Encausats Parlament
[Revista Argelaga]
El Tribunal Suprem, a petició del Parlament català i
del Govern de la Generalitat, acaba de condemnar a tres anys vuit dels
processats per la protesta pacífica davant el Parlament del 15 de juny de 2011,
revocant així la resolució anterior de l'Audiència Nacional.
Com era d'esperar, la sentència ha concordat amb el
sentir majoritari de la plutocràcia catalana, la qual ha convidat tots a
respectar la decisió del Suprem. Segons un tribunal del qual cal qüestionar la
seva imparcialitat ja que els seus membres són triats per les cúpules dels
partits polítics, la llibertat d'expressió i de crítica dels electors havia
col·lisionat amb “valors superiors” com el dret dels diputats a representar la
farsa parlamentària i aprovar retallades de serveis públics en nom de tots els
“ciutadans catalans”. Els processaments havien incorregut en una “errònia i
traumàtica desjerarquització del dret de participació política a través dels
legítims representants a l'òrgan legislatiu”, però... de debò eren legítims?
Representaven alguna cosa més que els interessos espuris dels seus partits?
Mereixien sofrir aquesta “traumàtica desjerarquització” dels seus drets
polítics, és a dir, mereixien que els escridassessin quan es dirigien cap als
seus escons per retallar amb total impunitat els drets socials dels altres?
Hauria de semblar trivial dir que res del que es diu
“poble de Catalunya” o “ciutadania catalana” existeix, faltant-hi les mínimes
condicions de debat públic, informació imparcial, reunió lliure, elecció oberta
i control popular de la representació, per a que aquestes expressions no siguin
una altra cosa que entelèquies. Aquest suposat “poble”, és en realitat una
massa domesticada de votants inferior a la classe governant. Princeps est
solutus legibus, per tant, no hi ha “sobirania popular”. Si les institucions no
compleixen amb la seva comesa, no hi ha cap poble “sobirà” capaç de
dissoldre-les. Tota representació en aquest cas és il·legítima: el Parlament no
es representa més que a si mateix. Ni el dia què els diputats van delectar-se
amb la injusta sentència, ni qualsevol altre dia, ens hem sentit representats
pel Parlament. El fet que una part de la població s'hagi resignat al que jutja
inevitable i que adhuc arribi a complaure's en la farsa no legitima gens
aquesta institució: els costums dels pobles esclaus formen part de la seva
servitud, no de la seva llibertat. El Parlament i la Generalitat formen part
d'un Estat que mai va ser producte de la voluntat sobirana d'un poble, sinó
fruit d'un contracte entre la dictadura franquista i les forces de l'oposició,
mitjançant el qual es va instaurar un nou règim de partits recolzat en el vell
aparell dictatorial. Si el sistema de representació actual té alguna
legitimitat, aquesta prové del franquisme. El resultat va ésser una partitocràcia,
és a dir, un règim polític autoritari amb lleus aparences democràtiques on els
partits s´atorguen la representació de la voluntat popular a fi de fer valer
els seus interessos particulars en el repartiment del poder. Els polítics han
fet de la política una professió, formant una classe parasitària que viu de la
plusvàlua social extreta a través de les institucions, sovint incomplint les
seves pròpies lleis. Encara que els càrrecs siguin electius, en la pràctica les
seves atribucions no estan limitades: l'ús es confon amb l'abús. La legitimitat
auto-atorgada gràcies a eleccions condicionades i viciades no és més que la
justificació d'aquest statu quo polític, abusiu i privilegiat.
El que els partits denominen democràcia solament és
una forma modernitzada de despotisme, filla d'una usurpació partidista de la
voluntat popular. En els règims despòtics la naturalesa de les seves
institucions requereix un grau de submissió elevat, ja que l'arbitrarietat i la
corrupció que acompanyen a l'exercici de la funció política és incontestable.
L'autoritat que atorguen les eleccions és unidireccional: uns manen i els
altres obeeixen, això és tot. Per alguna cosa no existeix la separació de
poders i els mecanismes de contrapès dels “representats” a l'excés dels
“representants” brilla per la seva absència. Ho acaba de confirmar el Tribunal
Suprem: els drets polítics de la massa no poden operar com a elements
“neutralitzants” de l'acció partitocràtica. La massa únicament té el dret de
recolzar als dèspotes, no de resistir-los. En cas de resistència, la protesta
queda desautoritzada, violentament reprimida i portada a la banqueta. El
despotisme no pot prescindir de la por; per això la policia té carta blanca amb
els contestataris i la llei cobreix la seva brutalitat i els seus maltractaments.
Cap jutge donarà curs a una denúncia contra ella, ni acceptarà proves que
l'encausin. Quan impera el despotisme, la justícia és suau i lenta amb els de
dalt, però dura i expeditiva amb els de sota.
Consumat el divorci entre la classe política i la
massa insubmisa, el curs lògic del despotisme condueix a restaurar un concepte
jurídic de la passada dictadura: l’“ordre públic”. En un règim autoritari i
despòtic, qualsevol protesta real es converteix en conducta delictiva. És
directament subversiva, ja que altera “el normal funcionament de les
institucions”, és a dir, és un acte que amenaça l'ordre establert, posant en
perill les prerrogatives i la impunitat dels càrrecs polítics. La defensa
institucional de l'ordre públic és en realitat una defensa dels privilegis de
classe; en un context despòtic com el franquista o el parlamentari actual,
aquesta defensa es tradueix en intolerància, repressió i injustícia. El paper
que en el passat exercí el Tribunal d'Ordre Públic, ara l´exerceix el Tribunal
Suprem. Que ni tan sols aquest estigui net, i que el seu anterior president,
Carlos Dívar, dimitís per veure's implicat en un cas de malversació, és
anecdòtic. El que realment repugna és el seu cridaner enfocament “sobre el rang
axiològic dels valors constitucionals en joc”, és a dir, la seva parcialitat
manifesta en favor dels arbitraris furs i indecents regalies de les franquícies
polítiques. Però, al cap i a la fi, la Justícia no és més que una altra arma
per als governs despòtics i llurs parlaments, la representació fictícia del
poble abstracte, contra el poble real, els de sota.
Montesquieu, el pensador de
la democràcia, ens ofereix un consol a tot plegat: “Els fonaments del govern
despòtic es corrompen sense aturar-se, perquè aquest és corrupte per natura.
Els altres governs moren per causa d'accidents particulars que destrueixen les
seves bases; el despòtic mor per culpa del seu vici intern, quan causes
accidentals no aconsegueixen impedir que les seves bases es podreixin.” A veure
si l´enderroc arriba aviat.
No al despotisme! Nul·litat de la sentència!
Revista Argelaga, 21 de març de 2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada