 |
| Xavier Vinader a Barcelona, ahir al matí, el dia del seu aniversari |
Ahir dimarts a la nit TV3 va emetre un documental sobre el
periodista que va haver-se d'exiliar per haver denunciat actuacions de grups
d'extrema dreta a Euskal Herria
[18/02/2015]
L'any 1979 el periodista Xavier Vinader treballava a la
revista ‘Interviú’. Estava especialitzat en temes de violència, especialment
sobre el País Basc. Un dia d'aquest any, un jove policia nacional espanyol va
entrar per la porta de la redacció i va dir-li: "Tinc una cosa per
explicar". Aquella ‘cosa’ canviaria la vida de Vinader per sempre.
Llum a la guerra bruta a Euskal Herria
Va resultar que el jove policia estava destinat al País Basc,
concretament a Bilbao, i des de feia un temps treballava com a enllaç entre la
policia i grups d'ultradreta que preparaven cop contra el nacionalisme basc. El
policia volia abandonar el cos, però Xavier Vinader li va demanar de
quedar-s'hi i ser el seu talp. El resultat de la investigació de Vinader foren
tres reportatges a ‘Interviú’ on s'explicava detalladament les actuacions
d'aquests grups al País Basc i les seves connexions amb el poder, allò que anys
més tard s'acabaria constituint com els GAL. Els articles del periodista van
incomodar a més d'un i Vinader va patir algun atemptat a casa seva, a més
d'amenaces de mort.
Poc després de la publicació dels articles, ETA va matar dos
dels individus que figuraven als articles de Vinader i aquesta va ser l'excusa
perquè el periodista acabés als jutjats amb una sentència de 7 anys de presó
per "imprudència temerària". El jutge que va portar el cas, Ricardo
Varón, conegut jutge d'extrema dreta, va afirmar durant el procés que "el
periodisme havia arribat massa lluny i calia parar-li els peus". El mateix
Vinader assegura que va tenir una conversa privada amb Varón i que aquest va
confessar-li: "Vostè s'ha convertit en un abanderat de la llibertat
d'expressió i del periodisme d'investigació i això no pot ser".
La sentència el va forçar a l’exili, on va rebre el suport
de diversos organismes i de la premsa internacional. Vinader, però, va tornar
voluntàriament i va ingressar a la presó de Carabanchel, on hi va passar poc
més de tres mesos. El 21 de març de 1984, davant el clamor popular, el govern
de Felipe Gonzalez li va concedir un indult. Durant tots aquells anys, Xavier
Vinader no va deixar d'investigar la guerra bruta de l'estat espanyol, perquè
com ha dit el periodista en una entrevista a Els Matins, "en aquest país
les clavegueres no es van netejar mai". En aquesta mateixa entrevista,
Vinader considera que les seves investigacions van servir per "denunciar
el terrorisme d'estat, la mare dels GAL".
Xavier Vinader, el documental
Ara la història de Vinader s'ha convertit en un documental
de la mà de Xavier Montanyà i Àngel Leiro. 'Xavier Vinader, periodista. Contra
la guerra bruta' és el títol de l'audiovisual que, en paraules de Montanyà, se
centra "en els anys que van del 1977 al 1984 i amb un epíleg sobre el GAL
i les seves víctimes. També hi ha una reflexió final sobre el periodisme
d'investigació. El documental explica els forats més foscos de la transició a
través de Xavier Vinader".
El documental vist ahir dimarts a la nit per multitud de
persones a Televisió de Catalunya dins l'espai 'Sense Ficció' (TV3), a més del
protagonista, s’entrevista el dirigent d’ETA Eugenio Etxebeste, dit Antxón;
Tasio Erkizia, l’històric de l’esquerra abertzale; l’advocat Txema Montero; els
periodistes Rafa Cid i Pepe Díaz; i el fundador del diari ‘Liberation’,
Frédéric Laurent, entre d’altres. També hi apareix el líder de Fuerza Nueva,
Blas Piñar, en la que ha estat l’última entrevista de la seva vida gravada amb
una càmera.
Xavier Vinader: “Em preocupa la mediocritat de les elits”
Entrevista d’Andreu Barnils, a Vilaweb, al periodista
d'investigació, protagonista del documentari 'Xavier Vinader, un periodista
contra la guerra bruta':
Ahir és l'aniversari del periodista Xavier Vinader (1947) i
els astres van voler que precisament ahir al vespre s'emetés el documentari
'Xavier Vinader, un periodista contra la guerra bruta'. Aquest treball explica
un dels periodistes d'investigació més importants del país. Vinader, que parla
català, castellà, anglès, francès i italià, va destapar les connexions entre
l'extrema dreta i la policia durant la transició al País Basc. Model i exemple
de periodisme d'investigació, aquest matí l'hem volgut entrevistar. Vinader ens
ha citat al bar Xampú Xampany de Barcelona, prop de casa seva.
'Per aquí, hi
venia molt la Montserrat Roig, i el Víctor Móra, i el Luchetti, i el dibuixant
de Martínez el Facha, el Quim. I amb el Xavier Montanyà també quedem molt per
aquí. Seu, si us plau.'
-. Quin seria el resum del documentari?
-. És l'inici de la guerra bruta al País Basc. La mare dels
GAL, diguem. Vam fer públiques operacions encobertes de serveis de seguretat
que utilitzaven l'extrema dreta. Operacions policíaques contra el nacionalisme
basc que no es podien fer d'uniforme i es feien amb caputxa. Això ho explicàvem
abans no es posés de moda, amb els GAL. Vaig escriure'n articles que ho van
destapar.
-. Quina font d'informació vau tenir?
-. Va ser molt important Francisco Ros Frutos, un policia
que ens ho va explicar des de dins. Aquesta policia espanyol va agafar
consciència a Euskadi perquè es va enamorar d'una noia basca. Ell era de
Múrcia, amb familiars que també eren policies, però es va enamorar d'aquesta
noia i van tenir un fill i tot. Dins les forces de seguretat aquestes històries
d'amor no es prohibeixen. Però són malvistes. Molt malvistes. I a ell li van
fer la vida impossible. En un moment determinat aquest noi peta. I decideix d'explicar-ho
tot i vol marxar de la policia.
-. I va anar a la redacció d'Interviú a cercar-vos. Per què
a vosaltres?
-. Interviú tirava un milió d'exemplars cada setmana.
Realment era una potència informativa. Dins la revista, juntament amb alguns
altres, jo no era un desconegut. A mi em trucaven policies i guàrdies civils.
Era una mica el referent, per a ells. Ens entrevistem, faig servir el nas, ell
dóna la cara, m'ensenya el carnet, papers. Veig que és cert i molt gros tot
allò que explica, i que ha d'haver-hi material que es pugui portar a la
fiscalia si convé. Li proposo, i ho accepta, de convertir-lo en un talp. Vam
posar-li un micro emissor, fem fotografies de les trobades, li donem una mini
càmera. L'equipem, i el convertim en un espia en el món dels espies.
-. L'extrema dreta i la policia, qui volien assassinar?
-. Telesforo Monzón, aleshores un patriarca 'abertzale'.
Vivia al Euskadi Nord, a Sant Joan Lohitzune. Havia estat conseller d'Interior
del govern de la República. Tot un mite. L'operació era assassinar-lo amb un
rifle de mira telescòpica per provocar la radicalització dels abertzales, i la
repressió posterior. Ho denunciem amb proves. I quan pensàvem que detindrien
tots els implicats per ordres de la fiscalia... l'aparell de la justícia es va
girar contra mi! El missatger. Veuen que els he esguerrat l'operació. Això sí,
es desmunta tota una xarxa de grups parapolicíacs que actuava al marge esquerre
del riu Nerbion.
-. Per culpa d'aquestes articles vau haver d'anar a l'exili
i a la presó uns mesos fins que us van alliberar. El primer exiliat de la nova
democràcia. Però també heu estat víctima d'atemptats. Sabeu qui en són els
autors?
-. No. Però si sospités de tres persones, no m'equivocaria
gaire. En tinc més que indicis. Però tampoc no he volgut aprofundir-ho. Crec
que són vius, sí. Jo ja havia rebut un atemptat a Sabadell, l'estiu del 1975,
per uns articles crítics amb l'ajuntament franquista i la manca
d'infrastructures. I a les dues de la matinada va esclatar un artefacte a casa.
En aquest altre cas van assaltar el meu domicili de Barcelona perquè tenien
l'obsessió del meu arxiu. Volien saber què tenia sobre l'extrema dreta. No
sabien que l'arxiu no el tenia a casa.
-. On és l'extrema dreta avui?
-. S'ha reinventat. Cosa que no ha fet l'esquerra, que encara
van amb les seves cotilles. L'extrema dreta ara va vestida d'Armani. Ja ningú
porta les Lumber Jacket, ara. Només ho fan els quatre skins i a l'extrema dreta
de veritat no li agrada gens. Han sabut mimetitzar-se amb l'ambient. Per fora.
Per dins no. Les neurones, no. El mateix pensament involucionista i
reaccionari. Fa molt temps que m'ho va dir un conegut de Blas Piñar, el màxim
dirigent, i el més brillant, que ha tingut l'extrema dreta espanyola. Li van
preguntar a Blas Piñar on era l'extrema dreta i ell va dir: “Són tots dins el
PP.” Si ell mateix ho diu... S'han reinventat. S'han polit. Cosa que l'esquerra
no ha sabut fer. Per exemple, al ciberespai, l'extrema dreta ha estat molt més
ràpida que l'esquerra. Han tingut aquesta cintura. Van ser pioners.
-. Avui hi hauria un Interviú que publiqués els vostres
reportatges?
-. Informativament, crec que hem perdut capacitat de foc.
Tenim les eines (els smartphones, la xarxa, satèl·lits) i noves generacions amb
idiomes. I en canvi hem perdut capacitat ofensiva. Hem abaixat la guàrdia,
periodísticament. Hem pensat que la democràcia no s'havia de vigilar. I la
democràcia i la llibertat d'expressió l'has de protegir i vigilar constantment.
O te la van esgarrapant i esmicolant. Els periodistes d'aquella generació hem
badat. No hem sabut transmetre aquest bagatge professional. Culs i glamur.
D'això, es parla. S'hauria d'estimular la curiositat dels periodistes i no
conformar-se amb les versions oficials. La majoria del flux que arriba als
mitjans de comunicació són les versions oficials. Hem d'anar al terreny. Ningú
no va anar al terreny. En Martí Gómez ja ho deia: quan van arribar les ampolles
d'aigua i les pantalles a les redaccions es va espatllar tot. Ha ha! No penso
que tota primavera passada va ser millor, però en definitiva tota aquests
tecnologia també t'allunya. I de vegades les coses s'han de trepitjar. Les
olors. Els colors. Fer carrer.
-. Hi ha molt periodisme que es pot fer tancat a casa davant
un portàtil. Es troben perles.
-. Però no és contradictori. Els grans serveis d'espionatge
bàsicament treballen amb informació tecnològica. Però no pots saber què passa
dins el cap de les persones. Això t'ho diuen les fonts humanes. Per exemple:
els americans amb les Torres Bessones. Tenien informació ingent, però els va
fallar la font humana. La font humana és insubstituïble.
-. No us hauria agradat fer classes a periodistes, i no a
l'escola dels Mossos com feu actualment?
-. En un moment determinat a la UAB sí que em van oferir de
fer classes, però jo estava en ple auge i vaig pensar: 'Quan sigui gran.' Gent
com la Montse Quesada, catedràtica de periodisme d'investigació a la UPF, em
deia 'has de fer classes'. I sí, faig classes en un màster de reporterisme.
Coses esporàdiques. I he fet col·laboracions. Suposo que hi ha raons per les
quals no sóc fix a la universitat: les universitats són plenes de teòrics. En
saben molt, de teoria. I jo sóc més de praxi. A l'escola dels Mossos d'Esquadra
els ensenyo que no tinguin por dels mitjans de comunicació. Que un periodista
reclami transparència no vol dir necessàriament que et vulgui posar el dit a
l'ull. Jo he cregut en la nostra policia. Crec en les institucions.
-. La independència de Catalunya, com la veieu?
-. Superbé. És apassionant poder participar en la creació
d'un estat nou. Mentre m'expliquin què es pretén fer, anem bé. Què volem muntar
aquí? Que ho expliquin i no hi vaig gens en contra. Gens. Entre més coses
perquè no m'he cregut mai que als anys seixanta aquí vivíem a la Nova York de
la Mediterrània i que ara hàgim perdut pistonada per culpa de la barretina. Jo
no m'he l'he cregut mai, aquest relat.
-. Veniu de l'esquerra. Cada vegada conec més gent jove que
llegeix Karl Marx.
-. Els partits polítics s'han convertit en aparells de
poder. La crisi ha originat una ruptura i ha aparegut la generació que ha dit
'no ens representeu'. Aquesta és la generació que ara llegeix Marx. I ha
recuperat els clàssics. I no té por de parlar de revolució, ni d'extrema esquerra.
La generació anterior? Marx, 'demodé'. Hi ha una mediocritat intel·lectual en
les nostres latituds! Això sí que em preocupa. La mediocritat de les elits.
Quatre llibres i una tesi, i es pensen que són Sartre.
-. Quins diaris llegiu cada matí?
-. New York Times, Washington Post, la Reppublica, Le Monde
i Libération. Le Monde encara el llegeixo en paper. Jo m'ofego només amb premsa
de casa. La llegeixo, eh. Però no únicament. Jo he de llegir premsa estrangera
per entendre Ucraïna, per exemple. Necessito els de fora. I cada vegada
m'interessen més coses petites i iniciatives d'internet interessants com La
Directa o Sentit Crític. Gent que escriu des de la militància. Com nosaltres
abans. Nosaltres veníem de la militància política i clandestinitat i vam unir-ho
a la professió periodística.
-. Periodista del segle XXI. Consells?
-. Saber encriptar. Rebre i enviar informació amb seguretat.
Dominar la seguretat. Jo hi ha coses que les faig així. Ara, les coses
importants no les posis a la xarxa. I la font humana, hi insisteixo.
-. Israel: per què us interessa tant?
-. Sóc dels pocs periodistes que la policia d'Israel ha
deixat accedir a la seva unitat 06. La unitat de cacera dels nazis, molt poc
coneguda. En el seu temps formada per supervivents dels camps d'extermini. Aquesta
unitat guarda la llista dels criminals nazis més buscats. Ideològicament, tinc
moltes simpaties pel poble palestí. Però entenc molt bé que és un tema molt
complicat i tinc moltes simpaties per la lluita dels israelites per mantenir la
memòria històrica i per mantenir-se a l'aguait. Hi tinc molts amics, a Israel.
I tinc molt respecte pels seus serveis d'intel·ligència. Encara ara. Entre més
coses, perquè, tot i que són petits, són gent molt motivada. Tenen fe. Hi
creuen. Els millors espies qui han estat? Els que tenien fe. Phillby, els Cinc
de Cambridge. Aquests no ho feien per diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada