Memòria d’Antònia Fontanillas

Antonia amb Concha Liaño

L’Antònia responia al prototipus de lluitadora veterana i fidel, irreductible en les seves idees fins al darrer moment i infatigable en el seu activisme 

ANTONI DALMAU 

Li dec de fa dies un article a l’Antònia Fontanillas, una coneguda militant anarquista que va morir en terres franceses el 23 de setembre de l’any passat, als 97 anys. No l’havia escrit fins ara, entre altres coses, perquè vaig assabentar-me massa tard de la seva defunció. Però no vull deixar passar més temps, ara que a Barcelona se li han dedicat alguns actes d’homenatge i de record que certament es mereixia. 

L’Antònia responia al prototipus de lluitadora veterana i fidel, irreductible en les seves idees fins al darrer moment i infatigable en el seu activisme. 

Tanmateix, afegia a aquestes qualitats un grau envejable d’independència de criteri, un tret personal que no desdeia gens del seu afany per apropar totes les tendències d’un moviment que, potser per la seva pròpia natura, ha tendit massa sovint a fraccionar-se. La seva vida, certament, no va ser pas ni plàcida ni senzilla, però de coratge no n’hi va faltar mai per afrontar adversitats i aventures. Nascuda a Barcelona el 1917, als vuit anys ja va emigrar amb la seva mare i els seus germans cap a Mèxic. Va tornar a Catalunya el 1933. Va trobar feina en una empresa litogràfica i es va adherir a la CNT i a les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la guerra, va intentar enrolar-se com a miliciana en l’expedició a Mallorca i va acabar com a administrativa al diari Solidaridad Obrera de Barcelona.  

Després de la victòria franquista va restar a Barcelona i a casa seva es van compondre diversos números clandestins del conegut periòdic llibertari. Després va seguir el seu company cap a l’exili francès. Amb posterioritat a la mort de Franco, tot i viure a l’estranger, va participar en tots els congressos de la CNT entre 1979 i 1983, en els dels escindits i en els de la CGT entre 1983 i 1997. Va publicar diversos llibres i mai no va parar d’escriure: en aquest sentit, només la mort li haurà impedit de veure la publicació de la darrera obra en què va col·laborar, un llibre dedicat a Lucía Sánchez Saornil, la poetessa de Mujeres Libres per la qual sentia una gran afinitat. 

En realitat, les idees i el coratge d’Antònia Fontanillas ja li venien de família. Era néta de l’igualadí Martí Borràs i Jover i de Francisca Saperas i Miró, una parella llegendària de l’anarquisme català. Borràs (1945-1894), un sabater sord trasplantat a la vila de Gràcia, va ser un brillant representant del primer comunisme llibertari, en uns anys de gran controvèrsia al voltant no sols dels aspectes tàctics i d’organització de l’anarquisme, sinó també del funcionament econòmic concret que hauria d’adoptar la societat futura i somniada. Detingut arran de l’atemptat contra el general Martínez Campos (1893), va suïcidar-se estant a la presó. Francisca Saperas, per la seva banda, va continuar fent de casa seva un lloc de refugi i acolliment, per bé que la vida va reservar-li altres duríssimes proves.  

Vaig conèixer l’Antònia Fontanillas justament perquè preparava la biografia del seu avi. La vaig anar a veure al seu pis de Dreux, als afores de París, i em va rebre amb la seva simpatia i la seva calidesa proverbials. I allò que em pensava que seria una conversa més o menys llarga, va convertir-se en tot un dia sencer només interromput per un excel·lent dinar casolà de mongeta tendra amb patates bullides i pollastre a la cassola. I en acabat, de nou a mirar diaris i llibres, a remenar papers, a parlar d’aquest i de l’altre... perquè ella descrivia l’àlbum familiar del moviment anarquista com si gairebé tots fossin de família, amb una feblesa particular per les dones llibertàries. Després van venir les cartes, perquè l’Antònia volia puntualitzar-ho tot i procurava no deixar cap fil sense lligar, com saben prou bé tots els seus companys de causa o també els estudiosos que van anar desfilant per casa seva.  

Fontanillas va tenir, doncs, una vida prolongada i intensa i, més enllà dels accidents del seu recorregut, la va viure sempre amb un esperit admirable, amb una força i un optimisme realment envejables. Per això hi ha tanta gent, d’orígens i pensaments ben diferents, que la recorda amb afecte i enyorança.