 |
| Marta Sibina i Albano Dante, editors de 'Cafè amb Llet |
El passat juliol
CAFÈ EN LLET denuncià el fet que els “lobbys de poder que volen
privatitzar la sanitat catalana amb el vist i plau de Forcadell” com demostra un document de la
sectorial de salut de l’ANC.
“Mai no acceptarem com a normal aquesta impunitat.
Igual que en el cas 4F, no és una poma. És el cistell sencer el que està
podrit. Antifrau va denunciar que el model sanitari català facilita la
corrupció”.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 07/02/2015
Blanes (La Selva).-
L’editor de la revista ‘Café amb Llet’ afirma en un article al portal ‘Sentit Crític’
(*) que "el procés sobiranista, tal i com evoluciona actualment, pot ser
molt perjudicial per a la salut dels catalans”, com ara arrel de la proposta de
Constitució per un estat propi català de l’equip atlantista del jutge a punt de
ser destituït per l’Estat espanyol, Santiago Vidal i Marsal, i de la sectorial
de salut de l’ANC. En aquest sentit des de TRAMUNTANA VERMELLA MAIL alertem que
el coordinador de política i relacions externes de l’ANC, Pere Pugès, i el seu vicepresident,
Jaume Marfany, són destacats partidaris de la llista del President i s’ha
publicat que el 27-S podien acompanyar Artur Mas en la seva candidatura
autonòmica.
El digital ‘Sentit Crític’, “especialitzat en
investigació, periodisme reposat i anàlisi crítica”, publicava ahir divendres
un article de l’editor de la revista ‘Cafè amb Llet’, Albano Dante, en el que
en explica la dura història de la seva revista
i la tasca d’investigació que els seus editors han dut a terme per
destapar la reconeguda trama corrupta al Departament de Sanitat de la
Generalitat de Catalunya. Dante, i alerta que la proposta de Constitució
catalana del jutge Vidal “hauria de fer saltar totes les alarmes” perquè pel
que fa a salut posa en qüestió els drets conquerits i assenyala que aquest fet,
sumat als plantejaments de la sectorial de salut de l’ANC, “obliga a
plantejar” que “el procés sobiranista,
tal i com evoluciona actualment, pot ser molt perjudicial per a la salut dels
catalans”. El passat juliol la revista ‘Cafè amb Llet’ ja es va adreçar a la
presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, que ningú sap encara si el 27-S anirà a
la llista d’Oriol Junqueras o a la d’Artur Mas, en un vídeo on s’explicava que políticament
era còmplice de la “futura corrupció a la sanitat catalana” per un document de
la sectorial de Sanitat de l’ANC que, segons Dante, donava cobertura “als
lobbys de poder que volen privatitzar la sanitat catalana amb el vist i plau
de Forcadell”, i li recordava que així
no es guanyen els indecisos pel sí-sí el 9-N. Ara Dante diu en l’article esmentat
que “aquests dies veiem que les propostes de Constitució catalana passen de
puntetes sobre la Salut” i que això sumat a “l’aposta constant de la sectorial
de sanitat de l’ANC per la sanitat privada, ens obliga a plantejar-nos que el
procés sobiranista, tal i com evoluciona actualment, pot ser molt perjudicial
per a la salut dels catalans”.
(*) Una aventura incompleta:
Com ‘Cafè amb Llet’ es va convertir en ‘Cafè amb Llet’
Albano Dante / @_cafeambllet
[SENTIT CRÍTIC divendres, 6 febrer 2015]
L’aleshores director de planificació de la Corporació
de Salut Maresme i la Selva, Xavier Conill, mai s’ho acabarà de creure. Però és
la pura realitat: el matí que el vam entrevistar al seu despatx, no teníem ni
idea que els hospitals que ell dirigia -els de Blanes i Calella- eren un niu de
corrupció.
Jo, per la meva banda, aquell matí tampoc hagués
cregut que aquella entrevista era l’inici d’una aventura que ens portaria a
destapar una enorme trama corrupta, que ens portaria a la banqueta dels acusats
i que ens permetria deixar en evidència desenes de gestors, empresaris,
alcaldes, diputats, consellers i sindicatures.
Han passat prop de sis anys des d’aquell matí. Aquesta
setmana un nou informe de la Sindicatura de Comptes ha confirmat que teníem
raó. Teníem raó quan vam començar a denunciar l’opacitat sanitària al
Cafèambllet, que llavors era una petita revista local. Teníem raó quan vam
penjar un vídeo a Youtube explicant que el sistema sanitari català viu en una
dinàmica de saqueig. Teníem raó quan vam apuntar a Ramón Bagó, a Xavier Crespo,
a Marina Geli o a Jordi Turull. Teníem raó fins i tot, quan un assessor d’Artur
Mas ens va fer seure a la banqueta dels acusats. Teníem raó i teníem els
documents: els hospitals de Blanes i Calella -i el sistema sanitari públic en
general- s’havia convertit en un niu de corrupció.
Periodistes amateurs amb el lliri a la mà
La Corporació de Salut Maresme i la Selva (CSMS) és un
consorci públic integrat per municipis de la zona i la Generalitat. Gestiona
dos hospitals concertats -el Comarcal de Blanes i el Sant Jaume de Calella- i
diversos centres d’atenció primària. Aquest consorci rep cada any prop de 100
milions d’euros per proveir de serveis sanitaris els prop de 200.000 habitants
de la zona. Uns diners públics que gestiona amb gairebé total autonomia un
reduït equip gestor.
Però el matí que vam anar entrevistar Conill no sabíem
res de tot això. La idea era poder explicar als nostres lectors els diversos
serveis que oferien els hospitals, una mena de publireportatge -gratuït- fet
amb l’ànim de posar en valor els serveis sanitaris públics, sempre
interessadament qüestionats.
Les nostres preguntes, doncs, no eren gens incisives
ni perilloses. Tot el contrari: eren una oportunitat per Conill per lluir-se i
vantar-se de les habilitats del seu equip.
Però avui, sis anys més tard -i a la llum del que
sabem avui- aquella entrevista a la primera planta de l’hospital de Blanes -rodejats
d’un preciós bosc de pins prop del mar- agafa dimensions noves. Aquell matí
nosaltres no sabíem que en aquell hospital havien desaparegut 2,4 milions
d’euros. Xavier Conill, sí. Aquell matí, mentre nosaltres preguntàvem
nimietats, no teníem ni idea que el poderós empresari Ramon Bagó, proper a Convergència,
estava rebent contractes milionaris de manera irregular. Xavier Conill, sí.
Per tot això, sempre m’he preguntat: què pensaria
Conill de nosaltres en aquell moment? Que érem uns periodistes rematadament
incompetents o que ho érem molt i que darrere les nostres preguntes ingènues hi
havia un pla per descobrir i destapar l’escàndol? Fins a quin punt creia que
era possible que una petita revista local feta per periodistes amateurs hagués
tingut accés als documents que durant anys havien estat amagats per gent tan
important com Marina Geli o Jordi Turull?
Mai no ho sabrem. L’únic que sabem és que nosaltres,
aquell matí, no teníem idea de res. Anàvem a fer l’entrevista amb un lliri a la
mà.
Espavilant
L’entrevista va ser d’un nivell periodístic entre baix
i molt baix. Però va servir per a molt. Alguna cosa -potser en la mirada de
Cunill, en les seves inconcrecions- ens va empènyer a estirar del fil. I ens
vam començar a fer preguntes:
-. Si els diners són de la Generalitat, però qui
gestiona aquests diners és un equip gestor “autònom”, qui controla que aquests
diners es gastin bé?
-. Qui decideix si amb els diners de la Generalitat
s’han de contractar més metges o infermeres o si és millor pagar viatges,
hotels i dinars als directius?
-. Quina capacitat real tenen els ciutadans de saber
què es fa amb els seus diners?
Vam dedicar mesos a intentar obtenir respostes per
part dels responsables dels hospitals de Blanes i Calella, però els gestors i
els responsables polítics es van negar de manera sistemàtica a donar
explicacions.
Vam fer aquestes preguntes per escrit als alcaldes,
als responsables de la Regió Sanitària de Girona, vam anar als plens municipals
i fins i tot al Parlament. Però ningú no responia i, davant el silenci, vam
decidir fer un vídeo titulat “El major robatori de la història de Catalunya”.
Al vídeo es formulaven públicament totes les preguntes sense resposta a la
vegada que s’explicava el funcionament opac dels hospitals de Blanes i Calella
i, en general, de tota la xarxa pública concertada.
El vídeo va tenir un èxit enorme i en poques setmanes
va arribar al mig milió de visites. Va ser aquest èxit el que va fer que els
que fins aleshores s’havien mantingut en silenci, passessin a l’atac. El 3
d’abril de 2012, vam rebre una demanda per “danys a l’honor” de Josep Maria
Via, assessor en temes sanitaris del president Artur Mas.
La demanda va ser utilitzada pels responsables dels
hospitals de Blanes i Calella per desprestigiar la feina de denúncia que havíem
fet i va servir per legitimar una campanya de censura contra la nostra revista.
La demanda de Via, per valor de 20.000 euros, també
posava en risc la continuïtat econòmica de la nostra revista. Aquest episodi
tan desagradable va tenir, però, dues conseqüències molt positives. La primera
és que la demanda va atreure molta atenció sobre allò que explicàvem al vídeo i
va generar una onada de solidaritat. Mesos més tard vam ser absolts de tot
càrrec.
La segona conseqüència favorable va ser que algú ens
va fer arribar un petit document de tres folis que, per primera vegada ens
permetia demostrar no només que els hospitals de Blanes i Calella eren opacs.
Amb aquests tres folis vam poder demostrar que aquesta opacitat amagava
gravíssimes irregularitats.
Documents amagats en un calaix
La història és gairebé de pel·lícula. Els tres folis
ens explicaven una història que tenia protagonistes molt destacats:
l’exconsellera Marina Geli (PSC), el diputat Jordi Turull (CiU) i el llavors
alcalde de Lloret de Mar, Xavier Crespo (CiU).
Aquests tres folis explicaven com el síndic Agustí
Colom va lluitar contra un complot per amagar les gravíssimes irregularitats
que havia descobert a la CSMS. Unes irregularitats que, com es podia veure als
tres folis, implicaven de ple l’actual diputat Xavier Crespo.
La cosa va anar així: l’any 2006 Agustí Colom, com a
membre de la Sindicatura, va investigar el que estava passant a la CSMS.
Després de nou mesos de feina, va fer un informe demolidor sobre el que estava
passant. Però la resta de síndics van decidir arxivar l’informe de Colom,
guardar-lo en un calaix i amagar l’escàndol.
Aquests tres folis eren la prova que hi havia hagut
una investigació, que hi havia hagut irregularitats i, sobretot, era la prova
que tot havia estat amagat. Per posar fi a sis anys de silenci, vam tornar a
penjar un vídeo a Youtube amb dos objectius: a) denunciar la maniobra per tapar
el cas. b) demanar públicament que es fes públic l’informe que havia estat
amagat durant sis anys a un calaix de la Sindicatura.
Un altre cop, el vídeo va ser un èxit i un altre cop
la resposta va ser una amenaça. Aquesta vegada era Xavier Crespo qui anunciava
“mesures legals” contra Cafèambllet.
Al dia següent, però, el periodista Oriol Güell
publicava a doble pàgina els tres folis a què fèiem referència al vídeo i mai
més vam saber res de la querella de Crespo. A Twitter el periodista del diari
El País va escriure: “No entenc que Crespo es querelli només contra
cafèambllet. És que a més de tenir coses a amagar només s’atreveix amb el més
feble?”
Efectivament Crespo no es va atrevir amb el diari El
País.
Tampoc es va atrevir Crespo a fer res quan, uns dies més tard, Güell
publicava les 70 pàgines de l’informe que la Sindicatura havia amagat durant
anys.
És difícil resumir l’enorme cúmul d’irregularitats,
pagaments fora de la llei, hotels, restaurants o lloguers sospitosos que
descriu l’informe.
Tot plegat és d’una gravetat enorme, però el més greu
del cas és que la Sindicatura, un dels principals mecanismes de control
disponibles, va fallar estrepitosament. Per això vam investigar com havia estat
possible que aquest organisme hagués ocultat unes irregularitats tan greus.
I aquí és on entra en escena Jordi Turull. Gràcies a
diversos documents, vam poder saber que Turull, en assabentar-se de l’inici de
les investigacions de Colom que afectaven seriosament el seu company de partit
Xavier Crespo, va posar en marxa una severa pressió sobre la Sindicatura. El 28
de setembre de 2005, Turull entra un escrit adreçat a la Sindicatura
interessant-se per la investigació i posant en dubte el paper de la
Sindicatura. Al cap de pocs dies la Sindicatura li recorda a Turull que
“d’acord amb la normativa cal garantir la independència de la Sindicatura de
Comptes i evitar tota mena d’interferències de tercers en el seu treball
d’investigació”. Lamentablement, però, les pressions de Turull van sortir
efecte i setmanes més tard l’informe quedaria guardat en un calaix.
La confirmació del cas Crespo
La publicació del que es va conèixer com Informe
Crespo va provocar un important terrabastall polític i social. Malgrat això,
tant els gestors de la CSMS com Xavier Crespo i la Sindicatura van tancar
files: “L’informe no és vàlid perquè mai va arribar al Parlament i tot el que
allà s’explica és un cas tancat”.
En aquest punt entra en joc Marina Geli (PSC), que era
consellera de Sanitat quan es va fer -i quan es va amagar- l’Informe Crespo.
Tant ella com el seu company de partit, Joaquim Nadal, van sortir en defensa de
Crespo i van treure importància a la publicació de l’informe.
El que no va explicar Marina Geli és que ella també va
maniobrar per amagar l’Informe Crespo. Segons va explicar el diari El País, la
conselleria va ajudar Crespo davant d’un Tribunal de Comptes que investigava el
cas. La periodista Antía Castedo ho resumia així: “El cas Crespo estava
condemnat a ser enterrat (…) El Tribunal de Comptes mai va conèixer les graus
irregularitats comeses a la CSMS. Ningú se les va comunicar”.
L’últim informe sobre l’hospital Selva-Maresme
Ben aviat farà deu anys de l’inici d’aquesta història.
Deu anys d’irregularitats, silenci i impunitat. Una impunitat que per
perpetuar-se no ha dubtat en carregar contra tot aquell que la volgués trencar:
Agustí Colom va ser foragitat de la Sindicatura de Comptes; nosaltres hem patit
censura, amenaces i persecució judicial. Però la veritat està perfectament
documentada. Aquesta mateixa setmana es
va fer públic un nou informe sobre la Corporació Selva Maresme. Un altre cop,
irregularitats i impunitat: contractes a dit per a Ramon Bagó, pagaments
injustificats i un profund menyspreu pels ciutadans. I un altre cop, silenci.
El mateix silenci eixordador dels mitjans de comunicació que van callar davant
dels fets del cas 4F i el mateix silenci dels que callen sobre el TTIP. Al 4F
tenim policies torturadors cobrant suculentes pensions. Al cas Crespo tenim els
gestors, que segueixen ocupant els seus llocs; tenim Ramon Bagó, que segueix
enriquint-se amb contractes milionaris; tenim Marina Geli, fent-se passar per una
heroïna del socialisme catalanista i, a dalt de tot, tenim un Xavier Crespo
imputat assegut còmodament al seu escó del Parlament, amb la complicitat i el
silenci de CiU.
Mai no acceptarem com a normal aquesta impunitat.
Igual que en el cas 4F, no és una poma. És el cistell sencer el que està
podrit. Antifrau va denunciar que el model sanitari català facilita la
corrupció. Cada dia més persones s’estan implicant en la lluita per una sanitat
pública lliure de corrupció i portes giratòries. Ho veiem a les portes dels
hospitals. Ho veiem a llocs com Reus, on es lliura una de les més grans
batalles judicials pel cas Innova i ho veiem als documentals de Sicom,
sistemàticament amagats pels mitjans de comunicació públics catalans. Potser
triguem encara deu anys més, però el poble no es rendirà.
Epíleg sobiranista
Aquests dies veiem que les propostes de constitució
catalana passen de puntetes sobre la Salut. La proposta de Santiago Vidal, de
moment, significa un enorme retrocés i es limita, en l’article 30, a assegurar
“assistència sanitària gratuïta en cas d’urgència”. Això hauria de fer saltar
totes les alarmes. En lloc d’anar a una ampliació de drets, posen en qüestió
drets que ja hem conquerit.
Un fet que, a la llum de l’aposta constant de la
sectorial de sanitat de l’ANC per la sanitat privada, ens obliga a
plantejar-nos que el procés sobiranista, tal i com evoluciona actualment, pot
ser molt perjudicial per a la salut dels catalans. Però això és un altre tema
que esperem tenir l’oportunitat de tractar més endavant.
PD: Última hora:
“Un estudi de l’Agència Tributària basat en
conclusions d’un altre informe de la Guàrdia Civil vincula l’empresari Gustavo
Buesa, ex soci de Jordi Pujol Ferrusola en una concessió municipal que va
reportar als dos unes plusvàlues de 16 milions d’euros, amb el finançament de
CiU a canvi de contractes suposadament arreglats a l’ajuntament de Lloret de
Mar (Girona)“. Explicaria això l’enorme protecció de què gaudeix Crespo per
part del seu partit?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada