.JPG) |
| LLoc on va ser mort el dirección general de presons el 22 de març de 1978 |
El 18 de març unes ‘Brigades Roges de Francfort’
havien fet telefonades a la premsa afirmant que «els responsables de la mort
d’Agustí Rueda seran ajusticiats».
Els GRAPO també es van atribuir la mort d’Haddad
Blanco, però encara està per aclarir qui eren els tres joves que es van prendre
la justícia per la seva mà.
El Quart Grup de la Sexta Brigada de Barcelona va
intentar atribuir falsament l’atemptat mortal a la Federació de Catalunya de la
FAI.
Cal recordar que Agustí Rueda, a més d’anarquista era
de la COPEL.
Segons el diari El PAÍS, a partir del testimoni el xofer José
Moreno Pérez, cap a les deu del matí el
22 de març de 1978, a Madrid, Jesús Miguel Haddad Blanco, director general d’Institucions
Penitenciàries, al sortir cap a la seva feina de guarda presos, dins el seu cotxe
oficial, un Seat 1430, de color blau, a la porta del seu domicili familiar i la
seva esposa li deia adéu des del balcó, al carrer Cartagena núm. 20, fou
abatut, amb tretze trets de bala de 9 mil·límetres Parabellum, per tres nois,
armats amb una metralleta i dos pistoles.
El ministro de Justícia, Landelino Lavilla, segons EL
PAÍS, havia ofert a Haddad Blanco escorta policial, però sembla, que va ser acceptada.
Però, els treballadors d’una propera gasolinera van explicar al referit diari
de Madrid a vegades un guardaespatlles acompanyava al director general dins l’automòbil
per la tarda quan tornava a casa. El motiu de la proposta ministerial de
protecció policial s’havia renovat el dilluns abans de l’atemptat, ja que en les
darreres setmanes havia rebut algunes amenaces de mort, segons EL PAÍS. Amenaces
a causa de la repressió a les presons contra la COPEL i l’assassinat d’Estat
del company Agustí Rueda Sierra el 15 de març d’aquell any.
Una vegada es va conèixer la mort del responsable de les
presons del Regne d’Espanya la Direcció General de Seguretat i la Direcció General
de la Guàrdia Civil van alertar els cotxes patrulla i es van instal·lar els
controls en punts clau de Madrid i en les carreteres de sortida de ciutat. Al mateix
temps es van incrementar les dotacions de servei. Però el desplegament policial
va ser simplement una demostració de força sense cap ni peus, ja que les forces
de seguretat de l’Estat desconeixien l’itinerari de fugida dels tres nois i
fins i tot la marca de l’automòbil, suposadament utilitzat pels nois, cosa que
feia el radi de recerca policial molt ampli i que va desconcertar tothom, ja
que tot plegat era un espectacle d’Estat davant la mort d’un director general
que junt amb el ministre del ram reprimien la COPEL.
En canvi, segons EL; PAÍS, els tres nois protagonistes
de l’execució política havien planejat tots els detalls de la seva fugida del
lloc de l’atemptat.
Reivindicacions confuses de l’atemptat
Sembla que el context social de lluita reivindicativa
dels presos de la COPEL va ser intentat recuperar per diverses formacions de
caire maoista. En aquest sentit, una persona que es va identificar com a
portaveu d’unes suposades ‘Brigades Roges de Francfort’ immediatament va telefonar
a ‘Diario 16’, parlant castellà amb accent alemany, amb aquestes paraules: «Parlamos
hace cinco días, hoy el primero; mañana, otro». Segons ‘Diari 16’ la veu podia
ser la mateixa que el 18 de març hvia
telefonat en nom d’aquestes suposades brigades tot afirmant que « els
responsables de la mort d’Agustí Rueda seran ajusticiats». Però, segons EL PAÍS
aquestes telefonades no es van tenir en compte per part de la policia, que dia
que tenia quelcom de semblant amb un atemptat del 10 de març d’aquell any carrer
Manuel Pérez, de Vallecas, on va morir un agent de la Policia Armada –Félix
García, membre de la Tercera Companyia de la 16.ª Bandera-- i un altre ferit de gravetat --Manuel Vázquez--,
on un escamot de tres persones se’n va portar les armes dels policies i les
bales també eren de 9 mil·límetres Parabellum. Segons el diari de Bilbao ‘Deia’
aquest mitjà va rebre una nota, firmada pels GRAPO, en la que se reivindicava l’atemptat
de Vallecas. La nota, va ser enviada en un sobre segellat a Madrid el 20 de març
de 1978.
El diari EL PAÍS comentava que “respecte a una suposada
venjança de les esmentades Brigades Roges cal assenyalar que Jesús Miguel
Haddad havia visitat el passat dia 14 la presó de Carabanchel per interessar-se
pels fets haguts, que van acabar amb la mort d’Agustí Rueda. Per aquest mateix tema
el senyor Haddad havia suspès el seu viatge a Màlaga que havia de fer la tarda
d’ahir [el 22 de març en va ser occís pel tres nois] en el que com és
tradicional tenia que haver presidit la desfilada de la confraria de Nostre Pare
Jesús el Rico, organització que té el privilegi, concedit per Carles III, d’alliberar
cada any un pres. Finalment, Haddad va ser inhumat a Villalba de Adaja (Valladolid),
on, segons el diari ABC hi va haver un incident entre la vídua i el ministre de
Justícia. La vídua va engaltar al ministre Landelino Lavilla: «Cuidate, mira lo
que le ha pasado a Jesús».
El Quart Grup de la Sexta Brigada
El Quart Grup de la Sexta Brigada de Barcelona va
intentar atribuir falsament l’atemptat mortal a la Federació de Catalunya de la
FAI, amb unes absurdes detencions de militants anarquistes, que van acabar
judicialment en res. Així, el 30 de març de 1978 va ser detingut Antonio
Navarro Velázquez a l’Hospitalet de Llobregat, juntament amb altres tres
companys anarquistes --Francisco Rodríguez Meroño, José Luis López Moreno i Ana
María Álvarez López--, pel Quart Grup de la Sexta Brigada acusat de ser el
«cervell» d'un «grup específic», anomenats Grups Autònoms Llibertaris de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), del metrallament, el 19 de març de 1978, de
la caserna de la Policia Armada de Cornellà de Llobregat, com a resposta a l’assassinat
del company Agustí Rueda, i de la mort a Madrid de Jesús Miguel Haddad Blanco. Hi
havia tota una histèrica maquinació del govern Suárez per criminalitzar la FAI
en l’obsessió política d’UCD contra una organització política específica
anarquista peninsular a l’entorn dels sindicats de la CNT-AIT i oposada a la
Segona Restauració Borbònica, la qual comptava amb el suport del PSOE/UGT, PCE/CCOO,
el partit de Jordi Pujol Soley i el PNB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada