El disbarat patrimonial és molt gros, ja que quan no hi
ha obrers, a la nit, els vigilants deixen anar els gossos per evitar que es
pugui descobrir el gran nyap que permet el Departament de Cultura de la
Generalitat.
Promotors no gaire coneguts, però que gaudeixen d’una
notable influència política.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 09/03/2015
Sant Julià de Ramis (Gironès).-
La transformació del
fort de Sant Julià de Ramis, al Gironès, construït el 1893 sobre el riu Ter en
la muntanya del Castell, a 183 metres, en un centre i un hotel de luxe demostra
la manca governamental de protecció, en general, d’edificis de gran valor
històric.
Llegim al setmanari DIRECTA que l’esclat de la
bombolla immobiliària ha frenat molts projectes especulatius que amenaçaven el
patrimoni arquitectònic del país, però no podem cantar victòria. Ara que s’ha
acabat el crèdit bancari, el perill patrimonial es troba en l’oblit i la
degradació.
Es el cas del fort de Sant Julià de Ramis, on encara
els nostres besavis o rebesavis havien conegut amics o familiars que hi havia fet
el servei militar a partir de 1916. Després de la guerra va servir de polvorí i
es va tancar l’any 1960.
El fort va ser declarat Bé d'Interès Cultural pel
Ministeri de Cultura i Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de
Catalunya (BCIN), amb declaració genèrica del Decret de 22 d'abril de 1949 i
Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric de l'Estat. Però ara s’hi fan unes
obres enormes per transformar aquest monument arquitectònic en un centre privat
d’art com a pretext legal per un hotel de luxe que està destruint, de fet,
aquest edifici militar únic a Catalunya. A la pràctica, les lleis de patrimoni
no garanteixen la protecció dels edificis més emblemàtics i, sovint, la darrera
esperança són les plataformes populars de salvaguarda patrimonial mobilitzades
socialment, com s’ha donat el cas proper del jaciment arqueològic del Baix Ter,
a Vilanera (Empúries, l’Escala, Alt Empordà). Quasi sempre la única manera d’aturar
la desaparició material, de bé immoble, de la història del territori en que ens
trobem o visitem.
Segons Pere Fuster, a DIRECTA (27/01/2015), Les obres
del fort de Sant Julià de Ramis, finançades per un grup inversor encapçalat per
dos joiers de Barcelona, tenen un cost de 14 milions d’euros. Per la seva
banda, el Departament de Cultura de la Generalitat solament supervisa aquesta
operació mercantilista, tot i que el monument està catalogat com a BCIN.
Se’n derroquen estructures ja que encara que la gent
té prohibida l’entrada a les obres tothom que per va per l’estreta carretera
que s’enfila des del poble de Sant Julià de Ramis al fort constata que baixen constantment
camions carregats de runa dels enderrocs al mateix temps que n’hi ha d’altres
que pugen amb materials de construcció. El disbarat patrimonial és molt gros,
ja que quan o hi ha obrers, a la nit, els vigilants deixen anar els gossos –cosa
del tot il·legal-- per evitar que es pugui descobrir el gran nyap que permet el
Departament de Cultura de la Generalitat. El cas del fort és una de les
intervencions en el patrimoni arquitectònic català més importants que es duen
ara a terme. Les dues immenses grues que s’aixequen sobre el fort en són
representatives. La Comissió de Patrimoni de Girona, que va autoritzar les
obres, tan sol les supervisa. Aquestes obres són de capital privat. La
Generalitat de Catalunya ni l’Estat han gastat mai cap diner per restaurar
aquest fort abandonat des de 1960 fins que l’any 2010 va passar a mans de dos
joiers.
La Comissió de Patrimoni de Girona va aprovar que tan sols el 22% de les obres estan
destinades al fort i que la resta són en superfície de nova planta (!) per convertir
el monument en un “centre internacional d’art” (sic), el qual disposaria d’un
amfiteatre (!), un restaurant i un hotel exclusiu de 15 estances, tot plegat amb
un “flux constant d’obra [artística] en continua renovació” a fi i efecte de “difondre
la cultura” i es dóna a conèixer “el valor de castell”, de finals del segle XIX.
Segons l’estudi econòmic, al qual va tenir accés DIRECTA,
la inversió s’hauria de fer rendible en 10 anys gràcies a la subhasta d’obres d’art
(!) i a l’explotació del centre d’art/hotel exclusiu.
Al nostre entendre, des de TRAMUNTANA VERMELLA MAIL, això
de les inversions en obra d’artistes contemporanis o art històric és un mercat
domèstic i també internacional mort i enterrat, doncs el petit burgès o el
capitalista busca altres formes més rendibles, com ara el mercat financer, en
aquest moment de segona i potser definitiva gran depressió capitalista mundial
en decreixement forçós. Tot el procés en curs al fort més aviat sembla una
operació de blanqueig en les obres que tindria la seva continuïtat prevista en
l’hotel exclusiu. I tot això amb un contuberni polític i un encobriment dels
darrers governs de la Generalitat o d’un futur Estat capitalista català.
Promotors que gaudeixen d’una notable influència
política catalana i monàrquica espanyola Segons Directa, les persones que impulsen les
obres no són gaire conegudes, però gaudeixen d’una notable influència política.
Fins la seva defunció, el novembre passat, la cara més visible era el joier
Octavi Sardà, un empresari que durant els anys 60 del segle passat es va
convertir en el primer exportador espanyol del ram de la joieria i, més
endavant, va rebre l’encàrrec d’Estat de dissenyar l’escut monàrquic de l’Espanya
de la Segona Restauració Borbònica, que va substituir la gallina franquista per
l’actual escut a l’estanquera. Darrera el nom de Sardà s’hi van amagar els veritables cervells de l’operació:
dos joiers barcelonins igualment vinculats a l’alta burgesia nacional catalana
i els objectes de luxe. Es tracta de Rafael Carbonell Pujol i Ramon López
Vergé, que compten amb el suport de les fundacions estrangeres Tiffany i Elsa Peretti,
cosa que no es gens casual. Des de fa més de trenta anys Carbonell i López
produeixen la majoria de peces de la casa italiana Peretti, que fa el disseny. Al
mateix temps, les joies de Carbonell i López es venen exclusivament a les
botigues Tiffany, empresa que paga anualment uns 21 milions de dòlars per
comercialitzar-les.
Monument únic a Catalunya
El fort s’havia de restaurar però de cap manera
transformar i edificar quasi un 80% més de superfície afegida a la muntanya del
Castell. Es tracta d’un monument únic a Catalunya, comparable amb el castell de
Sant Ferran de Figueres o la Ciutadella de Roses. Arquitectònicament es troba a
mig camí entre els baluards dels segles XVII i XVIII i els búnquers i
fortificacions militars de la Primera Guerra Mundial a Europa. Mentre que
Aragó, Navarra i el País Basc disposen de diversos forts d’aquests tipus, l’únic
exemplar que hi ha a la Comunitat Autònoma de Catalunya és el de Sant Julià de
Ramis.
Malgrat els joiers asseguren “respectar al màxim la
fortalesa”, les obres, al nostre entendre, constitueixen uns impactes patrimonial
i, també, ambiental mol negatius. La memòria aprovada pel Departament de
Cultura de la Generalitat i la Comissió de Patrimoni de Girona, que es reuneix
una vegada cada més, indica que tan sols un 22% de les obres, 1.762 m2, estan
destinades al monument, mentre que la resta, 7.782 m2, és superfície de nova
planta edificada.
Unes obrers “aberrants” i “una monstruositat”
Segons DIRECTA, el doctor en història i expert en
restauracions Lluís Buscató els plànols i les maquetes que va presentar per les
obres del fort l’estudi d’arquitectes Fuses-Viader són “aberrants”. Buscató tem
que les obres destrueixen l’interior del fort, que era un autèntic laberint,
per crear espais més funcionals i adaptats a les necessitats d’un centre. “Un
monument és un llibre que explica un moment històric. Si la intervenció es
massa agressiva, no podem llegir-lo”, es lamenta l’historiador. Buscató destaca
la raresa de les caponeres, una mena de búnquers per impedir possibles atacs d’infanteria:
“A Catalunya, jo no n’he vist enlloc més.”
Una altre persona que va conèixer el projecte en
profunditat, segons DIRECTA, considera que “el que estan fent és una
monstruositat. Construiran un pavelló al damunt de les antigues bateries, de
manera que el monument quedarà totalment desfigurat.”
Traspàs encobert del monument
Carbonell i López s’aprofiten del fort per raons
mercantilistes. DIRECTA en diu per fer-hi negocis. Fins a finals del segle
passat, el monument pertanyia al Ministeri de Defensa.
El 1990, Narcís Serra, aleshores ministre espanyol del
ram, va vendre el fort de Sant Julià de Ramis, per 48 milions de pessetes, a
LUTECAF S.A., una societat controlada pels promotors immobiliaris Manuel Nadal
i Miquel Arpa. Nadal, vinculat a Opus Dei i patriarca d’una de les principals
famílies aleshores del PSC, el mateix partit del ministre Serra, i el seu fill
primogènit, l’historiador Quim Nadal, ja portava dotze anys que era alcalde de
Girona, ciutat situada a tocar Sant Julià de Ramis. Arpa, constructor que
durant el franquisme tardà treballava com a promotor, amb el capital del
matrimoni Nadal i Ferreres –que comptava amb el suport polític de l’entramat
Opus Dei, que manava més que el general Franco--, a la muntanya de Montjuïc a Girona i el gran
complex d’Empuriabrava, a la plana litoral de Castelló d’Empúries (Alt
Empordà).
Nadal i Arpa volien convertir el fort en un hotel amb
més de cent habitacions. Tothom pensava que aquest hotel seria el primer pas abans
d’urbanitzar la muntanya del Castell completa. Ambdós empresaris immobiliaris
es van trobar amb que l’alcalde de Sant Julià de Ramis que hi havia aleshores, Sebastià
Corominas, en una demostració coherent i de seny, es va oposar al projecte i no
va donar permís municipal d’obres. A més, Coromines volia que el fort estigués “obert
al poble”, no pas un hotel. L’alcalde va comptar amb el suport de l’entitat
catalana SOS Monuments, però pagar cara la seva determinació opositora a la
pretensió de Nadal i Arpa: “Des del PSC no van deixar de tirar-me porqueria a
sobre. Vaig patir molt”, explica a DIRECTA. La defunció de Miquel Arpa, l’any
2002, va fer oblidar definitivament el projecte i el PSC no va insistir-hi.
La Generalitat de Catalunya hauria pogut adquirir el
monument l’any 2004, quan les famílies Nadal i Arpa van decidir traspassar el
fort i la muntanya, però la llei de patrimoni, quan es produeix la compra venda
d’un BCIN, cal notificar-lo al Departament de Cultura de la Generalitat, que
pot exercir el seu dret de tempteig i retracte. En canvi, segons fonts
consultades per DIRECTA, la venda es va dur a terme de manera encoberta sense
que la Generalitat obris la boca i no va exercir aquest dret legal. I en
comptes de traspassar el fort de Sant Julià de Ramis en si mateix, les famílies
Nadal i Arpa van vendre les accions de LUTECAF S.A. Ara mateix, el 100% de les
accions pertanyen a D’Or Joiers, l’empresa de Carbonell i López. Segons DIRECTA,
la Generalitat assegura que, en qualsevol cas, les famílies Nadal i Arpa
estaven obligades a notificar la venda de les accions.
Els peons de Quim Nadal
Segons explica DIRECTA, tot i que el fort ja no
pertany a la família Nadal Ferreres, el PSC ha jugat un paper decisiu en la
gestió del centre d’art al monument. Després de les eleccions municipals de
2003, Narcís Casassa, del PSC, es va convertir en alcalde de Sant Julià de
Ramis, un militant de confiança de Quim Nadal, ja que feia anys que treballava
amb ell a l’Ajuntament de Girona, on aquest alcalde gironí pel PSC li havia
donat un càrrec de responsabilitat en l’àrea municipal cultura.
El PSC, clau en l’obra
Casassa, des d’un principi del seu mandat a l’Ajuntament
de Sant Julià de Ramis, es va mostrar entusiasta amb el projecte d’un centre d’art,
que va considerar “importantíssim” (sic) i “extremadament respectuós amb el
castell” (!). Així, durant els últims deu anys, Casassa ha fet canvis en el
planejament urbanístic del municipi i ha concedit totes les llicències perquè el
projecte en el fort pogués prosperar, com així ha estat.
Superat l’escull municipal, el projecte va anar a
parar a la Comissió de Patrimoni de Girona, la qual va aprovar l’any 2009 el
projecte, que qualificà “bastant adequat”. L’arquitecte del Departament de
Cultura de la Generalitat, Ramon Castells, va avalar les obres al fort de Sant
Julià de Ramis, tot exposant que es tractava d’una intervenció necessària per
evitar que sense aquestes obres la fortificació “s’hagués ensorrat”. Al mateix
temps, relativitza el valor patrimonial del monument intervingut, encara que
reconeix que es tracta d’una “intervenció important”, però que “és un castell
que no es va acabar mai” i que “no podem valorar de la mateixa manera el
castell de Sant Julià de Ramis i el castell de Sant Ferran” que hi ha a
Figueres. Conclou: “No es pot ser tan estricte!”.
Així, la llei del patrimoni no ha estat cap obstacle
pels joiers. De manera explícita, la llei només prohibeix enderrocar un Bé
Cultural d’Interès Nacional, però, a partir d’aquí, segons DIRECTA, el marge d’interpretació
que es fa és molt ampli, una ambigüitat reforça la jerarquia i facilita
interpretacions nefastes. Segons DIRECTA, aquest setmanari desconeix el que va
passar en la sessió corresponent de la Comissió de Patrimoni de Girona, però la
majoria de fonts reconeixen que “hi havia interès” per aprovar el projecte. Josep
Quintanas, antic stalinista en el PCE de jove quan estudiava a Saragossa i ex dirigent
PSUC a Girona passat finalment al PSC per esdevenir la mà dreta de Quim Nadal a
l’Ajuntament, aleshores dirigia la gironina Comissió de Patrimoni.
Fotos:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada