 |
Quan el catolicisme cremava viu qui pensava que no
seguia la fe en Crist.
Tothom que va ser denunciat fou torturat pels
inquisidors catòlics.
La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la
mà del papa Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença
la seva croada contra l’heretgia, amb una dedicació especial a la persecució
dels jueus, especialment els conversos.
Girona i Castelló d’Empúries són les poblacions que
van viure més processos inquisitorials catòlics, seguits per Figueres i un
llarg etcètera de pobles, de Camprodon a Breda, passant per Rupià, Aiguaviva,
La Vall d’en Bas, Crespià o Peralada.
Sense deixar de banda altres pràctiques «dissidents»
(luterans, reformistes, practicants de «bruixeria»).
Convertits al catolicisme sovint per obligació durant
els segles XIV i XV, molts avantpassats jueus de les comarques gironines també
van ser perseguits després perquè mantenien en la intimitat els rituals i
tradicions de la seva religió.
Tanmateix, l’heterodòxia abastava altres pràctiques,
més enllà de les judaïtzants.
A la Girona dels segles XVI a XVIII hi havia
luterans, reformistes i gent amb creences i actituds que els poders
eclesiàstics tenien per herètiques.
Als segles XVI i XVII, es va dedicar sobretot a
reprimir els corrents reformistes relacionats amb el luteranisme. Destaquen
alguns casos gironins peculiars, com el de Benet Ferrer, nascut a Camprodon i
cremat viu a Madrid, per heretge; o el brot de luteranisme que hi hagué a
Peralada, que va provocar la condemna de 10 habitants de la vila
empordanesa.
La Inquisició també va perseguir la sodomia, de la
qual es documenten casos a Girona.
TRAMUNTANA
VERMELLA MAIL 27/02/2015
Girona (Gironès).-
Llegim a la premsa local
convencional que «Baptisme o mort!», era el crit que ressonava la nit de Sant
Llorenç del 1391 pels carrers del call de Girona. La persecució contra els
jueus arribava a un dels seus punts culminants a la ciutat, i nombrosos membres
d’aquesta comunitat s’afanyaven a entrar a les esglésies per demanar ser
batejats en la fe catòlica.
De fet, hi ha constància que aquella nit els
baptisteris de totes les esglésies de Girona estaven oberts i amb capellans a punt
per tal de batejar les persones jueves que hi arribaven apressades, fugint de
la violència i buscant salvar la vida amb l’aigua del baptisme. Però és evident
que totes aquelles persones no van abraçar la nova fe de manera voluntària,
sinó obligades per l’amenaça real --molt real-- de perdre la vida.
És per això que una bona part va mantenir la pràctica
dels rituals i les tradicions jueves, si bé en la intimitat de la llar i mirant
d’extremar les precaucions per no ser descoberts, perquè la pressió de la
religió oficial, i de retruc de la societat gironina de l’època, es mantenien.
Així, uns anys més tard, la primavera del 1409, molts habitants del barri jueu
de Girona van ser reclosos en un tancat de fusta per escoltar els sermons
aferrissats que el predicador valencià Vicent Ferrer feia des de Sant Domènec,
amb la intenció de convertir els jueus que encara quedaven a la ciutat.
Per si no n’hi havia prou amb les paraules
apocalíptiques del religiós, els catòlics gironins hi afegien injúries i crits
contra els jueus, als quals consideraven la causa de tots els seus mals. Com és
d’imaginar, bona part dels tancats entre fustes es van anar a batejar només d’acabar
el ritual. Són només dos exemples de les insistents pressions i amenaces a què
va ser sotmesa la comunitat jueva de Girona perquè abandonés la seva religió i
abracés el catolicisme.
Però les coses no es van quedar només en crits i
sermons, en aquella Girona dels segles XIV i XV i posteriors. La Inquisició hi
va actuar amb la seva mà (o creu) de ferro, processant jueus i conversos que
havien estat enxampats mantenint activitats judaïtzants. Condemnes a mort,
empresonaments, desterraments i sancions econòmiques són algunes de les penes
que van ser imposades a aquells que no es volien convertir a l´«única fe
veritable», o a aquells altres que malgrat haver-s’hi batejat mantenien en
privat aquelles pràctiques heretges que es veu que tantes calamitats causaven.
De tot plegat se’n conserven nombrosos testimonis
documentals als arxius de la ciutat de Girona, un material que ha servit de
base per a l’exposició «La Girona dissident. Segles XVI a XVIII», que fins el
proper 6 d’abril es pot visitar al Museu d’Història dels Jueus. Aquesta mostra
en complementa una altra, «La Girona de l’època moderna: de l’obrador al
baluard (segles XVI-XVIII)», que es pot veure a la sala d’exposicions del Museu
d’Història de Girona, i en la qual es repassa l’evolució que va experimentar la
ciutat en aquella època, passant de ser un centre dedicat sobretot a la
manufactura tèxtil i el treball de la pell i els metalls, a convertir-se en una
fortalesa estratègica militar.
Segons expliquen els responsables de l’exposició al
Museu d’Història dels Jueus, «després d’aquells baptismes imposats, una part de
la població jueva que s’havia batejat cristiana va continuar observant en
secret la Llei de Moisès, guardant les tradicions i complint amb els rituals
judaics d’amagat. Tanmateix, l’heterodòxia abastava altres pràctiques, més
enllà de les judaïtzants. A la Girona dels segles XVI a XVIII hi havia
luterans, reformistes i gent amb creences i actituds que els poders
eclesiàstics tenien per herètiques.
Hi havia persones que tenien pensaments o activitats
sexuals considerades pecaminoses. D’altres guarien emprant arts i remeis que
eren qualificats de màgia i bruixeria. Tots aquests comportaments dissidents
eren perseguits pel sistema dominant, per tal d’eradicar-los del teixit ciutadà
i controlar el sentir, el creure i el pensar de tota la població».
Un mapa a l’entrada de l’exposició revela l’abast que
va tenir aquesta persecució, amb processos en desenes de localitats gironines
tant contra persones acusades de judaïtzar com per heretgia i apostasia,
bruixeria i pràctiques màgiques, delictes sexuals (des de dir que fornicar no
és pecat fins a la bigàmia, la bestialitat, la sodomia i fins i tot el
matrimoni i la sol·licitació dins de l’estament eclesiàstic) i altres
pràctiques perseguides com la irreverència, el sacrilegi, el fals testimoni o
posar impediments a l’actuació de la Inquisició.
Girona i Castelló d’Empúries són les poblacions que
van viure més processos d’aquesta mena, seguits per Figueres i un llarg etcètera
de pobles, de Camprodon a Breda, passant per Rupià, Aiguaviva, La Vall d’en
Bas, Crespià o Peralada, per citar només uns quants exemples.
LA INQUISICIÓ DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA
L’origen de tot plegat és la Inquisició, la institució
creada a Europa el 1184, segons un decret signat pel papa Lluci III, i que es
convertiria en els segles posteriors en l’eina que va fer servir l’Església
Catòlica per actuar contra tot allò que considerés que atemptava contra els
seus fonaments. La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la mà del papa
Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença la seva
croada contra l’heretgia, amb una dedicació especial a la persecució dels
jueus. El moment àlgid de l’actuació de la Inquisició (que a Espanya no va ser
oficialment abolida fins el 1834) va arribar entre els segles XIV i XV: és el
moment de les condemnes a morir cremat a la foguera, de les processons de
conversos penitenciats, dels grans actes de fe públics.
A Catalunya es va produir una certa polèmica a mitjans
del segle XV, quan els Reis Catòlics hi van intentar imposar el model de la
Inquisició castellana. A partir que ho van aconseguir, l’any 1484 --el
responsable de la Inquisició a Espanya era llavors el temible Fra Tomás de
Torquemada--, «el Tribunal treballava amb gran zel per acabar amb l’heretgia
conversa i, en un temps molt curt, va portar a terme una brutal persecució.
Entre 1484 i 1503 va processar 1.263 persones, de les
quals 609 van ser cremades en estàtua (perquè havien fugit), i 629, vives. El
1503 gairebé no quedaven judaïtzants a Catalunya i durant els segles XVII i
XVIII, pocs descendents de conversos van patir la repressió inquisitorial. Ja
el 1623, Jeroni Pujades escrivia que "las causas de fe que hay en esta
inquisición [de Barcelona] de ordinario son muy pocas porque aquí no hay
judaísmo..."».
I és que en aquell moment ja havien fet efecte les
anteriors campanyes per a la conversió dels jueus. Tant la del 1391, com la del
1409, com la que també es va produir el 1414, «la qual va provocar a Girona una
nova onada de batejos, no pas tots sincers. Tres anys més tard, es convertia en
massa la comunitat de Castelló d’Empúries. Finalment, quan l’abril de 1492 es
va fer públic l’edicte d’expulsió del rei Ferran contra la població jueva dels
seus regnes, a Girona la majoria va optar per l’única via possible de restar a
la ciutat i al país: el bateig cristià».
El problema va ser que «algunes d’aquelles conversions
foren sinceres, però moltes van ser forçades per la por i la violència, fetes a
corre- cuita, sense temps ni mestratge per aprendre la nova religió. Molta gent
va abraçar la nova fe sense cap convenciment, sense saber-ne el significat ni
conèixer- ne el ritual i va continuar practicant d’amagat l’antiga Llei de
Moisès». I aquí apareix la nova figura del convers judaïtzant, contra el qual
dedicarà la Inquisició bona part dels seus esforços en els anys posteriors.
Sense deixar de banda altres pràctiques «dissidents»
(luterans, reformistes, practicants de «bruixeria»...), contra els quals també actuaria
amb contundència: «A la Girona dels segles XVI a XVIII hi va haver persones que
visqueren la seva dissidència en un secret absolut, que se’n van sortir i van
conservar les seves històries en l’anonimat. D’altres, però, van veure com la
seva vida secreta era descoberta, denunciada, perseguida i eradicada. La
repressió contra qui actuava contravenint la norma va conduir gent a la foguera
o a la presó perpètua, va portar a la ruïna a diverses famílies, va provocar
conflictes social i va empobrir notablement el teixit cultural gironí».
TESTIMONIS
Als arxius que es conserven a Girona hi ha nombrosos
testimonis d’aquestes persones que va ser perseguides i castigades per mantenir
unes idees i unes maneres de fer que s’allunyaven de l’ortodòxia catòlica. A l’exposició
del Museu d’Història dels Jueus se’n recullen alguns exemples, tots frapants,
que reproduïm a continuació:
-. Angelina: Era filla d’Elionor i Dalmau Mercader. Va
ser processada en el primer acte de fe que se celebrava a Girona, el dia 14 de
febrer de 1491, acusada de judaïtzar. Com que havia fugit de Girona, va ser
cremada en estàtua. En el mateix procés també va ser condemnat i cremat en
estàtua el seu pare, Dalmau. La seva mare, Elionor, va ser cremada viva a
Barcelona quatre anys més tard.
-. Fra Jeroni Ferrer Sitjà: Prior de Sant Miquel de
Cruïlles, va ser acusat el 1608 de tenir un llibre prohibit, La clau menor de
Salomó. Aquest tractat, erròniament atribuït al rei Salomó, era un compendi de
sortilegis màgics i de rituals per invocar dimonis i altres esperits. L’acusadora
era una dona que havia estat la seva amistançada durant més de vint anys i amb
qui tenia una dotzena de fills, dolguda perquè el prior (ja vell i tement el
judici de Déu) l’havia abandonada. Va ser reprès severament i multat amb 200
lliures.
-. Llorenç Badós: Convers, era a Girona el 1462,
durant la guerra civil; va ser un dels defensors de la Força, on va servir la
reina Joana Enríquez i l’infant Ferran, de qui esdevindria metge personal i de
qui rebria nombrosos béns i favors. El 1503, quan ja era difunt, va ser acusat
d’haver judaïtzat i fou processat i condemnat per la Inquisició a Barcelona.
Pel mateix motiu, anys abans havia estat cremada viva Joana Badosa, la seva
esposa.
-. Jean de Espuche: Era un sastre d’origen francès que
vivia a Banyoles. Vers el 1600, la Inquisició el va processar per tenir
tendències luteranes, havent dit públicament que el Papa només es preocupava d’enriquir-se
i que els clergues eren uns faldillers. Fou condemnat a recloure’s al monestir
i a ser instruït en la fe catòlica.
-. Blanca: Conversa, de Girona, va ser denunciada per
haver abjurat de la nova fe cristiana i haver retornat al judaisme. Era veïna
de Girona, de família ben posicionada, vídua del convers Pere de Banyoles. Va
fugir a Portugal el 1410, amb el seu segon marit, Ferrer de Montcada, jueu
batejat, membre d’una nissaga de metges barcelonins, amb qui va retornar a la
fe de Moisès. La reina Violant va ordenar-ne la persecució, la declaració d’apostasia
i la confiscació de béns. -. Guillaume Rosset: D’origen francès, vivia a Maçanet
de Cabrenys a inicis del segle XVII. Fou denunciat a la Inquisició per dir que
«fornicar no és pecat ». Intentà convèncer el tribunal que ho havia dit de
broma i, per matisar-ho, hi afegí que havia dit que no era pecat «si no estava
morta». L’ocurrència devia fer poca gràcia als inquisidors, que el condemnaren
a un any de desterrament i a peregrinar a Montserrat per confessar-se i
combregar.
Els conversos que mantenien en secret la fe hebrea i
la pràctica del seus rituals i tradicions van haver d’extremar les precaucions
per no ser descoberts i exposar-se al càstig de la Inquisició. Però no sempre
va ser possible: «El 1491, Francí Falcó i la seva esposa Elionor, de Girona,
van ser acusats de judaïtzar perquè, a l’estable de la seva casa del call, s’hi
van trobar certs objectes sospitosos, entre ells "una planxeta de metall
en forma de torre i amb lletres hebrees", és a dir, una mezuzà (petit
cilindre que contenia un pergamí enrotllat que duia escrita l’oració hebrea
Xemà Israel)».
Una altra pràctica considerada judaïtzant era l’ús d’amulets
durant el part, per protegir la criatura i la mare dels mals esperits. Un
amulet podia ser un pergamí amb símbols i textos hebreus, extrets del Zohar o d’altres
tractats cabalístics.
PRÀCTIQUES «PERILLOSES»
Però n’hi havia moltes altres, de pràctiques
judaïtzants, relacionades amb festivitats hebrees, amb normes dietètiques d’aquesta
tradició, o amb hàbits relacionats amb diferents moments de la vida (naixement,
mort...) que els jueus havien d’observar.
A l’exposició es citen unes quantes d’aquestes
«tradicions perilloses », la pràctica de les quals «era suficient per aixecar
la sospita de judaïtzar, que volia dir observar la llei de Moisès enlloc de la
de Crist, tot i haver acceptat el baptisme cristià; i això era cometre
heretgia. La denúncia podia venir d’una veïna o d’un veí, de qualsevol persona
del servei, d’una amistat o d’un membre de la família. La conseqüència era un
procés llarg i dur que acabava quasi sempre amb la repressió, la condemna i el
càstig públic de la persona acusada».
Entre aquestes pràctiques tan «nocives» que detalla l’exposició
del Museu d’Història dels Jueus hi havia rentar un nadó de set dies de vida amb
l’aigua en què s’hi hauria abocat or, plata, perles, blat, civada i altres
coses, tot dient unes paraules concretes; portar amulets amb suposades
propietats màgiques durant el part, i després d’infantar, esperar-se la dona
quaranta dies abans de tornar a trepitjar una església; a principis de tardor,
als patis interiors de les cases, fer cabanes amb branques i fulles verdes, on
poder-s’hi reunir a menjar i convidar-hi amics i familiars; pels volts de
setembre, fer dejuni i anar descalços o descalces tot un dia i dir oracions de
jueus, i demanar perdó als familiars i amics, posant els pares la mà sobre el
cap dels fills, sense senyar-los ni dir res, o bé dir «de mi i de Déu siau
beneïts»; quan els dies són més curts, encendre fins a deu candeletes i després
tornar-les a apagar, tot dient oracions judaiques; no menjar formatge després d’haver
menjat carn i rebutjar la carn de conill o llebre, qualsevol peix sense escata,
o qualsevol au que se sospita que hagi pogut morir ofegada; netejar la carn de
tota mena de sang i greix, abans de cuinar- la, així com el nervi ciàtic de la
cuixa d’un animal; en sacrificar un animal per al consum humà, comprovar primer
que el ganivet no té cap osca i en acabat, cobrir amb terra la sang vessada;
mentre s’amassa el pa, treure una petita part de la massa, per tal de cremar-
la com a sacrifici; pels volts de Pasqua, fer celebracions amb un pa alís
(sense llevat), bo i menjant enciam, api i altres verdures durant aquells dies,
però no menjar carn de la carnisseria, i tot seguit, rentar els plats i estris
de cuina amb cendra; canviar les tovalloles i els llençols en dissabte,
posar-se roba neta (per dissimular, tornar-la a canviar el diumenge), i ingerir
només menges fredes cuinades el divendres; guardar el dissabte, que comença el
divendres al capvespre, encenent llànties, deixant de fer cap tipus de feina
manual, ni tan sols cuinar; a taula, prendre un got de vi a la mà, dient unes
paraules concretes sobre ell, i donar a beure a cadascú un glop; en morir algú
proper, en senyal de dol, llençar l’aigua dels càntirs i gerres de la casa,
menjar a terra peix i olives, però no carn, i no sortir de casa durant un any;
rentar el cos d’una persona difunta amb aigua calenta, per amortallar-la amb
una tela nova, posant-li la roba per sobre, i col·locar-li una moneda o joia
dins la boca; quan una persona és a punt de morir, girar-la cap a la paret.
Igualment, «la possessió de llibres prohibits per l’estament
eclesiàstic era considerada una heretgia greu. En algunes cases de famílies
converses, s’hi van trobar textos judaics, traduccions catalanes de la Bíblia
hebrea o llibres que feien referència a la història i a la tradició d’Israel.
Igualment, algunes biblioteques particulars eren qualificades d’herètiques
perquè contenien llibres de Luter o d’autors il·lustrats com Voltaire. La
Inquisició els confiscava, tot sovint els cremava i sempre castigava qui n’era
posseïdor ». En definitiva, «a finals del segle XV i començaments del XVI, el
tribunal va processar judaïtzants, majoritàriament.
Als segles XVI i XVII, es va dedicar sobretot a
reprimir els corrents reformistes relacionats amb el luteranisme. Destaquen
alguns casos gironins peculiars, com el de Benet Ferrer, nascut a Camprodon i
cremat viu a Madrid, per heretge; o el brot de luteranisme que hi hagué a
Peralada, que va provocar la condemna de 10 habitants de la vila. La Inquisició
també va perseguir la sodomia, de la qual es documenten casos a Girona, com el
del capellà dels Àngels Joan Pons, acusat pel seu escolà.
Les bruixes, en canvi, no eren gaire sovint objecte de
procés inquisitorial, ja que el tribunal donava poca credibilitat a aquesta
mena de denúncies. Van ser els tribunals civils locals que van jutjat moltes
persones, en trobar- les culpables d’esdeveniments, pràctiques o costums
ancestrals que escapaven a la comprensió del veïnatge».
PROCÉS I CONDEMNA
Els processos inquisitorials contra aquestes
pràctiques s’iniciaven amb una denúncia, normalment anònima: «Així s’activava
la macabra maquinària inquisitorial, que endegava una investigació detallada
del comportament de cada persona denunciada, la qual conduïa a la seva
detenció. Un cop fet el primer interrogatori, es formulava oficialment l’acusació.
La tortura era practicada no només en els tribunals inquisitorials sinó en tots
els altres. La gent era presa i engrillonada, i les condicions de les presons,
fos quina fos la institució que les regentava, eren infrahumanes.
Després de l’acusació, de l’interrogatori i del
turment, el tribunal dictava sentència, que es feia pública amb gran dramatisme
durant la celebració de l’acte de fe. Les principals sentències eren, d’ordre
de menor a major gravetat: la reconciliació --en cas de no trobar-se proves de l’acusació--;
l’abjuració de levi --per una falta lleu--; l’abjuració de vehement --per una
falta greu--, i la relaxació, que significava la mort a la foguera. Si la
persona acusada havia fugit, se la processava i cremava en estàtua, és a dir,
representada per un ninot.
Com que era una institució religiosa, la Inquisició no
podia matar, per la qual cosa el braç secular executava les sentències de
mort». A més, «les persones condemnades per la Inquisició eren obligades a
cobrir-se amb unes teles de saca que rebien el nom de gramelletes o samarres.
Simbolitzaven el seu càstig psíquic i social i les cobrien d’infàmia, a elles i
a les seves famílies. Tenien pintada una creu vermella al pit i una altra a l’esquena,
i s’havien de portar al damunt dels vestits durant el temps que dictés la
sentència inquisitorial.
Un cop complerta aquesta, eren penjades en una
església, a la vista de tothom, per escarni perpetu de tota la família ». A
Girona, aquestes samarres eren exposades a Sant Domènec, encara que el 1569 van
ser retirades i enviades a Barcelona, on van desaparèixer. Les úniques gramalletes
que s’han conservat a l’Estat espanyol són de Tui, a Galícia, i daten del segle
XVII.
LA INQUISICIÓ CATÒLICA A GIRONA
A l’exposició també es detalla la presència que va
tenir la Inquisició a Girona durant aquells segles: «El tribunal català tenia
la seu a Barcelona. Entre l’agost de 1490 i el juny de 1491, a causa d’un brot
de pesta, es va instal·lar a Girona. Hi va tornar l’estiu de 1494. Durant la
seva estada a la ciutat van ser processades per judaïtzar 47 persones; entre
elles, 41 foren cremades en estàtua perquè havien fugit i 8 van ser cremades
vives.
El 1504 i 1505 el tribunal va tornar a Girona, va
dictar dues condemnes en estàtua i dues més a galeres. El 1593, i de nou a
causa d’un brot de pesta a Barcelona, també es va instal·lar a la ciutat». Fora
d’aquesta presència ocasional a Girona del Tribunal català de la Inquisició, a
la ciutat, com en altres de Catalunya, «habitualment hi actuava una delegació
de la Inquisició integrada per pocs membres: el notari, el comissari, el
lloctinent, el carceller i alguns corredors. Els familiars n’eren els
informadors i feien d’intermediaris entre els processats i el tribunal. El
1600, a les comarques gironines, almenys 99 poblacions comptaven amb familiars
inquisitorials. A tall d’exemple, a Girona n’hi havia 9; a Olot 6; a Castelló d’Empúries
i la Bisbal, 5; a Sant Feliu de Guíxols i Torroella de Montgrí, 4; a Camprodon,
3; i a Besalú, 2».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada