Joan Montseny i Carret, dit Federico Urales, Teresa Mañé, dita Soledad Gustavo i la seva filla Federica, una
família molt vinculada a l’Escala
Joan Montseny i Carret, dit Federico Urales:
El 12 de març de 1942 mor a Salon (Aquitània,
Occitània), durant la Segona Guerra Mundial interimperialista. el pedagog,
propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan
Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Havia nascut el 19 d'agost
de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- a Reus (Baix Camp) en una
família humil; el seu pare, d'idees republicanes, era terrissaire i la seva mare, de
família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines
amb la venda de teles i flassades als pobles propers.
Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge
de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les
lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera
de Magisteri.
En el 1885 va començar a militar en les lluites obreres i
dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució
dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la
Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana
adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del
Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters
d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de
Maig, va patir la primera detenció governativa.
El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa
Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de
Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de
primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf), on havia nascut.
En el1892 es farà càrrec, amb la seva companya, de l'escola
laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per
un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jérez
(Andalusia) de febrer del mateix any.
Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant
la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona,
Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un «element anarquista
molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia
Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de
Barcelona, a peu i emmanillat.
La seva activitat com a escriptor anarquista i com a
agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal.
D'aquesta època són les seves col·laboracions
literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels
seus primers fullets doctrinaris i llibres.
Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva
acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència
de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i
implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat
atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que
començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran
clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que
denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya
en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i
va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a
Liverpool (Regne Unit) en el 1897.
Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos
a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el
28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En
arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia
el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i
d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a
manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat,
sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va
saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes
de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar
quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units.
El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo
funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més
notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos,
Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de
Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín
Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.).
Un
any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que
dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un
dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època
Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat
que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat.
Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una
campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A
partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va
consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i
Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en
el periòdic oficialista El Diario Universal.
El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral
contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes,
Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó
el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li
portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va
fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat
d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va
buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici.
Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va
instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El
Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo
Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan, El
aventurero desventurado, El último Quijote, Fanatismo contra amor, etc.).
Durant la Gran Guerra signarà un manifest del seu amic
P. Kropotkin a favor dels aliats. Va
reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia
estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que
arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar
unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de
l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los
contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un
tiratge de 50.000 exemplars, i «La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000
exemplars. A partir del gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El
Luchador, que publicarà 182 números.
En els últims anys de la seva vida va desenvolupar una
incessant activitat, amb el suport de la seva filla Frederica, representant de la
nova generació.
Joan Montseny, Teresa Mañé i la seva filla, una
família molt vinculada a l’Escala
L’amistat de Joan Montseny, Teresa Mañé i la seva
filla Federica amb els grups anarquistes de l’Escala i el compositor Tonet Puig
Artigas va fer que durant aquells anys passin moltes temporades a l’Escala (Alt
Empordà), població marinera aleshores de la que es van enamorar per sempre més
i consideraven que anaven a un “poble anarquista”. L’any 1936, dels 2.500
habitants de l’Escala 500 estaven afiliats a la CNT, hi havia grups anarquistes,
Joventuts Llibertàries, la FAI i el Partit Sindicalista.
Durant la Guerra Civil Joan Montseny no va ocupar cap
càrrec i va demanar a la seva filla, Federica, que no acceptés el ministeri de
la República per la FAI que li oferien l’anarquista Joan Garcia Oliver i el
líder del PSOE i UGT Francisco Largo Caballero, escaldat Urales per haver
signat el manifest de Kropotkin durant la Primera Guerra Mundial interimperialista.
Segons va explicar Federica Montseny, el seu pare la va advertir que els
mateixos anarquistes que la proposaven per ministra després la criticarien.
Ella va acceptar la proposta de la FAI i encara ara mateix es criticada, igual
que Garcia Oliver. Joan Peiró, ministre per la CNT, era ‘trentista’, cosa que
ser ministre anarcosindicalista era coherent amb el seu pensament tàctic i Joan
López va acabar durant el franquisme tardà a València en el Sindicat Vertical dins
l’estratègia ‘cinc-puntista’.
Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat
la salut d’Urales, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda.
Després de la caiguda de Barcelona es va traslladar a
Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de
Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se
amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan
els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de
residència Salon, a la regió d'Aquitània, on va morir, sense forces físiques ni
morals, el 12 de març de 1942.
Entre les seves obres podem destacar Sociología
anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891),
Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida
(1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La
religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902),
La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una
pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El
sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la
abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de
una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los
municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la
revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie
gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934),
entre d'altres.
A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com
ara Mario del Pilar, Siemens, Doctor Boudín, Remigio Olivares, Un profesor de
la normal, Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo
Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada