Dotat d’una mímica i d’una personalitat desbordants, amb
només 30 anys és un dels presentadors del Festival de Sanremo.
[20/02/2015] Andrea Ricci
Giuseppe Grillo, conegut com a Beppe, neix a Savignone
(Gènova) el 21 de juliol de 1948. Al contrari de la majoria dels comuns mortals
ha viscut més d’una vida. Primer va ser un comediant d’èxit amb un target
nacional-popular. Dotat d’una mímica i d’una personalitat desbordants, amb
només 30 anys és un dels presentadors del Festival de Sanremo, històrica
competició cantaire, i comença a sumar participacions en les transmissions amb
més audiència de la RAI. Comença també a ocupar-se de sàtira política i una sèrie
de cistes sobre l'aleshores potentíssim Partit Socialista li costa la carrera.
El més famós és quan el president del Govern Bettino Craxi va en viatge oficial
a Xina el 1986. Grillo imagina un diàleg entre Craxi i el seu segon Martelli: -
Però aquí en Xina són tots socialistes? -Sí, perquè? -Doncs, a qui roben?
Com l’au fènix, de les cendres de la seva carrera televisa
neix la segona vida de Grillo. Després d’algunes participacions en pel·lícules
(Scemo di Guerra i Topo Galileo, les dues de 1987) i una publicitat per una
marca de iogurt que el perseguirà tota la vida, Grillo punta ara als teatres,
inventant un nou gènere de sàtira, que anomena “ecologico-economico-política”.
Grillo es presenta com una mena de gurú, alternant populisme a bromes
càustiques. Bromes però també tanta contrainformació sobre les trampes de les
companyes telefòniques, dels bancs i de les multinacionals. És el primer a
denunciar el default de la Parmalat i dels bons argentins. Comença una guerra
privada contra la principal companya telefònica italiana que el portarà a una
class action amb els petits socis per poder parlar al consell d’administració.
Ho aconsegueix i endavant la cara li diu que la Telecom és una companya
il·lícita de tipus telefònic. La causa milionària per difamació que seguirà
veurà Grillo guanyador perquè, segons el jutge, només va expressar la seva
opinió de petit soci. Els espectacles són gairebé tots sold-out i es repeteixen
per al voltant de deu anys a partir dels primers anys ‘90. En aquest període,
l'únic parèntesi en la televisió és l’espectacle a la RAI de 1993, que passa
com un terratrèmol, però amb pics d’audiència altíssims. D’aquesta breu
incursió del segon Grillo en la seva primera vida resulta clar que la televisió
ja no és un mitjà que pugui contenir el desbordant genovès. Primers prolegòmens
d’un odi cap aquest mitjà que serà un dels elements més identificatius del seu
futur moviment polític. Grillo s’està formant una sòlida reputació de
contrainformador i la seva credibilitat va augmentant espectacle rere
espectacle. Es crea una mena de comunitat que reconeix en els shows de Grillo
un lloc nou i alhora antic, una mena d'àgora on es pot riure molt però també
se'n torna a casa amb més informacions i amb la sensació d’haver après alguna
cosa.
És en aquest context quan comença a néixer la tercera vida
de Grillo, la de polític, tot i que el no seria gaire dacord i potser ofès
d’aquesta definició. En la seva visió Grillo és el megàfon, la cara visible,
d’un moviment de ciutadans honestos que donen una mica del propi temps a la
política. Aquesta característica vocacional, quasi franciscana, és reforçada
pel fet de fer néixer el moviment polític el dia de Sant Francesc, el 4
d’octubre de 2009. És el sant apte per un moviment "sense finançaments
públics, sense seus, sense tresorer i sense dirigents", declara Grillo. Fonamental
la trobada amb Gianroberto Casaleggio, expert de comunicació en internet i gurú
del món virtual. A través de la creació d’un blog, Casaleggio introdueix Grillo
en el món virtual, que fins aquell moment menyspreava (acabava un dels seus
espectacle a teatre destruint un ordenador). És el canvi. Grillo compren que té
a disposició un megàfon enorme que pot arribar molt més enllà dels teatres o de
la televisió. És un èxit. www.beppegrillo.it es converteix en poc temps en el
primer blog italià i un dels primers a escala mundial. La xarxa comença a ser
presentada per Grillo com a una divinitat de la qual ell és pontífex. En un
període on l’accés a internet era encara molt baix, Grillo pot sorprendre el
public parlant d’un programa que permet telefonar sense gastar diners,
l’aleshores desconegut Skype, de la tecnologia VoIP, d’impressores 3D. La gent
assisteix als espectacles com a litúrgies i creu veure el futur. La xarxa és
una entitat metafísica de la qual, a través de Grillo, es poden baixar
solucions als problemes diaris. I també a problemes més grans. Gradualment
Grillo comença a ocupar-se sempre més de política, utilitzant la xarxa per
atacar, un dels primers i segurament el més contundent, la casta. Per Grillo la
casta és representada pels polítics que fan política com a professió i pels
periodistes i industrials que viuen gràcies a les subvencions públiques enlloc
del lliure mercat. El sentiment de formar part d’una comunitat s’amplia ara a
qualsevol persona que tingui accés a internet. La nova fórmula funciona i el
pas a la política sembla cada vegada més inevitable. Però el recorregut és
gradual.
Al principi Grillo intenta parlar a la política, forçar-la a
reformar-se de dins, actuant com a punt de pressió d’una massa crítica de gent
que veu per primera vegada la possibilitat de canviar les coses. Per organitzar
tanta gent Grillo utilitza una fórmula en ús en els Estats Units, el meetup, un
espai virtual que organitza i facilita la trobada de persones. Coadjuvat pels
meetups, l’estiu de 2007 organitza en el blog unes primàries per discutir
online del programa del moviment al qual participen 800.000 persones: es parla
de wi-fi lliure per tothom, ecologia, reciclatge i disminució de l’ús del
ciment. Les propostes són entregades al president del govern Romano Prodi,
sense cap resultat. El setembre del mateix any organitza el primer V-Day (on la
V està per vaffanculo, un dels epítets italians més en ús) a Bolonya, on
endavant 100.000 persones i moltes més en streaming recull 350.000 firmes per
tres lleis d’iniciativa popular: impossibilitat pels condemnats de entrar al
Parlament, màxim de dues legislatures per un polític, abolició de l’actual llei
electoral, el famós “porcellum” (llei votada pel govern Berlusconi i anomenada
porcata pel mateix ministre que la va firmar). 350.000 firmes en mig dia. El 25
d’abril de 2008 es celebra a Torí el segon V-Day, dedicat aquesta vegada a la
informació. Més de 100.000 persones a la plaça, més de 2 milions que segueixen
l’streming, 500.000 firmes recollides per tres nous referèndums: abolició de
l’ordre dels periodistes, de la llei feta pel govern Berlusconi sobre les
televisions i del finançament públics als partits polítics. De les firmes,
encara no se'n saps res. El 2009 a les eleccions europees Grillo amb el blog dóna
suport a dos candidats independents, Sonia Alfano i Luigi de Magistris, que
d’aquesta manera obtenen un allau de vots. I finalment Grillo fa l’últim
temptatiu de reformar el sistema des de dins: es presenta de candidat a les
primàries del Partito Democratico que, amb un escamoteig, li impedeix
participar. A aquest punt l’acció política directa és inevitable, quasi per
inèrcia.
Tot és molt naïf però tinc la impressió que alguna cosa pot
passar. I passa. L’entrada a la política del M5S va ser tot un èxit. Del 2010
al 2013 el moviment de Grillo va ser la veritable sorpresa de la política
italiana: s’obrien pas en les eleccions dels ajuntaments, conquerien ciutats
notables com Parma i, fins i tot, a les eleccions regionals de 2013 van entrar
al govern de Sicília junt amb el al Partit Democràtic. Així doncs, en eleccions
municipals i regionals (als comicis provincials l'M5S no hi ha participat mai
perquè és favorable a la seva abolició), les coses anaven força bé a aquest
partit. La combinació del discurs anti-casta i de les performances de Grillo
(com nedar entre Calàbria i Sicília) van funcionar de manera òptima però el 2013
també va ser l’any de les eleccions nacionals i aquí és on van començar els
problemes. Podia entrar en el sistema una força nascuda com a oposició radical
a la casta (expressió dels periodistes del Corriere della Sera, Sergio Rizzo i
Gian Antonio Stella)? Aquesta era la gran pregunta que l'M5S havia de
contestar.
El 2013 es tractava de jugar amb els grans i, a les
eleccions del mes de maig, el moviment van demostrar la seva força quan va obtenir 109 diputats al Congrés
(25,55% del total de vots) i 54 diputats al Senat (23,79% del total). El
resultat general de les eleccions, però, configurava un empat a tres al
Parlament entre l'M5S, el Partit Democràtic (PD) i el Poble de la Llibertat, el
partit de Berlusconi. Al PD li va tocar escollir el seu company de govern i,
abans de recórrer a Berlusconi, va intentar trobar un acord amb Grillo. Fou un
intent fracassat per dos motius. Per una banda, per la proposta completament
inacceptable de donar suport extern a un govern format només per ministres
escollits pel PD. Per l’altra, perquè, objectivament, l'M5S no estava preparat
per una responsabilitat de govern. Podríem dir que a Grillo li va anar bé que
la proposta estès tan mal feta.
Al discurs de l'M5S li falta una visió general
Després d’aquestes eleccions va començar la fase que encara
vivim en la política italiana: una majoria parlamentària nascuda de l’acord
entre el Partit Democràtic i el partit de Berlusconi i l'M5S com a principal
partit de l'oposició. En poc temps, han canviat dos primers ministres (Letta i,
ara, Renzi) però la majoria parlamentaria és substancialment la mateixa perquè
que no hi ha hagut més eleccions. S’ha de dir que el paper del partit de Grillo
és encara molt congenial ja que pot seguir intentant guanyar vots amb el
discurs anti-casta i al mateix temps informar els ciutadans sobre el que passa
dins del Govern i del Parlament sense assumir grans responsabilitats.
Les eleccions europees del maig del 2014 van ser un nou punt
d’inflexió per a l'M5S. En si mateixos els resultats no van ser dolents, però
comparats amb les expectatives que havia generat l’eslògan agressiu i ambiciós
de la campanya electoral (#vinciamonoi, Guanyem nosaltres), les votacions van
deixar un mal gust als electors. Probablement el resultat va agafar Grillo
desprevingut i l'M5S va decidir tancar files. Els membres del moviment gairebé
no apareixien a la televisió, mitjà en el qual van demostrar no saber-se moure,
i quan ho feien, justificaven la seva incapacitat davant de les càmeres amb la
voluntat de ser diferents. La televisió és un mitjà mort- deien- nosaltres
utilitzem la xarxa. La seva justificació semblava més aviat la vella història
de la guineu i el raïm. Precisament aquesta relació amb la televisió és encara,
en l’opinió de qui escriu, un dels punts febles de l'M5S perquè l’espai que en
televisió no cobreix un partit serà ocupat per un altre, en aquest cas pel
president del govern, Matteo Renzi, i el líder de la Lega Nord, Matteo Salvini.
La sensació que va transmetre l'M5S després de les eleccions
europees va ser la d'haver-se quedat sense bales, però a finals de novembre, el
partit va tornar a generar debat. Grillo va dir que estava una mica cansat i
que havia format un equip de cinc persones al qual delegava bona part de les
seves gestions. L'M5S, com sempre, utilitzava la seva manera d’explicar-se: com
que tenen un no-estatut, les persones triades per Grillo són un no-equip (sic).
En realitat, hi havia dues maneres d'analitzar les paraules de Grillo. Podríem
creure la seva versió oficial segons la qual no hi havia cap crisi, el partit
estava més animat que mai i el nou equip era la lògica conseqüència del
creixement del moviment. Però també
podríem pensar en una altra versió possible que apuntava que l'M5S volia fer un
pas endavant deixant Grillo endarrere. Quina de les dues era la correcta? Es
veurà en els següents mesos.
Finalment, no deixa de ser curiós que l'M5S s’hagi anticipat
a Syriza i Podemos en el discurs anti-casta però que aquests dos partits
s'hagin demostrat molt més preparats a l’hora d’entrar en política. Pablo
Iglesias va consolidar la seva figura en el programa La Tuerka, és a dir, a la
televisió tan menyspreada per Grillo. Respecte al discurs dels seus homòlegs
europeus, l'M5S tampoc sembla tenir clar cap on vol anar. Hi ha propostes
puntuals amb les quals la gent identifica el moviment; com la reducció dels
costos de la política (molt bé), el salari mínim obligatori (amb quines
cobertures?) i la sortida de l’euro (amb quin cost?).
Al discurs de l'M5S li falta una visió general. Ens queda
l’excel·lent treball de transparència que des del primer dia han fet i gràcies
al qual han començat a sortir dels palaus del poder tota mena de notícies. Però
l'M5S encara no sembla prou madur per formar govern, i és que els queda
resoldre alguns problemes molt rellevants sobre la taula; com la fuga contínua
de membres de l'M5S cap a altres partits, la presència d’un líder com Grillo,
pare-padró que encara sembla indispensable però al mateix temps molt incumbent
i, finalment, un greu problema de comunicació que no deixa arribar a la gent
totes les coses positives que fan. Tot i això, ens alegrem que l'M5S hi sigui i
que continuï fent una bona oposició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada