Tres segles de polítiques anti-patois

Edicte del rei borbò de França Lluís XIV publicat el 2 d'abril de 1700

La voluntat d'imposar el francès per sobre la resta de llengües que hi ha a l’hexàgon. 

Fa 315 anys que el borbó Lluís XIV prohibia el català a la Catalunya Nord. 

El 2 d'abril del 1700 el rei de França va prohibir l'ús oficial de la llengua catalana   

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 03/04/2015 

Perpinyà (Rosselló).- 

"L'ús de la llengua catalana repugna i és contrari a l'honor de la Nació francesa". Amb aquestes paraules, en el seu edicte del 2 d’abril de l'any 1700, el rei borbó Lluís XIV va prohibir la llengua catalana al territori que va anomenar "la Província estrangera del Rosselló". D'aquesta manera, Lluís XIV de França deixa per escrit el 1700 que tots els procediments judicials, les deliberacions dels magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics "cal que siguin en francès sota pena de nul·litat", segons el edicte del rei titulat ‘INTERDICTION OFFICIELLE DE LA LANGUE CATALANE’, un edicte que ahir va fer 315 anys i que des del rei Ferran VI de Borbó també s’aplica d’una manera o altra, com ara la cooficialitat del castellà actualment als Països Catalans, Euskal Herria i Galicia així com la imposició del castellà als altres territoris del Regne d’Espanya que no són Castella la Vella ni la Nova, amb persecució del català sempre que la Casa de Borbó veu l’oportunitat, com ara Alfons XIII amb la dictadura de Primo de Rivera o durant el franquisme i primers anys de la Segona Restauració Borbònica. 

Tres segles de polítiques anti-patois: la voluntat d'imposar el francès per sobre la resta 

Des del segle XVIII el terme ‘patois’ designava tota llengua diferent del francès parlada a l’Estat francès. Aquí és on comença un procés intencionat d'eradicació de les llengües vernaculars de la França moderna i l'infravaloració, com a poca cosa més que un dialecte. El manifest de l'Abat Gregori "Informe sobre la necessitat i mitjans per anihilar el patuès i universalitzar l'ús del francès", que es va presentar el 4 de juny de 1794 a l'Assemblea Nacional, va ser seguit per la prohibició oficial de totes les llengües diferents del francès a l'administració pública i a l'escola, per tal d'unificar lingüísticament la França post revolucionària, en un moment en què només el 10% de la població dominava el francès.

"Sigueu nets, parleu francès". Amb arguments com aquest, el segle XIX va estar marcat per la voluntat jacobina d'esborrar tot rastre d'identitats diferents de la francesa. L'administració francesa desencoratjava i humiliava la llengua occitana o la catalana fins a tal punt que va aconseguir que els seus parlants creguessin que la seva llengua era veritablement ‘patois’. Aquest procés d'alienació és el que es coneixia en occità com la ‘vergonha’, que provocava que molta gent pensi que la seva llengua nadiua no és més que un dialecte o sub-llengua vergonyosa, que fa palès el seu origen indigne i que cal amagar.

"L'idioma de la República és el francès". Així ho deia la Constitució francesa l'any 1958, on durant molts anys es va considerar que "no hi havia lloc per a les llengües regionals de França". No va ser fins l'any 1992 que el Consell d'Europa va aprovar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, on inclou a la Constitució totes les llengües vernaculars del territori francès. Però tot i que aquesta carta l'han hagut de signar els estats membre de la Unió Europea, l’Estat francès no l'ha ratificat i per tant, no té cap obligació de seguir-la. Així doncs, la llengua d'occitans(es), bascos(es), corsos(e), catalans(es), bretons(es) o alsacians(es) no té un estatus oficial i continua sent dialecte menor de la ‘llengua nacional’: el francès.