparentem ser els bons nois que mai creuen la línia de la legalitat. Les
accions que poden categoritzar-se negativament no són reivindicades per cap
sindicat o organització de caràcter públic, i el motiu no creiem que sigui tant
la por a la repressió com la por a què pensarà la gent de nosaltres. Això ens
condueix a la conclusió que desgraciadament posem més interès en dir allò que
d’altres volen sentir que allò que realment pensem.
En l’aspecte repressiu aquesta adequació del discurs a
allò políticament correcte és tremenda. Si una manifestació acaba en disturbis
es parlarà de provocadors infiltrats. Si hi ha enfrontaments amb la policia es
parlarà de brutalitat policial. Si hi ha detencions es parlarà de muntatges
policials. Si hi ha un conflicte sindical es dirà que el patró no respectava
els drets de les treballadores. Sempre som víctimes i mai ens sortim dels
límits. Som ciutadanes exemplars. No obstant, en multitud d’ocasions som
nosaltres qui decidim tensar la corda ja que pensem que els límits dintre dels
quals ens deixen moure’ns ens estrenyen i no ens deixen respirar. I no hem
d’avergonyir-nos-en.
Precisament el fet que les organitzacions
revolucionàries no mantinguin un discurs ferme en aquest sentit fa que la
repressió sigui més difícil d’abordar. Les militants que per la seva labor són
condemnades es troben soles, ja que les organitzacions no recolzen ni
assumeixen políticament les accions per les que les condemnen. Això fa que
sigui moneda comú a la lluita antirrepressiva tractar els casos de forma
individualitzada i que es cobreixi solament l’aspecte més personal i emocional
a través de grups de recolzament d’amigues i familiars.
A dia d’avui s’està condemnant a presó a nombroses
companyes per motius perfectament assumibles per les nostres organitzacions. No
ens interessa si són culpables o no, ja que els fets pels quals se’ls jutja i
condemna podrien ser aplicables a qualsevol de nosaltres. Com a organitzacions
públiques tenim la responsabilitat de generar un discurs que empari la pràctica
de les nostres militants. Que ens arrisquem a la il·legalització? Que ens
tractaran de bojos? Doncs potser sí, però és preferible afrontar la repressió
de forma col·lectiva a deixar que ens aniquilin una a una. Com sol dir-se,
juntes som més fortes.
La lluita de classes no es queda entre els murs d’una
fàbrica
La CNT de Barcelona té el seu àmbit d’actuació al món
laboral. No obstant això som conscients que els conflictes socials actuals són
una expressió més de la lluita de classes. És per això que hi participem
activament, encara que no sempre portem les inicials per davant. De fet,
algunes de les nostres militants estan sent repressaliades i condemnades per
diverses causes, totes elles vinculades a lluites que recolzem. Per tot això
diem públicament que recolzem a les nombroses companyes que estan sent
repressaliades per oposar-se radicalment al capitalisme i a l’estat. A les
encausades i condemnades de la revolta de Can Vies, a les que van rodejar el
Parlament, a les que van sortir a paralitzar la ciutat a les vagues generals, a
les que es van enfrontar al feixisme, a les que van fer de l’1 de maig un dia
de lluita, a les anarquistes que van conspirar contra tota autoritat. Les
recolzem a elles i a les causes per les que les condemnen.
En concret, nosaltres tenim com a objectiu principal
acabar amb la societat de classes, abolir l’Estat i instaurar en el seu lloc
una societat comunista llibertària. I per arribar a això pretenem promoure un
procés revolucionari, al qual els mitjans de producció i la riquesa dels
capitalistes seran expropiats i posats a disposició del comú. És a dir, els
nostres objectius no només no encaixen a la legalitat democràtica capitalista,
sinó que s’hi oposen obertament i pretenen derrocar-la, així que si estem
cometent un delicte ja poden venir a buscar-nos.
CNT-AIT Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada