 | ||||
| El 21 de juny del 2011 la mesa del Parlament (CiU, PSC i PP) va aprovar sumar-se a les diligències obertes per la fiscalia contra les persones indignades |
Des del dia de la mobilització del 15-J, les institucions
catalanes i els mitjans de masses es van dedicar a criminalitzar les activistes
i reclamar mà dura, fins al punt de recórrer al Tribunal Suprem l’absolució de
l’Audiència Nacional espanyola.
Càrrecs institucionals de CiU com Francesc Homs, Núria de
Gispert o Ramon Espadaler s’han mostrat satisfets per la nova sentència.
Artur Mas volia un “càstig exemplar”.
DIRECTA 10/04/2015
Marc Font
(*)
El 17 de març, quan el Tribunal Suprem va comunicar la
sentència que condemna vuit de les indignades inculpades per l’acció d’Aturem
el Parlament a tres anys de presó, el conseller de la Presidència de la
Generalitat de Catalunya, Francesc Homs, va comparèixer en la tradicional roda
de premsa posterior al consell executiu del govern. En conèixer la notícia, el
dirigent convergent va proclamar: “Crec que una part molt notable de la
ciutadania de Catalunya no entenia que el que va passar al Parlament quedés en
no res”. Autoinvestit en la veu de Catalunya sense necessitat de cap enquesta
que reforcés les seves paraules, Homs va afegir: “La sentència fa justícia en
el sentit que és concordant amb el sentiment majoritari del poble de
Catalunya”.
La presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va dir que
considerava “més adequada” la decisió del Suprem que la de l’Audiència Nacional
espanyola, que va decidir absoldre dinou de les vint activistes encausades.
L’opinió va ser compartida pel conseller d’Interior, Ramon Espadaler.
L’aplaudiment institucional, però, no va ser unànime: la CUP, a través del
diputat Quim Arrufat, va manifestar la seva “profunda indignació” per la
sentència i la repulsa pel “concepte de justícia que té el govern”, mentre que
ICV la va considerar “desproporcionada”. Sense l’actuació de les principals
institucions catalanes, però, difícilment hauria arribat aquesta condemna.
Artur Mas volia un “càstig exemplar”
La criminalització de l’acció de les indignades va arrencar
el mateix 15 de juny de 2011, el dia de l’aprovació dels pressupostos a la
cambra catalana, amb una declaració unànime de tots els grups parlamentaris,
aleshores CiU, PSC, PP, ICV-EUiA, ERC, SI i C’s. Ràpidament, es va començar a
parlar de “setge” i “assalt”, una terminologia bèl·lica emprada gairebé de
manera unànime per uns mitjans de masses que reforçaven les demandes de mà dura
fetes pels partits amb representació parlamentària. L’endemà dels fets, el
president de la Generalitat, Artur Mas, reclamava un “càstig exemplar per a la
gent que va cometre un atemptat flagrant contra la nostra democràcia i el
nostre Parlament”. L’aleshores titular d’Interior, Felip Puig, va parlar de
“nous mètodes de resistència urbana que, sota una falsa aparença de resistència
pacífica, utilitzen la violència extrema per activa i per passiva”.
La maquinària repressiva ja s’havia posat en marxa i era
evident que no s’aturaria amb les detencions inicials. El 21 de juny, la mesa
del Parlament –integrada per quatre representants de CiU (Núria de Gispert,
Lluís Corominas, Josep Rull i Dolors Batalla), dos del PSC (Higini Clotas i
Montserrat Tura) i un del PP (Jordi Cornet)– va aprovar sumar-se a les
diligències obertes per la fiscalia contra les indignades. En una declaració,
la mesa subratllava que els fets “podien ser constitutius de delicte”. El
judici es va celebrar entre el març i el maig de l’any passat, amb peticions
fiscals de cinc anys i mig de presó per a les vint encausades i de tres anys
per part del Parlament i el govern autonòmic –en aquest cas, només per a quatre
de les imputades. Però –i aquesta va ser la gran sorpresa per a
l’establishment– el 7 de juliol, l’Audiència Nacional espanyola va absoldre
dinou de les vint persones acusades d’un delicte contra les institucions de
l’Estat, mentre que la restant va ser condemnada a quatre dies de localització
per una falta de danys.
Al costat de Manos Limpias
Lluny d’acceptar el revés judicial, el Parlament i el govern
van seguir els passos de la fiscalia i el sindicat ultra Manos Limpias i van
recórrer la sentència al Tribunal Suprem. La cambra autonòmica ho va anunciar
el 9 de juliol, amb l’argument que s’havia “menystingut” la institució. En
aquesta ocasió, ja no hi va haver unanimitat: CiU, PSC, PP i C’s van donar
suport al recurs, mentre que ERC es va abstenir i ICV-EUiA i la CUP s’hi van
oposar. Els consellers de Presidència i Interior, Francesc Homs i Ramon
Espadaler, respectivament, van proclamar que l’executiu no estava d’acord amb
la sentència i la van atacar perquè qüestionava l’operatiu de seguretat
desplegat pels Mossos el dia de la mobilització. Nou mesos més tard, el Suprem
va atendre les demandes del Govern i el Parlament i va condemnar vuit
activistes a presó. Ara sí, aplaudiments institucionals.
En canvi, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de
Barcelona (FAVB) va emetre un comunicat que titllava la condemna de
“lliberticida” i proclamava: “Nosaltres també érem al Parlament”. Alhora,
recordava “l’aprovació entusiasta del govern de la Generalitat, que se sent
d’allò més còmode amb la funció repressiva dels organismes de l’Estat
espanyol”. La Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona i
diverses organitzacions antirepressives es van afegir al rebuig a la condemna.
El dissabte 21 de març, milers de persones es van manifestar pel centre de la
capital catalana sota el lema #3anysXprotestar, una mostra de suport massiu i
de base a les activistes molt allunyat del “sentiment majoritari” proclamat per
Francesc Homs en celebrar la sentència.
(*) Article publicat al suplement especial ‘Jo també estava
al Parlament’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada