Firida Kahlo i Josep Bartolí

Frida Kahlo

L'artista mexicana va escriure més de cent pàgines al dibuixant i pintor barceloní exiliat Josep Bartolí, que havia conegut a Nova York 

En una carta, Fida li diu que de nit escolta cançons en espanyol a la ràdio i espera sentir-ne alguna en català, como les que li agraden a Bartolí 

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 15/04/2015 

(Corresponsal) Palafrugell (Baix Empordà).- 

Llibre FLOREAL de M.Lluïsa Borràs

La galeria Doyle de Nova York subhasta un lot de 25 cartes inèdites que l'artista mexicana Frida Kahlo Calderón (Coyoacán, 1907-1954) va enviar al seu amant Josep Bartolí Guiu (Barcelona1910-Nova York 1995), un dibuixant, escenògraf pintor i escriptor exiliat a Nova York --amic nostre des del temps del franquisme tardà a partir d’una coneixença a París el 1971-- que va ser el mestre artístic i guia professional per gran simpatia mútua del nostre company antiquari, artista compromès i militant anarquista de l’Empordà Floreal Radresa Isgleas (Perpinyà, 1946-Palafrugell, 1997), com podeu llegir al llibre FLOREAL, publicat l’any 2003 a Polígrafa per Maria Lluïsa Borràs González (Barcelona, 1931-Palafrugell, 2010), historiadora i crítica d’art parenta seva. 

Va ser a Nova York on Bartolí va conèixer la coneguda artista i on va començar un apassionat idil·li, que desvela la correspondència, desconeguda fins ara, i que es calcula que arribarà a un preu d'entre 80.000 i 120.000 dòlars.  

La mexicana es va trobar amb Bartolí a través de la seva germana Cristina mentre esperava una complicada operació a la columna vertebral en un hospital de Nova York, on la solia visitar el pintor català, a qui va escriure aquestes més de 100 pàgines entre l'agost del 1946, quan tenia 39 anys, i el novembre del 1949. L'operació va ser una de les moltes operacions quirúrgiques a què Kahlo es va sotmetre després d'un greu accident d'autobús que va patir quan tenia 18 anys, en què es va fracturar la columna vertebral. Com a conseqüència, va estar postrada al llit durant llargs períodes de temps. 

Segons la biògrafa de Frida Kahlo Hayden Herrera explica en un comunicat, les missives que se subhastaran "ploren amb una soledat que trenca el cor i amb la misèria del dolor físic", ja que van ser escrites mentre es recuperava a Mèxic després d'aquesta última operació.  

"Les seves cartes a Bartolí parlen sobre sentir-se tancada, aïllada i immòbil. Però tant en les seves cartes com en els seus autoretrats, Kahlo ens repta amb la seva mirada desafiadora i amb la seva determinació per superar la seva misèria", diu Herrera.  

Aquestes 25 cartes parlen de la seva malaltia, de la seva tempestuosa relació amb el seu marit, Diego Rivera, i de la seva dificultat per pintar, però són principalment declaracions d'amor que immortalitzen l'idil·li entre la mexicana i aquest artista.  

"El meu Bartolí... No sé com escriure cartes d'amor --diu en una d'elles--. Però et volia dir que tot el meu ésser està obert a tu. Des que em vaig enamorar de tu, tot s'ha transformat i està ple de bellesa... L'amor és com una aroma, com un corrent, com la pluja. Saps, cel meu, que plous en mi i jo, com la terra, et rebo. Mara".  Kahlo firmava les seves cartes com a Mara, que seria un diminutiu de "meravellosa", com li deia el seu amant, i ella es dirigia a Bartolí amb un nom de dona --Sonja-- perquè Rivera no sospités de la seva infidelitat, ja que el pintor mexicà no tenia problemes amb les relacions de la seva dona amb altres dones però era gelós amb els homes.  Encara que estava profundament lligada al destacat muralista i marxista revolucionari Diego Rivera Barrientos (Guanajuato, 1886-Ciudad de Mèxic, 1957), protector del bolxevic d’Ucraïna  Lev Trostki (Lev Davidovich Bronstein: Yanovka, 1877-Coyoacán, 1940) en el seu exili mexicà, Herrera afirma que les cartes suggereixen que la mexicana hauria deixat el seu marit per Bartolí, qui li donava "un amor que mai havia experimentat", "apassionat, carnal, tendre i maternal".  

En algunes de les primeres missives, Kahlo dei a Bartolí que havia tingut un retard en el seu període, que la feia pensar en un embaràs que desitjaria si la seva columna l'hi permetés: "Si no estigués en la condició en què estic i fos realitat, res em faria més feliç. Et pots imaginar un petit Bartolí o una Mara?". 

Bartolí va guardar la correspondència al seu domicili fins que va morir a Nova York el 1995, i més tard la seva família la va vendre al propietari que subhasta ara uns documents que també contenen records, com alguns dibuixos, flors premsades o fotografies.  

25 cartes d’amor apassionat, amb dibuixos, fotos, frases soltes escrites amb diferents tintes i també a les vores dels fulls. Frida Kahlo les enviava al seu amant, el pintor exiliat Josep Bartolí. "Te amo, mi niño, mi bartolí, mi árbol de la esperanza, mi cielo de México, mi vida", diu en una d’aquestes. Un amor del que es tenia referència però fins ara no hi havia documentació a l’abast. Ara la sala Doyle de Nueva York les subhasta en un lot a un preu estimat de 80.000 a 120.000 dòlars. 

En les biografies de Josep Bartolí hi ha poques dades sobre la seva relació amb Frida Kahlo. I al revés. Ara sabem que la primera carta de Frida a Bartolí es del 12 d’agost de 1946. S’habien conegut quan ella estava en un hospital de Manhattan, el juny d’aquell any, en una complicada operació, una de les 32 intervencions quirúrgiques que Frida va patir en el decurs de la seva vida, una operació a la columna vertebral, feta malbé en un greu accident quan tenia 18 anys. En aquesta carta, Kahlo li diu que es recuperar estant-se a la Casa Azul, a Coyoacán, i que la seva germana Cristina, que els havia presentat, la cuida. Però, la primera carta d’amor  l’envia el 29 d’agost, després de "nuestra primera tarde solos" a Mèxic. "Anoche sentía como si muchas alas me acariciaran toda, como si en las yemas de tus dedos hubiera bocas que me besaran la piel. Los átomos de mi cuerpo son los tuyos y vibran juntos para querernos. Quiero vivir y ser fuerte, para amarte con toda la ternura que te mereces, para entregarte todo lo que de bueno haya en mí (...) Te escribiría horas y horas, aprenderé historias para contarte, inventaré nuevas palabras para decirte en todas que te quiero como a nadie".  

Del 3 de novembre del mateix any hi ha la carta on li diu: "Sigo siendo tu Mara, tu novia. Tu amor es el árbol de mi esperanza. Y esperará siempre". Kahlo firma como Mara, abreviatura de “Maravellosa”, denominació que li havia tret Bartolí. Segons explica Hayden Herrera, biògrafa de l’artista mexicana, en el catàleg de la galeria esmentada, "ella pidió a Bartolí que en sus cartas se le dirigiese como Sonja, para que si su esposo, el muralista Diego Rivera, las encontraba se pensase que eran de una mujer. Con fama de mujeriego --a mediados de la década de los 30 fue tan lejos como para mantener un romance con la hermana de Kahlo, Cristina--, Rivera toleró el amor de Kahlo con las mujeres, pero era tremendamente celoso de sus relaciones con los hombres. Bartolí envió sus cartas a la oficina de correos donde Cristina las recogió y las llevó a su hermana. Muchas de las cartas a Bartolí se dirigen a Bertram y Ella Wolfe, cuya casa de Brooklyn servía como buzón de correo. Wolfe era gran amiga y confidente de Khalo y Bertram fue biógrafo de Rivera".  

Herrera suggereix que "aunque Kahlo estaba profundamente apegada a Rivera, estas cartas sugieren que lo habría dejado para vivir con Bartolí. Su amor por Bartolí fue apasionado, carnal, tierno y maternal. Él le dio una clase de amor que nunca había experimentado antes". També suggereix que "durante sus meses en el hospital Kahlo desarrolló una adicción a la morfina" y que probablement el flux incontrolat de paraules, la seva caligrafia desordenada i la seva exaltació, ja que alguna carta és de dotze pàgines, podien ser induïdes en algun moment pels fàrmacs, segons l’opinió, no demostrada, d’Herrera. 

"Mi Bartolí  ¿No sé cómo escribir cartas de amor? Pero quería decirte que todo mi ser está abierto para ti. Desde que me enamoré de ti todo se transforma y está lleno de belleza El amor es como un aroma. Como una corriente, como la lluvia", li diu en una carta d’octubre de 1946,  acompanyada de les fulles d’una planta que ha regalat i petonejat per a Bartolí. En una altra ocasió li envia un dibuix del seu gat gris, que quan ella el mira la consola: "No llores, Bartolí te ama tanto como tú lo amas".  

Es desconeixen les cartes de Bartolí a Frida. Però, en una que ell va enviar a un amigo li comenta: "Frida (que maldic no haver-la conegut abans) es una de les dones més intel·ligents, lleials, sensibles i valentes que he vist en ma vida".  

En una altra carta Frida es disculpa per trobar-se així de trista, li explica que quasi no parla amb  Diego Rivera, que aquest arriba a casa de nit cansat i de mal humor i se’n va aviat al llit. "Sin embargo, prefiero que venga a casa a dormir porque me siento consolada al tenerlo cerca. De lo contrario estaría loca de tristeza y soledad". Aunque hace planes de futuro, también asume su debilidad física, el dolor que le impide salir a la calle, por eso le dice a Bartolí, que ha de viajar a París, que le acompañará con sus ojos en lugar de sus pies y que el caminará, bailará y correrá por ella. "Él es mi amante y es la misma sangre que corre por mis venas. Debido a esto estoy feliz".  

En una altra li diu que de nit escolta cançons en espanyol a la ràdio i espera sentir-ne alguna en català, como les que li agraden a Bartolí.  

El 5 de novembre de 1946, Kahlo informa a Bartolí que no ha tingut la menstruació des de principis d’octubre o abans. "¿Te imaginas un pequeño Bartolí o una Mara? Ríete de mí, te doy permiso ya que estoy más loca que una cobra". Per una altra carta sabem que Bartolí li respon: "Si todo va bien y si no es un peligro para ti, yo diría que le hicieran nacer". Unes setmanes després es va confirmar que no estava embarassada. L’última carta coneguda és del 3 de novembre de 1949.  

La salut de Kahlo va empitjorar i van haver-li d’amputar-li una cama. Patia grans dolors i en la seva última exposició, l’any 1953, hi va haver d’anar en un llit d’hospital. Va morir el 1954, després de diversos intents de suïcidi a causa dels dolors que no podia aguantar més.  

Josep Bartolí

Josep Bartolí, a finals dels anys 40

Josep Bartolí començà com il·lustrador a La Veu de Catalunya, Papitu, L'Opinió y L'Esquella de la Torratxa. De tarannà llibertari, durant la guerra participa en comitès revolucionaris  i alternava l’estada al front amb visites a Barcelona on treballava amb Hèlios Gómez Rodríguez (Sevilla, 1905-Barcelona 1956), Carles Fontserè Carrió (Barcelona, 1916-Girona, 2007) i altres artistes en el Sindicat de Dibuixants Professionals.  

Bartolí fou dels últims en passar la frontera el febrer de 1939. La gendarmeria els agrupa la gent refugiada en camps més o menys improvisats a l'espera d'un futur incert, i de segur, dolorós que, en aquells moments, no es poden ni imaginar. És l'inici d'un exili, per a molts, sense retorn. Bartolí és un de tants. Travessa la frontera per Lamenera. Va passant per un seguit de camps. Entra, surt, s'escapa, tora a entrar. Al Rosselló, Argelers, Sant Ciprià, després Perpinyà, Bordeus i París, que haurà d'abandonar en direcció a Marsella en el moment de l'ocupació pels alemanys.  Novament detingut, és internat al camp de refugiats de Bram. 

Tancat en aquests camps Bartolí va fer un dibuixos que publicaria al llibre ‘Campos de concentración 1939-194...’, editat a Mèxic l’any 1944, uns dibuixos tenyits de dolor, que evoquen l’estil de Grosz --51 originals van ser donats pel propi artista el 1989 al Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona junt amb altres dibuixos seus--. 

Un amic del Consolat de Colòmbia l'ajuda a sortir del camp de Brams i s'instal·la al poblet de Valràs Plage on passarà quasi tres anys fent les feines més inversemblants.   

Posteriorment, Bartolí, junt amb Farinyes, Costa i Quiles és traslladat al camp de Barcarés. Les condicions són infrahumanes. Bartolí cau malalt i després de passar uns dies a la infermeria del mateix campament, atesa la gravetat, se'l trasllada a l'Ancien Hospital Militaire de Perpinyà, on les condicions sanitàries no són pas millors que les del camp.  

Ja més refet, amb els diners que li havia enviat des de París el seu germà Joaquim, i amb l'ajut d'un amic comú a Perpinyà que fa d'intermediari, René Sidrove, s'escapa de l'hospital. Junt amb Farinyes, que també era a Perpinyà i fugen en tren cap a París, on els espera Joaquim a l'estació de Quai d'Orsai. També allà han de burlar i trampejar la gendarmeria fins a poder prendre un taxi i endinsar-se dins la ciutat. No tenien diners i viure a París era difícil. Amb el seu germà Joaquim feien dibuixos i figurins que la dona d'en Joaquim intentava vendre. Amb motiu d'això van conèixer Max Weldi, qui els encarregà els decorats per a un espectacle del circ nord-americà Barnum Bailey sobre l'arribada de Marco Polo a Venècia.  

La situació es feia insostenible, i més encara quan per la ràdio van donar la notícia de la invasió de Polònia per les forces nazis de Hitler. No es podia donar un pas que no demanessin la documentació. La ciutat de la llum s'havia quedat a les fosques.  

Comença la diàspora, ara per França, cercant la manera d'abandonar-la: Chartres a casa d'en Shum, Orleans, Le Fertè, Bordeus, on amb papers falsos que els havia facilitat el vicecònsol de Colòmbia, Gonzalez Salgar, pretenien embarcar. Van anar a parar al Camp de Bram, Valrás Plage, on el seu germà Salvador feia de forner. Després, Lió i Marsella.  

Finalment, amb l'ajut de Josep Tarradellas Joan (Cervelló, 1899-Barcelona, 1988), que tenia connexions amb el JARE i amb el SERE, i a qui havia escrit demanant ajut, va sortir amb un vaixell des de Marsella cap a Tunis. El mateix Tarradellas el va acompanyar al moll per poder evitar la policia del port. La seva ajuda va ser decisiva. Per fi podia abandonar l’hexàgon francès, però sense cap destí clar.  

De Marsella surt cap a l'Àfrica del Nord i Casablanca, d'on podrà embarcar-se amb el vaixell Nyassa --on també hi havia en Molins i Fàbrega i amb qui més tard publicaria un llibre-- rumb a Mèxic. Acaba doncs un període (1939-1942) intens i turbulent, però transitori i provisional, per iniciar el camí cap al que seria el seu exili definitiu.  

Arriba a Veracruz i, seguidament, es trasllada a Mèxic juntament amb Molins i Fàbrega i en Bosch. 

Els records, les vivències personals anteriors i actuals, polítiques, econòmiques i especialment socials, influiran en el seu comportament i, a la vegada, en la seva obra creativa, ara ja més planificada i amb uns objectius més clars. 

Fa nous amics, consolida velles amistats i, com sempre, es mou en diversos camps i ambients, tant artístics com polítics, socials i comercials. La xarxa que compon el nombrós grup d'exiliats artistes, intel·lectuals i polítics catalans a Mèxic es va consolidant i es va integrant també al nucli artístic mexicà. Narcís Molins i Fàbrega (Beuda, 1910- Cuautla, 1964), que ja tenia relació amb Frida Kahlo l'any 1939, li havia escrit des de París demanant que acollís en Bartolí. Així, els vincles artístics i d'amistat amb aquest cercle perviuran ja per sempre: Anna Murià Romaní (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002), Agustí Bartra Lleonart (Barcelona, 8 de novembre de 1908 - Terrassa, 7 de juliol de 1982), Vlady Vladímir Víktorovich Kibálchich Rusakov (Petrograd, 1920-Cuernavaca 2005, pintor fill de Víctor Serge), Enric Adroher Pascual (Girona, 1908-Barcelona, 1987, dit Gironella), Diego Rivera, Frida Kahlo, Molins i Fàbrega i altres.  

L'activitat és frenètica, les propostes de treballs conjunts es succeeixen, al mateix temps que es van definint les línies individuals de cadascú. Comença a treballar, junt amb Molins i Fàbrega, en el llibre ‘Campos de Concentración 1939-194...’  

Els seus dibuixos foren exposats al Palacio de Bellas Artes aquell mateix any. Calibán, amb dibuixos i textos seus, no troba editor ni a Mèxic ni a Nova York a causa del seu contingut, per la qual cosa no va ser editat fins a l'any 1972 a París per Ruedo Ibérico.  

Treballa en diversos projectes cinematogràfics fent els figurins, disseny de vestuari o escenografies, així com dibuixant portades per les revistes Mundo d'Enric Adroher o La Capital. Així mateix, junt amb Vlady, Hèctor Felgueres i Enric Adroher participa d'un ampli moviment artístic conegut com a Ruptura que manté una actitud independent i s'enfronta a la pintura oficialista mexicana.

Mèxic D.F va ser al principi del seu exili una de les seves residències habituals, la qual va alternar molt aviat amb Nova York. Totes dues serien les plataformes dels seus nombrosos viatges per Europa i Amèrica Llatina. Finalment, va fixar la seva residència a Nova York, tot i que va mantenir el contacte amb Mèxic amb viatges i estades periòdiques. Oficialment va obtenir la nacionalitat mexicana el nou de desembre de 1948, i la nord-americana el 30 de juliol de 1962.  

La primera vegada que Bartolí va anar a Nova York és de pas capa Europa i ho fa acompanyant l'Enric Adroher, dit Gironella, ja que aquest pretén traslladar-se a l’Estat francès. Mentre Enric Adroher es movia en el nucli que el 1947 constituiria el partit Moviment Socialista dels Estats Units d’Europa, després de la seva ruptura amb el POUM, Bartolí dibuixava amb la il·lusió de poder fer alguna exposició i algun diner. L'ocasió es presenta al cap de pocs mesos d'estar a Nova York. El 27 de juny de 1946, inaugurava una exposició de dibuixos a la American British Art Center amb força èxit de vendes.  

Fruit d'aquesta exposició i gràcies a les gestions i bones maneres d'Escuder, va arribar l'encàrrec de l'Editorial Curtis de Filadèlfia que publicava la revista Holiday perquè els fes 10 o 12 dibuixos que li van pagar molt bé. Tot seguit li van oferir signar un contracte per treballar regularment per a aquesta editora. Aquest encàrrec li va permetre, més endavant, viatjar constantment no sols per Amèrica, sinó també per Europa.  Tot això ho explica en una carta dirigida a Vlady, en la qual fa també una referència explícita a les germanes Cristina i Frida Kahlo. Som a finals de desembre de 1946. Han obtingut el visat i tenen diners. La sortida cap a França es fa tot seguit, concretament el dia 27, i arriben a Le Havre a primers de gener del 1947.  

A París contacta amb els vells amics que encara hi resideixen: Rovira, Pallach, Bellsolell, Frontserè; veu als seus germans Joaquim i Salvador; dibuixa al carrer. L'agost de 1947 surt del port de Le Havre novament cap a Nova York on ja residirà habitualment tot i les seves llargues estades a Mèxic, a Europa i, posteriorment, a Catalunya.  

Des de finals de 1947 organitzarà la seva vida professional des de Nova York, vida que el portarà a constants anades i tornades: els seus viatges per a la Curtis i les seves exposicions, fossin a Europa, Mèxic o Amèrica del Sud. Ara bé, no es pot obviar que ell és un exiliat espanyol amb residència a Mèxic, i per tant, resideix a Nova York amb permisos temporals que l'obliguen a anar-hi periòdicament fins que el 30 de juliol de 1962 obté la nacionalitat nord-americana. 

Després d'haver fet una escapada a Panamà i a les Illes Galápagos, la Curtis, editora de la revista Holiday, li encarrega fer un reportatge sobre els estudis de la Metro Goldwyn Mayer a Culver City, Califòrnia. Hi resideix un parell de mesos i fa amistats, principalment a les hores de dinar i sopar, amb artistes del moment: Clark Gable, Lana Turner, Robert Taylor, etc. També coneix a en Fred Quimby, director de la secció de films de ninots Tom and Jerry. D'aquest període i amb les activitats i anècdotes viscudes se'n podria escriure un llibre. Un petit exemple: l'amistat que va fer amb el gos Lassie a qui, segons ens explicava, van canviar de sexe per qüestions publicitàries.  

A Nova York, i després d'haver passat poc més de dos anys a París amb Michelle Stuart, amb qui es casa a Mèxic el 1953, s'instal·la al número 224 de West 11th Street, on hi resideixen entre 1957 i 1958. És l'època en que freqüenta els cercles dels expressionistes abstractes i segueix de prop el moviment de l'abstracció que s'esdevé entorn de la 10th Street. Segons el seu testimoni, va establir amistat i coneixença amb alguns representants de l'anomenada Escola de Nova York, especialment amb en Franz Kline i Jackson Pollock. En diverses ocasions manifestà la seva admiració per aquests pintors i també per en Mark Rothko. No és estrany, doncs, que l'any 1973 se li atorgui el premi de la Fundació Mark Rothko.  

Més endavant, disposarà d'un ampli estudi a Bond Street, en un edifici que avui ja no existeix, però del qual en queden bons testimonis fotogràfics, fins a ocupar a partir dels anys 60 un apartament al número 51 de Bank Street, al Greenwich Village.  

Al llarg de la seva trajectòria, entre individuals i col·lectives, va fer prop d'un centenar d'exposicions, especialment a Mèxic i Nova York, però també a Sao Paulo, Caracas, París, Zagreb, Jerusalem, Nova Jersey, Madrid i Barcelona. 

La seva activitat artística també es desenvolupava en el camp editorial i de la publicitat. Trobem llibres i revistes amb il·lustracions seves: Caliban (1972) de Ruedo Ibérico, Les aventures sorprendentes de Robinson Crusoe (1956) de Le Club Français du Livre o bé, Marquès de Sade, la filosofia en el “boudoir (1975) són alguns exemples. Quant a diaris i revistes, a més de la ja esmentada Holiday, col·labora a Quard's Qaterly, Award's Auto World i al diari Excelsior, entre d'altres.  

No va tornar a Catalunya fins 1977, de la mà dels seus amics Anna Murià, Agustí Bartra, Enric Adroher i Flora Esgleas Alsina (Sant Feliu de Guíxols, 1926-Barcelona, 1989), mare de Floreal Radresa, jove pintor que ell admirava. No es va voler quedar, però es va empadronar a Terrassa. Les cartes de Frida van passar a un familiar, que les va vendre a un col·leccionista. En el 2000 Sotheby's va vendre varis objectes de Bartolí --llibres, un rellotge, dibuixos-- que li havia regalat la seva estimada i admirada Frida.