La formació impulsada per la monja Teresa Forcades i
l’economista Arcadi Oliveres viu moments crítics
[Barcelona 28/04/2015]
D’ençà el 10 d’abril de 2013, ha plogut molt. La
formació que va néixer com una espècie de moviment que tenia com a pretensió
aglutinar l’esquerra anticapitalista i independentista a les properes eleccions
al Parlament de Catalunya, s’ha anat aigualint amb el pas del temps, i ara es
presenta com una opció fragmentada repartida entre diversos partits. La formació viu un moment crític des del
moment en què Arcadi Oliveres, segons informa el diari ARA, ha dit que el més
raonable seria no presentar-se a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Les
raons: l’aparició de Podem i el canvi d’estratègia de la formació.
El títol del manifest fundacional de la formació ho
diu ben clar: “Manifest per la convocatòria d’un Procés Constituent a
Catalunya”. Els impulsors del manifest, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres,
deixen clar que no volen que el moviment es transformi en partit polític,
malgrat que volen que desemboqui en una candidatura unitària. També afirmen
que: “volem contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en la
creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu la convocatòria de
l’assemblea constituent que necessitem per fer una Constitució nova per a la
República catalana”.
Procés Constituent es deixa entabanar per Ada Colau i
Podem
Seguint fil per randa aquest manifest, de cara a les
eleccions municipals semblava evident que la formació triaria la coalició amb
la CUP davant la disjuntiva entre aquests i la coalició liderada per Ada Colau,
Barcelona en Comú. Però Procés Constituent prefereix deixar-se seduir pel
mediatisme de la candidatura impulsada per Podem a Barcelona, traint l’esperit
independentista del seu manifest. La CUP ja se n’havia desmarcat i, aquesta tria
comença a comportar conseqüències negatives per la jove formació: baixes de
militància.
La disjuntiva Catalunya-Espanya acaba amb Procés
Constituent
Que Arcadi Oliveres opini que vistes les
circumstàncies més val no presentar-se a les eleccions plebiscitàries --quan ho
haurien pogut fer tranquil·lament amb la CUP--, perquè no han pogut unir tota
l’esquerra anticapitalista, que era l’únic objectiu que tenien, és un fracàs
que els durà a l’extinció. Procés Constituent ha caigut a la trampa a la que ha
caigut tot el catalanisme durant els darrers 300 anys: que és més prioritari,
fer la revolució catalana o l’espanyola? Triant Ada Colau i Podem, Procés Constituent
tria el jacobinisme espanyol, que és al cap i a la fi, la no-revolució: la de
donar-li la volta a tot per tornar al punt inicial. Aquesta és la no-revolució
de Duran i Lleida, de Miquel Iceta i la dels bancs i les elits espanyoles.
Cal més que un famós
En un moment de canvis profunds, no resulta tant fàcil
crear un partit més enllà del club de fans. Malgrat que cada cop sembla que ens
hi apropem més, no som als anys trenta on Francesc Macià funda Esquerra
Republicana de Catalunya i guanya les eleccions municipals un mes després.
Procés Constituent volia crear una formació de baix cap a dalt per acabar
assolint el poder i fer coalició amb l’anticapitalisme, però cal paciència i
perseverança. No n’hi ha prou amb dues cares conegudes i un discurs fàcil més
una coalició amb un monstre mediàtic com és Ada Colau a Barcelona. La CUP sí
que ha teixit una base local molt sòlida mitjançant la qual ha anat articulant
i consolidant un discurs que finalment els ha permès fer el salt al Parlament de
Catalunya amb tres diputats autonòmics. Albert Rivera ha hagut de pica pedra
abans de començar a generar les expectatives electorals que avui en dia té, i
només gràcies al factor mediàtic se n’ha acabat sortint. El cas Pablo Iglesias,
és el d’un candidat de laboratori, formulat a través de les tertúlies
televisives de dalt a baix com un experiment per dirigir les masses. És per
això que un cop tocat sostre, és normal que sense bases reals que el sustentin,
vagi a la baixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada