El
14 de juny de 1931, dos mesos després de la proclamació de la IIª República, havia d'intervenir
en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores
vicepresident del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós
van ser detinguts i l'acte
prohibit
- Alfons Miguel
Martorell:
El 20 de febrer de 1902 neix a Barcelona l'activista i
propagandista anarquista Alfons Miguel Martorell. Els seus pares es deien
Ramon
Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista
i ben
aviant entrà a formar part del moviment anarquista.
Destacà en els seus grups
d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16
anys.
En el 1920 va ser
nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de
Barcelona. La policia
li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del
Sindicat Lliure Pere
Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922
va ser
jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i
ambdós van ser absolts.
Després va ser reclamat per pròfug per les
autoritats militars i enviat a un
regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà
ràpidament.
El 1923 va ser admès en
el grup d'acció anarquista barceloní
«Los Solidarios» (Juan García Oliver,
Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela,
Antonio del Toto,
Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti,
etc.). L'agost de
1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig
d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels
agents de
confiança del cap de policia Miguel Arlegui.
El 1924, amb la
mort de Gregorio
Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del
Comitè
Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos
(Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la
pena de mort per
l'assassinat d'Escartín, però en el judici
celebrat el 20 i 21 de novembre de
1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest
empresonament col·laborà en La
Revista
Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a
França.
El juny de 1925 fou escollit,
en una reunió de grups anarquistes celebrada a
Lió (Arpitània), per a formar
part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de
constituir a París. En
1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista,
freqüentà les tertúlies
d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions
contra la dictadura
de Primo de Rivera que encapçalà
l'Aliança Revolucionària, formada per membres
de «Los Solidarios» (Joan García
Oliver), i en plans subversius amb Francesc
Macià Llussà.
Amb la proclamació de la
II República espanyola retornà a la
Península i s'instal·là a Barcelona,
on milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte
amb membres de «Los
Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos i Gregorio Jover Cortés),
realitzà amb ells tasques propagandístiques.
El
14 de juny de 1931 havia d'intervenir
en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores
vicepresident del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós
van ser detinguts i l'acte
prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents
mítings i conferències
(Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es
creà el grup
d'acció «Nosotros», amb antics membres
de «Los Solidarios», es mantingué al
marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de
Durruti.
El 19 de juliol de
1936, participà en els combats als carrers barcelonins
contra els aixecats
feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril
confederal
i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou,
arranjà dos camions que
marxaren a València per participar en l'assalt a les
casernes on la tropa
encara estava aquarterada; també s'encarregà
d'organitzar les columnes
confederals. Després, a Barcelona, treballà per
al Comitè de Milícies Antifeixistes,
i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el
va nomenar delegat
especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats.
Aquest comitè va ser
creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils,
carrabiners i
guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests
cossos d'elements
feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de
la creació del
govern de Francisco Largo Caballero amb participació de
quatre ministres
anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete
(Castella, Espanya) per
aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de
les Corts
espanyoles i cap de l'organització de les Brigades
Internacionals, als plans
del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un
Consell Superior de
Guerra. En aquesta època la seva artritis
deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar
a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar
força deprimit.
El
juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción
y Firmeza» en el Ple
Regional de Catalunya de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on s'adscrigué
en el sector més radical.
L'any 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després s'exilià a Mèxic. Al
país asteca dirigí en 1942 el periòdic
Solidaridad Obrera, del sector
escindit.
És autor de diverses obres, com ara L'Espagne,
sa prochaine révolution (1930), Palabras
de un soldado (1932, capítol «Todo el
poder a los sindicatos») i La
guerra de España ante la situación de
Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada