Va fer costat a la CNT 66 després d’una vida dedicada a les posicions
anarquistes comunistes
El 8 d'abril de 1920 neix a Vinebre (Ribera d'Ebre) el militant anarquista comunista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. De petit es traslladà amb sa família a Barcelona. Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL).
El 19 de juliol de 1936 participà en els combats
contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de
Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna
Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al
front de Saragossa.
El 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular
reconstituït en la «Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de
metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja
lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca.
El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la
Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades.
A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia
en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i
d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer
agrícola a la zona d'Orleans.
Amb l'entrada a l’hexàgon francès de tropes alemanyes
després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per
a l'organització nazi «Todt» i enviat primer a la construcció de la base
submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, on
pogué fugir dels bombardeigs aliats.
En acabar la guerra, va fer un curs de formació
d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector.
Com que defensava els obrers magrebins, el delegat,
que era un reconegut stalinista del PCF, de la Confederació General del Treball
(CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista.
El 1945, en una reunió organitzada per la Federació
Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb
qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la
preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de
joventut.
En aquesta època conegué la secretària Renée Desvaux,
que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa
companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella
promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres
de Niça i de Canes.
L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un
camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation
Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència anarquista comunista gairebé
clandestí creat en honor de Camillo Berneri.
A la FA hi hagué un debat entre «plataformistes»,
seguidors de Piotr Arshinov, que
aplegava la OPB, i els «sintetistes», de Sébastien Fauré, una federació d’anarquistes
comunistes, anarcosindicalistes, individualistes i altres expressions
anarquistes.
L'última activitat significativa dins la FUAJ fou
l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda
Marcès.
Durant aquesta època col·laborà activament amb el
moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga
de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en
1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de
solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra (1914-1918) per
pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier.
En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria,
participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a
al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria).
Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan
desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel
príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI,
organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en
catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les
inundacions de 1973.
Durant les jornades de maig i juny de 1968 i els anys
següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA), organització anarquista comunista (1967-1976) que participà
en la constitució l’agost de 1968 a Carrara de la Internacional de Federacions
Anarquistes (IFA), que més endavant abandonà i a nivell francès ara hi
participa la FA, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça,
com ara Georges Rivière i Bernard Ferry.
En 1986, després de la desaparició l’any 1976 de la
ORA, assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes
Llibertaris (UTCL).
Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als
Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir), entrarà en contacte amb els militants
llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (ex militants
del MIL, comunes, etc.).
En 1989 sa companya Renée morí en un accident.
Com a anarquista comunista milità en nombroses
organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària
(FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista
Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de
Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), de la la que va sorgir el 1991 Alternativa
Llibertària (AL).
Durant els últims anys va fer costat la CNT 66 a la
Catalunya Nord i la CGT Catalunya.
També col·laborà amb el Centre Internacional de
Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella.
Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a
l'hospital de Perpinyà (Rosselló) i el seu cos fou incinerat a Canet de
Rosselló.
La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada