Una reflexió en motiu de la Diada de la Dona
[Font: Discs Imaginals 08/03/2015] Blai Dalmau
La historia de la humanitat, en els darrers 5.000 anys
almenys, ha generat i reproduït diverses dinàmiques psíquiques i institucions
socials que comporten processos de destrucció, negació i degradació de la Vida.
El sexisme n'és un cas important. Podem definir-lo com la tendència ideològica,
psicològica i institucional envers la discriminació, la subjugació,
l'enfrontament, el menyspreu o la dominació dut a terme per raons de sexe, és a
dir, pel fet d'haver nascut home o dona.
Aquesta xacra mil·lenària perdura fins als nostres
dies en diversos àmbits i indrets, causant perjudicis a molts homes i dones,
infants i adults, famílies i pobles sencers. La visió segons la qual el sexe
masculí ha adoptat gairebé sempre el paper de botxí i el sexe femení ha estat
generalment la víctima del sexisme és un tòpic que, com tants d'altres, resulta
ser una mitja veritat, en bona mesura enganyosa, desorientadora i problemàtica.
Tant els homes com les dones han participat històricament en la reproducció i
perpetuació del sexisme, així com en els esforços per a la seva supressió i
superació, tal com es pot apercebre a través de l'observació de diverses
evidències històriques. I, tal com veurem més endavant, tant els homes com les
dones han sofert el sexisme a través dels seus múltiples perjudicis.
Aprofitant l'avinentesa de la Diada de la Dona,
m'agradaria suscitar la qüestió de sí el feminisme, com a concepte, paraula i
tendència, constitueix la millor solució per a superar i deixar enrere el
problema del sexisme. És sabut que existeixen diverses corrents que empren el
terme “feminisme” per a auto-definir-se i que entre elles hi ha diferències
discursives, ideològiques i estratègiques importants. Tanmateix, no és menys
cert que existeixen alguns trets característics comuns en la immensa majoria de
tendències que s'autoproclamen feministes; el més evident d'ells, naturalment,
és l'ús de la pròpia paraula. Per això, sorgeix la qüestió: què significa i
implica aquesta paraula, “feminisme”?
Així com l'ecologisme consisteix en posar el focus
d'atenció en els ecosistemes, l'humanisme en la condició humana, l'anarquisme
en l'abolició de la dominació i el socialisme en la socialització dels mitjans
de producció, la paraula feminisme fa referència a la tendència a posar el sexe
femení en el centre d'atenció per a articular el pensament i l'acció en la seva
defensa i promoció. El sexe femení, s'argüeix, està i ha estat notòriament més
perjudicat i oprimit pel sexisme que no pas el masculí i, per tant, aquell és
necessàriament el principal protagonista i beneficiari de la lluita contra el
sexisme. Al meu entendre la primera d'aquestes tesis és matissable i la segona
és qüestionable. Però tant si les acceptem com si les volem qüestionar i matissar,
s'escau que ens fem la pregunta: posar un sexe en el focus d'atenció,
centrant-se en la seva defensa i promoció, és realment la millor via per a
superar el sexisme? Per descomptat, no convé ignorar les realitats històriques;
tanmateix, per actuar en el present i per a superar les misèries del passat,
¿s'escau mantenir un cert ressentiment històric?
Per a respondre a aquestes difícils qüestions podem
fixar-nos en alguns resultats que està tenint el feminisme avui dominant. Avui
és la Diada de la Dona, una efemèride que, en sí mateixa, podem considerar ben
positiva. Tanmateix, per obra del feminisme dominant, aquesta celebració està
essent fortament promoguda per institucions del sistema establert, mentre que,
en canvi, la Diada de l'Home (19 de novembre) gairebé ningú la coneix ni
celebra. A cas la masculinitat no mereix ser reconeguda i celebrada igual que
la feminitat? A cas hem de generar un moviment masculinista a tal efecte?
D'altra banda, per obra del feminisme dominant, als territoris de l'Estat espanyol,
moltíssimes persones estan sofrint les nefastes conseqüències d'una legislació
(la Llei General de Violència de Gènere) que es va implementar a l'any 2004
presentant-se com a “progressista” però que, en realitat, entre d'altres
despropòsits, conculca descaradament els postulats més elementals i els
requeriments més importants de la jurisprudència, com són la presumpció
d'innocència i la igualtat de les persones davant la llei, instaurant una
legislació discriminatòria, amenaçadora i agressiva contra el sexe masculí. Per
obra del feminisme dominant, així mateix, s'està posant moltíssima més atenció
pública en la violència que reben les dones en el marc de les relacions
sexo-afectives que no pas l'anàloga que sofreixen els homes, o els nens i nenes
en àmbits familiars, o les persones en l'àmbit laboral. Per obra del feminisme
dominant, en fi, assistim a una creixent tendència al biaix i al reduccionisme
en virtut dels quals s'interpreten com si fossin merament “qüestions de gènere”
diversos fenòmens (com ara la desconfiança, la gelosia, el maltractament, etc.
en les relacions sexoafectives) que són causats per una multiplicitat de
factors diversos i que, en no poques ocasions, el sexisme o bé no hi és present
o bé no n'és el factor més profund i determinant.
És clar que certs plantejaments i tendències anomenats
feministes han fet aportacions positives en els darrers segles. Tanmateix, si
volem lluitar efectivament contra el sexisme, hem de començar per a ser capaços
de qüestionar-ho i renovar-ho tot, intentant ser conscients de les
equivocacions, les insuficiències, els enganyatalls i les confusions que ens
obstaculitzen i ens desvien en el camí vers les nostres fites. Al meu entendre,
això implica necessàriament fer una crítica del feminisme, una crítica en el
sentit més positiu i genuí del terme, a saber: discernir i distingir, amb bona
voluntat, allò vàlid i encertat d'allò errat i enganyós. Per a ser completa i
contextualitzada, aquesta crítica ha d'estar emmarcada en una crítica més
general i fonamental la Civilització avui dominant i ha d'anar acompanyada
igualment d'una crítica anàloga d'altres plantejaments que, talment com el
feminisme, en principi pretenen millorar la situació, però tanmateix, sovint
incorren en equivocacions importants que condueixen a resultats insatisfactoris
o fins i tot contraproduents. Convé que copsem i reconeguem el bo i millor que
podem trobar en l'anarquisme, el socialisme, el decreixentisme, l'humanisme,
l'ecologisme... i naturalment, en el feminisme; però també hem de ser capaços
de superar tots aquests plantejaments per tal d'assolir un enfoc més integral i
integrador, més potent i depurat, per així situar-nos en les millors condicions
per a dur a terme les revolucions integrals veritablement positives que tan
necessitem durant el segle XXI.
En aquest sentit, em sembla que una part important de
la solució per a neutralitzar el sexisme consisteix en apostar per la paraula,
el concepte i la tendència del anti-sexisme, el qual, formulat en positiu,
podem anomenar cooperació entre els sexes o igualitarisme sexual. Avui en dia
ja hi ha un bon nombre de persones que, per raons similars a les que estic
adduint, estan a favor de la cooperació entre els sexes i en contra del
feminisme (recordem que definim feminisme com “la tendència a posar la defensa
i la promoció del sexe femení en el centre d'atenció”). També hi ha un bon
nombre de persones que actualment empren la paraula “feminisme” per
autodefinir-se o bé mostren certa simpatia per a ella però que, tanmateix, en
el fons i en realitat, el que estan tractant de sostenir és un plantejament i
una actuació anti-sexista. Són persones que volen una veritable igualtat de
respecte entre els sexes i, per tant, advoquen per abolir tota mena de
discriminació, enfrontament o dominació per raons de sexe, però tanmateix, no
creuen que sigui escaient focalitzar l'atenció en la defensa o promoció d'un
sol sexe sinó més aviat en la igualtat (sense confondre-la amb la
homogeneïtat...) entre les persones en general i entre el sexes en particular.
Al meu entendre, els companys/es anti-sexistes que s'adhereixen a la paraula
feminisme generalment ho fan com a resultat d'adoptar la tendència discursiva
tradicional i dominant en aquests afers, sense haver-se aturat a analitzar-la
detalladament i a qüestionar-la profundament. Tanmateix, si ho analitzem
detalladament i ho qüestionem profundament, podem adonar-nos que l'ús del
vocable “feminisme” està fent un flac favor a l'avenç dels plantejaments i
actuacions anti-sexistes. “Feminisme” és una paraula insuficientment adequada i
fortament equívoca per a significar que volem superar qualsevol forma de
sexisme: el vocable comporta la idea de promocionar i defensar un sol sexe i no
implica necessàriament una oposició a tot tipus de sexisme, com en el cas de la
paraula “antisexisme”.
Convé recordar i palesar, en aquest sentit, que el
sexe masculí també ha estat una gran víctima del sexisme al llarg de la
història. No només pel fet que l'anomenada “guerra de sexes” resulta nociva per
a totes les persones. No només pel fet que adoptar posicions de dominació
resulta embrutidor i que els homes han estat obligats històricament, per la
força de la llei estatal, a exercir la dominació envers al dona (veure, per
exemple, el Codi Civil espanyol de 1889). L'home també ha estat víctima del
sexisme pel fet que ha estat forçat pels Estats a participar en les guerres i
els serveis militars, és a dir, en conflagracions aberrants, injustes i
sanguinàries... una de les experiències més traumàtiques, alienants, degradants
i penoses per les que pot passar l'ésser humà. En canvi, el sexe femení ha
gaudit generalment del privilegi de no haver de participar forçosament en
aquest calvaris de matança, destrucció, tortura, reclusió i mutilació.
Malauradament, aquests fets històrics de colossal importància qualitativa i
quantitativa (es compten per desenes de milions els homes morts, mutilats o
greument traumatitzats en les guerres només del segle XX) són generalment
obviats pels moviments feministes. I no és d'estranyar, ja que la pròpia naturalesa
del feminisme com a concepte i com a tendència, per definició, indueix a
fixar-se només en la defensa i promoció del sexe femení, de manera que
fàcilment s'oblida que l'home també ha estat i és víctima del sexisme de
diverses maneres, i que el sexe femení també ha participat i participa en la
perpetuació d'aquesta xacra.
Afortunadament, cada cop més persones s'estan adonant
d'alguns dels elements negatius inherents al feminisme dominant i s'estan
oposant a bona part de les seves tesis ideològiques i mesures polítiques. És el
cas, per exemple, del lloc web “Dones contra el feminisme”, una iniciativa que
dona visibilitat a dones de diverses tendències ideològiques i de diversos
llocs del món que volen manifestar públicament que no estan d'acord amb el
feminisme tal com s'entén i es desenvolupa generalment en l'actualitat. Són
dónes anti-sexistes, però no feministes. Aquesta era també la posició d'una
destacada líder de la revolució espanyola de 1936, Federica Montseny: “Propagar
un feminisme és fomentar un masculinisme, és crear una lluita immoral i absurda
entre els dos sexes, que cap llei natural tolerarà”. Tanmateix, crec que convé
vetllar per a que aquestes discussions terminològiques, discursives i
ideològiques siguin abordades amb tot l'assossec i la parsimònia que puguem,
amb la màxima obertura de ment i de cor de la que siguem capaços, amb la mínima
voluntat de bel·ligerància i provocació... Només així podrem trobar les millors
maneres d'operar juntes totes les persones que volem veritablement superar el
sexisme, o, si més no, les maneres de comprendre'ns mútuament i respectar-nos
perfectament. ç
Gràcies a la cooperació entre el sexe masculí i el
femení, i gràcies a l'amor sexual entre ells, existim tu i jo, benvolgut/da
lector/a, i la Vida humana en general. Celebrem, així doncs, en la Diada de la
Dona, la vessant femenina de la sexualitat humana! Però no oblidem mai que les
dones i els homes estem cridats a complementar-nos, a estimar-nos, a
respectar-nos. Assimilem tant com puguem el fet que tots els éssers humans
formem part de la Vida, que tots som Vida, i que la Vida floreix gràcies a
l'Amor, la Cooperació, la Comunió, l'Autonomia i la Veritat, de manera que
convé que parem la màxima atenció en observar aquests principis cardinals en
totes les relacions, incloent, naturalment, les relacions entre els sexes.
El problema del sexisme no està aïllat del conjunt
dels problemes contemporanis; està estretament imbricat amb la tendència
general de la Civilització actual, a saber: la tendència envers la degradació i
la destrucció de la Vida. La fi del sexisme només és possible a través de la fi
de la Civilització Antivital (capitalista, estatista, ecocida, egoista, etc.)
avui establerta. I viceversa, l'adveniment d'una nova Civilització Provital,
una civilització en favor de la Vida, només és possible a través de la superació
del sexisme en totes les seves formes, cosa que requereix del sorgiment i la
generalització d'una cultura de l'entesa, la comprensió, el respecte, la
gratitud, la solidaritat i l'empatia entre els sexes.
Blai Dalmau
8 de març del 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada