De Sol a Sol: l’espectacle de la transformació

La Marcha por el Cambio inunda Madrid de lila en una presa de l’espai públic mil·limetrada al detall. 

No hi ha res més similar a un esdeveniment h.istòric que una performance ben feta.

  

DIRECTA (Madrid) 01/02/2015

Maria Corrales  

Christian Salmon, el cèlebre autor del llibre i del concepte de l’storytelling deia en una altra publicació que “no hi ha res més similar a un esdeveniment històric que una performance ben feta”. Les performance són totes aquelles representacions dramàtiques que, escenificades en públic i davant dels mitjans, tenen la capacitat de transformar l’escenari públic i les identitats col·lectives. Del 15M a la Marcha del Cambio: llums, càmera, acció, comença l’espectacle de la transformació.  

La marxa d’ahir va ser, en aquest sentit, una producció calculada amb la voluntat d’acabar de definir i emmarcar sota el paraigua de Podemos aquella nova identitat col·lectiva iniciada en el 15M que, de forma espontània, va saber retornar a la gent una dignitat que els partits clàssics havien venut a Alemanya. Aquest cop, però, l’espontaneïtat va brillar per la seva absència per deixar pas a un gran projecte d’engenyeria política.  

Una data mil·limètricament escollida: el cap de setmana següent a les eleccions gregues on ja es preveia la victòria de Syriza i en la que Podemos havia fet una gran tasca per equiparar ambdues formacions com a germanes i equiparables des del seu inici. L’escenari públic, la Puerta del Sol, amb un relat perfectament calculat per presentar al partit de Pablo Iglesias com la lògica conseqüència i desenvolupament de totes les mobilitzacions socials des de 2011. Un missatge clar enfocat a la data que guia tot el timing dels passos de la formació: el moment del canvi és ara i guanyarem les pròximes eleccions generals. 

D’aquesta manera, el número de tres de Podemos, Juan Carlos Monedero, iniciava en els parlaments posteriors a la marxa la introducció al relat de la quadratura del cercle dient que el poble era aquell que havia despertat el 15 de maig de 2011 i que s’havia comportat com una pedra en un estanc expandint-se amb les ones. Seguia així el desenvolupament, la Secretaria d’Anàlisi Polític i Social i la dona amb poder de representació dins el partit, Carolina Bescansa, argumentant que aquest mateix poble havia protagonitzat les marees i les marxes per la dignitat.  

Recordar el 31-E  

El present i el futur immediats eren explicats de la mà del número dos de la formació i Secretari de Política, Íñigo Errejón, que catalogava la marxa “d’esdeveniment històric” i animava a tota l’audiència a recordar cada dia de l’any el 31-E i “la lliçó que els hem donat” per no dubtar davant els atacs a la formació fins a les eleccions. Finalment, el desenllaç, com no podia ser d’una altra manera, era explicat pel líder de Podemos, Pablo Iglesias, que definia la democràcia com “la possibilitat de canviar allò que no funciona” i anunciava el final de la història amb una sentència: “vamos a ganarle las elecciones al PP”.  

Errejón escrivia al setembre de 2011 en un article titulat “El 15M como discurso contrahegemónico” que, d’acord amb a aquesta nova identitat generada a les places en oposició als partits clàssics i als poders financers, era necessari investigar la forma de fer cristal·litzar la ruptura d’aquella primavera en una alternativa simbòlica, electoral, organitzativa i programàtica que aspirés al poder polític. Ahir, ell mateix ha sigut protagonista de l’escenificació d’aquest cercle que es tanca i la pregunta és si podran mantenir aquesta empenta fins a les eleccions.  

En l’entrevista que Iglesias va concedir a Salvados a l’Equador, el líder de la formació va afirmar que, a Podemos, abans que res, eren “estrategues”. Doncs bé, el cert és que, sense comptar alguns errors com el míting a Barcelona o la desafortunada entrevista d’aquest dissabte a La Sexta, els líders d’aquesta formació han demostrat tenir un domini de l’estratègica política i la comunicació infal·lible, i la marxa d’ahir no en va ser cap excepció.  

La marxa pretenia acabar de definir i emmarcar sota el paraigua de Podemos aquella nova identitat col·lectiva iniciada en el 15M  

Amb un recorregut curt que assegurava la imatge buscada de la Puerta del Sol a abarrotada, la manifestació començava a una glorieta de Cibeles desbordada i la visió d’una Gran Via plena de gom a gom per la que es feia impossible circular i avançar. Els carrers annexos s’omplien de gent buscant la fórmula per arribar a l’epicentre de l’acte i s’improvisaven manifestacions paral·leles ondejant tot tipus de banderes: gregues, xilenes, asturianes, castellanes, aragoneses, republicanes però, sobretot, banderes de la mateixa formació.  

Un cop a Sol, amb un grandíssim escenari a un extrem de la plaça començaven els parlaments dels principals integrats de la formació cap a la una de la tarda mentre l’epicentre de Madrid cridava a l’uníson, “Sí se puede” i “presidente” quan Pablo Iglesias feia la seva aparició. Un ambient d’alegria on els assistents exhibien tot tipus de cartells fets per ells mateixos en la línia d’una marxa en la qual, com van repetir tots els ponents, no s’anava a demanar ni a exigir res, sinó a fer sentir a tots els participants i a l’audiència que eren actors principals en la narració de la Història del ‘canvi’.  

Segons la formació, 300.000 persones, segons alguns mitjans, 100.000, però el resultat, en tot cas, va ser un centre de Madrid col·lapsat i tenyit de lila durant tota la jornada que, un cop acabat l’acte sota la tornada de la cançó popularitzada per Mercedes Sosa, “Cambia todo cambia”, inundava tots els establiments de la capital. Eren més de 260 autobusos els que s’havien organitzat des de tot l’estat i més de 500 persones havien ofert a les seves cases amb un total de 1.200 places per passar la nit de forma gratuïta.  

Només el temps dirà si la perfomance d’ahir va complir el seu objectiu catàrtic in situ i via mitjans de comunicació i si aquesta sublimació és prou forta per a superar l’any vinent amb eleccions autonòmiques i municipals pel mig. Així mateix, també queda per veure si aquesta nova formació és capaç de no perdre el factor de la novetat i acabar ofegant amb la seva permanent presència als mitjans per passar a ser vistos com un partit més. En tot cas, tot estar per veure i l’any que comença ens ofereix moltes sorpreses: com diria un antic professor d'Iglesias a Suïssa, "benvinguts a temps interessants".