Parlava català i castellà, i formà part del «11 Club»,
tertúlia de discussió lliure on participaren destacats intel·lectuals i
artistes (Félix Martí Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada,
Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.).
El 1936 formà part de «Mujeres Libres» i col·laborà
per a la seva revista.
Arran dels fets de maig del 37 retornà a Barcelona, a
causa de la creixent influència que exercien els stalinistes del PSUC a Blanes
i que la mantenien constantment vigilada.
Marietta Federn:
El 28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi
Austrohongarès) l'escriptora, traductora, periodista, pedagoga i militant
anarquista, anarcosindicalista i anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda
com Etta Federn-Kohlhaas o Etta Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que
va fer servir el pseudònim Esperanza. Havia nascut en una família burgesa jueva
assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn, reputat metge, i
d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van ser Paul
Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn, jurista i
escriptor; i Walter Federn, periodista i economista.
A la Universitat de Viena Etta estudià llengües
germàniques i filosofia i quan tenia 22
anys s'establí amb sa família a Berlín (Prússia) per acabar els estudis.
A partir de 1906 es dedicà a publicar tota mena
d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies, traduccions, etc.).
La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter
Rathenau, ministre d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres
de l'Organització Cònsol d'extrema dreta, fou un autèntic èxit editorial, però
li va portar amenaces de mort i el rebuig del seu editor.
Es guanyava la vida com a professora particular, com a
traductora en diverses llengües (anglès, francès, jiddisch, rus i danès) de
diversos autors (Aleksandra Kollontai, William Shakespeare, Hans Christian
Anderesen, etc.) i com a crítica literària del diari Berliner Tageblatt.
Després d'una experiència juvenil que no reeixí a
causa dels seus orígens jueus i en la qual perdé un fill que tingué, es casà en
dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max Bruno Krimsee,
que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona amb Peter Paul Kohlhaas, de
qui se separà en 1930 i es divorcià quatre anys més tard.
Molt amiga de la parella anarquista formada per Rudolf
Rocker i Milly Wittkop, entrà a formar part de la Syndikalistischer Frauenbund
(SFB, Federació de Dones Sindicalistes), organització creada en 1921 per
l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys).
També freqüentà altres destacats militants
anarquistes, com ara Max Nettlau, i Emma Goldman, i la parella formada per
Molly Steiner i Senya Fléchine visqué una
bona temporada a la seva casa de Berlín.
Durant els anys vint participà en campanyes d'educació
sexual i de divulgació de mètodes contraceptius.
Amenaçada de mort pels nacionalsocialistes, el
novembre de 1932 s'exilià, gràcies al suport econòmic d'uns familiars que vivien
als Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana treballà
com a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de reunió dels
anarquistes alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut Rüdiger,
etc.), fins al punt de considerar-la com a la «cònsol no-oficial» d'Alemanya.
Entre 1932 i 1936 participà activament en la vida
cultural de la capital catalana i ràpidament aprengué el castellà, de la mà de
Felipe Aláiz de Pablo, i el català.
Formà part del «11 Club», tertúlia de discussió lliure
on participaren destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores (Félix Martí
Ibáñez, Aurora Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld,
etc.).
Els seus coneixements de quirologia i de grafologia,
disciplines aleshores en voga, van fer que certa premsa en parlés com a d'una
quiromàntica endevinadora del futur.
El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius
Verdaguer i Joan Alavedra, en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es
realitzà a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del seu seixantè aniversari.
El gener de 1936 impartí un curs («La posición social
de la mujer en los diferentes países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum. En
aquest mateix 1936 entrà a formar part de l'organització anarcofeminista
«Mujeres Libres» i col·laborà per a la seva revista Mujeres Libres. En aquesta
també època col·laborà en Mi Revista.
En 1937 fundà i dirigí quatre escoles laiques a Blanes
(la Selva) i formà futurs professors. S'afilià a la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Blanes.
En aquests anys bèl·lics col·laborà amb articles sense
signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre la seva reforma educativa
inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Arran dels fets de maig de
1937 retornà a Barcelona, a causa de la creixent influència que exercien els stalinistes
del PSUC a Blanes i que la mantenien constantment vigilada.
Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora de
Barcelona, gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans lluità com a tinent en l'Exèrcit
republicà.
En 1938 «Mujeres Libres» l'edità el fulletó Mujeres de
las revoluciones, on biografia una dotzena de dones revolucionàries (Emma
Goldman, Inga Nalbandian, Madame Roland, Liy Braun, Mrs. Pankhurst, Angelica
Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen Key, Vera Figner, Isadora
Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser reeditat en alemany sota el
títol Revolutionär auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12
Skizzen unkonventioneller Frauen.
L'abril de 1938, a causa dels bombardejos sobre
Barcelona, s'instal·là a París.
Quan l'ocupació de l’Estat francès per les tropes
alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la Resistència, realitzant treballs
propagandístics, traduccions i tasques de distribució.
Entre 1940 i 1945 visqué amagada en un convent a prop
de Lió (Arpitània).
L'agost de 1944 son fill Hans morí en una combat a
Charavines-Le Vercos i l'escriptor anarquista Stig Dagerman, amic de la
família, redactà una emocionant necrològica titulada «À la memoire du capitaine
Jean». Son altre fill Michael lluità amb els partisans al Pirineu i aconseguí
salvar la vida. La mort del seu fill li donà la nacionalitat francesa i el dret
a una petita paga.
En 1947 Annemarie i Stig Dagerman la visitaren a París
i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en la seva persona i
família.
Etta Federn va morir el 29 de setembre de 1951 --algunes
fonts citen el 9 de maig-- a París (Illa de França) en la més estricta pobresa.
Deixà inèdita una traducció a l'alemany del Romancero
gitano de Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada