La Marcha por el Cambio inunda Madrid de lila en una
presa de l’espai públic mil·limetrada al detall.
No hi ha res més similar a un esdeveniment h.istòric
que una performance ben feta.
DIRECTA (Madrid) 01/02/2015
Maria Corrales
Christian Salmon, el cèlebre autor del llibre i del
concepte de l’storytelling deia en una altra publicació que “no hi ha res més
similar a un esdeveniment històric que una performance ben feta”. Les
performance són totes aquelles representacions dramàtiques que, escenificades
en públic i davant dels mitjans, tenen la capacitat de transformar l’escenari
públic i les identitats col·lectives. Del 15M a la Marcha del Cambio: llums,
càmera, acció, comença l’espectacle de la transformació.
La marxa d’ahir va ser, en aquest sentit, una
producció calculada amb la voluntat d’acabar de definir i emmarcar sota el
paraigua de Podemos aquella nova identitat col·lectiva iniciada en el 15M que,
de forma espontània, va saber retornar a la gent una dignitat que els partits
clàssics havien venut a Alemanya. Aquest cop, però, l’espontaneïtat va brillar
per la seva absència per deixar pas a un gran projecte d’engenyeria política.
Una data mil·limètricament escollida: el cap de
setmana següent a les eleccions gregues on ja es preveia la victòria de Syriza
i en la que Podemos havia fet una gran tasca per equiparar ambdues formacions
com a germanes i equiparables des del seu inici. L’escenari públic, la Puerta
del Sol, amb un relat perfectament calculat per presentar al partit de Pablo
Iglesias com la lògica conseqüència i desenvolupament de totes les
mobilitzacions socials des de 2011. Un missatge clar enfocat a la data que guia
tot el timing dels passos de la formació: el moment del canvi és ara i guanyarem
les pròximes eleccions generals.
D’aquesta manera, el número de tres de Podemos, Juan
Carlos Monedero, iniciava en els parlaments posteriors a la marxa la
introducció al relat de la quadratura del cercle dient que el poble era aquell
que havia despertat el 15 de maig de 2011 i que s’havia comportat com una pedra
en un estanc expandint-se amb les ones. Seguia així el desenvolupament, la Secretaria
d’Anàlisi Polític i Social i la dona amb poder de representació dins el partit,
Carolina Bescansa, argumentant que aquest mateix poble havia protagonitzat les
marees i les marxes per la dignitat.
Recordar el 31-E
El present i el futur immediats eren explicats de la
mà del número dos de la formació i Secretari de Política, Íñigo Errejón, que
catalogava la marxa “d’esdeveniment històric” i animava a tota l’audiència a
recordar cada dia de l’any el 31-E i “la lliçó que els hem donat” per no dubtar
davant els atacs a la formació fins a les eleccions. Finalment, el desenllaç,
com no podia ser d’una altra manera, era explicat pel líder de Podemos, Pablo
Iglesias, que definia la democràcia com “la possibilitat de canviar allò que no
funciona” i anunciava el final de la història amb una sentència: “vamos a
ganarle las elecciones al PP”.
Errejón escrivia al setembre de 2011 en un article
titulat “El 15M como discurso contrahegemónico” que, d’acord amb a aquesta nova
identitat generada a les places en oposició als partits clàssics i als poders
financers, era necessari investigar la forma de fer cristal·litzar la ruptura
d’aquella primavera en una alternativa simbòlica, electoral, organitzativa i
programàtica que aspirés al poder polític. Ahir, ell mateix ha sigut
protagonista de l’escenificació d’aquest cercle que es tanca i la pregunta és
si podran mantenir aquesta empenta fins a les eleccions.
En l’entrevista que Iglesias va concedir a Salvados a
l’Equador, el líder de la formació va afirmar que, a Podemos, abans que res,
eren “estrategues”. Doncs bé, el cert és que, sense comptar alguns errors com
el míting a Barcelona o la desafortunada entrevista d’aquest dissabte a La
Sexta, els líders d’aquesta formació han demostrat tenir un domini de
l’estratègica política i la comunicació infal·lible, i la marxa d’ahir no en va
ser cap excepció.
La marxa pretenia acabar de definir i emmarcar sota el
paraigua de Podemos aquella nova identitat col·lectiva iniciada en el 15M
Amb un recorregut curt que assegurava la imatge
buscada de la Puerta del Sol a abarrotada, la manifestació començava a una
glorieta de Cibeles desbordada i la visió d’una Gran Via plena de gom a gom per
la que es feia impossible circular i avançar. Els carrers annexos s’omplien de
gent buscant la fórmula per arribar a l’epicentre de l’acte i s’improvisaven
manifestacions paral·leles ondejant tot tipus de banderes: gregues, xilenes,
asturianes, castellanes, aragoneses, republicanes però, sobretot, banderes de
la mateixa formació.
Un cop a Sol, amb un grandíssim escenari a un extrem
de la plaça començaven els parlaments dels principals integrats de la formació
cap a la una de la tarda mentre l’epicentre de Madrid cridava a l’uníson, “Sí
se puede” i “presidente” quan Pablo Iglesias feia la seva aparició. Un ambient
d’alegria on els assistents exhibien tot tipus de cartells fets per ells
mateixos en la línia d’una marxa en la qual, com van repetir tots els ponents,
no s’anava a demanar ni a exigir res, sinó a fer sentir a tots els participants
i a l’audiència que eren actors principals en la narració de la Història del ‘canvi’.
Segons la formació, 300.000 persones, segons alguns
mitjans, 100.000, però el resultat, en tot cas, va ser un centre de Madrid
col·lapsat i tenyit de lila durant tota la jornada que, un cop acabat l’acte
sota la tornada de la cançó popularitzada per Mercedes Sosa, “Cambia todo
cambia”, inundava tots els establiments de la capital. Eren més de 260
autobusos els que s’havien organitzat des de tot l’estat i més de 500 persones
havien ofert a les seves cases amb un total de 1.200 places per passar la nit
de forma gratuïta.
Només el temps dirà si la perfomance d’ahir va complir
el seu objectiu catàrtic in situ i via mitjans de comunicació i si aquesta
sublimació és prou forta per a superar l’any vinent amb eleccions autonòmiques
i municipals pel mig. Així mateix, també queda per veure si aquesta nova
formació és capaç de no perdre el factor de la novetat i acabar ofegant amb la
seva permanent presència als mitjans per passar a ser vistos com un partit més.
En tot cas, tot estar per veure i l’any que comença ens ofereix moltes
sorpreses: com diria un antic professor d'Iglesias a Suïssa, "benvinguts a
temps interessants".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada