 |
| Parlament del Triangle Blau al camí de l'exili el 7 de febrer, a Figueres |
El passat 7 de febrer a Figueres es va fer el ja
tradicional acte en record i homenatge a totes les persones que patiren l’exili.
Francesc Canet es va preguntar el fet de “per què
encara els ‘guerrillers espanyols’ continuen essent ‘bandolers’ a massa llibres
d'història?”. I va respondre:”Una absurda síndrome d’Estocolm anestesia massa
sovint massa persones”.
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 10/02/2015
Figueres/La
Jonquera (Alt Empordà).-
El 10 de febrer de 1939 les tropes franquistes van
arribar a Molló i Espinavell, a la frontera pirinenca de Ripollès, mentre els
darrers soldats republicans baixaven cap Prats de Molló i la Presta, al
Vallespir, on encara es conserven els corriols boscosos de passos clandestins,
com el que encara l’estiu de 1972 utilitzava l’organització anarquista de
Catalunya ‘Negro & Rojo’ i Estudiants Llibertaris amb l’ajuda de la CNT
francesa, com testimonien alguns membres de la redacció de TRAMUNTANA VERMELLA
MAIL, que feien aleshores de passadors, com ara de soldats portuguesos
desertors de la guerra colonial africana de Portugal.
En aquest sentit, dissabte 7 de febrer a Figueres, al
matí, es va fer el ja tradicional acte del Triangle Blau en record i homenatge
a totes les persones que patiren l’exili a causa de la victòria militar
franquista de 1939, ara fa 76 anys, on es va lliurar al MUME de la Jonquera un
tassó de fusta d’un plataner que s’havia arrancat en l’antiga carretera a
França, ara avinguda Perpinyà, a la sortida nord de la ciutat. Segons l’Ajuntament
de Figueres alguns plataners malalts tallats de l’avinguda Perpinyà, actuació
que es fa d’acord amb un estudi elaborat pels Serveis Tècnics sobre l’arbrat i
que té com a objectiu final passar dels 124 exemplars existents a 154 en
adequat estat de salut i seguretat. La renovació dels arbres preveu la retirada
de 6 exemplars de plataners vells que són perillosos i se’n plantaran 20. Els
14 de més es situen en llocs nous o en llocs on havien anat desapareixent. El
primer al MUME. Cal destacar que l’Ajuntament de Figuertes conservarà part de
la fusta dels sis plataners, arbres que van ser testimonis de l’exili de milers
de refugiats el febrer de 1939. D’acord amb l´Associació Triangle Blau, la
fusta servirà per fer petits records que distribuirà la mateixa entitat. El
primer d’ells s’ha lliurat al MUME de la Jonquera com a record de l’èxode forçat
de fa 76 anys, coincidint amb els actes en record dels exiliats es va fer el
dissabte 7 de febrer en la mateixa avinguda Perpinyà, el camí de l’exili massiu
de 1939.
Francesc Canet es va dirigir a l’assistència, una
vegada fetes les ofrenes florals amb aquestes paraules, ja que l’Ajuntament de
Figueres i el Triangle Blau havien convidat l’alcadessa de la Jonquera, on hi
ha el MUME, que va ser rebuda per la de Figueres:
“Alcaldesses, regidors, assistents. Sigueu molt
benvinguts. Abans de començar aquest breu parlament, dir-vos que preferiria
estar en el lloc del públic i no aquí, davant del micròfon: això voldria dir
que en Jordi Riera, el president de Triangle Blau, estaria presentant l’acte,
com fa cada any. Només ell, que ha viscut en carn pròpia, sap què és posar
passió i emoció a actes com aquest. Avui no ha pogut venir i m’agradaria que
tots li dediquéssim un fort aplaudiment per la seva tasca impagable al front de
la nostra entitat.
Us voldria parlar de memòria històrica breument i
després recordar un text de l’escriptor Max Aub. El revisionisme històric vol
negar el dret de les víctimes a ser reconegudes i aquest negacionisme es fa en
nom d'una mal entesa reconciliació. Vaja, que es vol passar pàgines de la
història sense haver-les llegit. Això passa especialment a l’Estat espanyol,
perquè la dreta postfranquista ha sabut gestionar la memòria històrica sense
complexos i per afavorir els seus interessos; tan bé ho ha fet, que amb
l’enganyifa de la transició ha fet
entrar mala consciència als qui volien cultivar la memòria històrica de les
víctimes, fins al punt que encara algun ingenu parla de no reobrir ferides.
Increïble.
És que el reconeixement que han fet els alemanys de la
barbàrie nazi ha reobert ferides? És que els homenatges a la resistència
francesa són venjança contra els col·laboracionistes de Vichy? És que els
monuments als partisans europeus impedeixen la reconciliació? Per què encara
els ‘guerrillers espanyols’ continuen essent ‘bandolers’ a massa llibres
d'història?. Una absurda síndrome d’Estocolm anestesia massa sovint massa
persones.
Però tenia interès també a parlar-vos de l’escriptor
Max Aub, home compromès i lluitador, que va tenir quatre nacionalitats al llarg
de la seva vida i coneix bé l’exili perquè el va patir, pels mateixos indrets
que avui trepitgem. Va escriure un meravellós opuscle, que l'ajuntament de
Figueres va editar en versió catalana ara fa quatre anys, que duu el títol de
Gener sense nom. S’hi explica justament
això que recordem avui. La Figueres que veu marxar homes, dones i nens a l'exili.
La Figueres que va ser la Gernika catalana, la ciutat amb més morts per
bombardejos de tota Catalunya, després de Barcelona. El text de Max Aub ens
parla d'aquesta tràgica fugida cap a la frontera. Però a Gener sense nom ho fa
des d'una perspectiva molt original. I que avui s'escau de recordar, vist
aquest entranyable regal que l’ajuntament ens lliura: una placa amb fusta de
plàtans centenaris que no han sobreviscut al pas del temps però que són
testimonis de la penosa marxa a l’exili de molta gent aquell gener de 1919. I
s’escau de recordar perquè en el llibre de Max Aub és precisament un arbre, el
narrador de les misèries dels humans que volen fugir de la barbàrie franquista.
Des de la seva mirada per damunt de l'alçada de les
persones, l’arbre recull els fets i els sentiments dels fugitius que aviat
s'havien de convertir en refugiats i exiliats a l'altra banda de la ratlla
fronterera (i també en internats als tristament famosos camps de concentració
francesos). Així, l’arbre ens explica els bombardejos contra la massa fugitiva
i els estralls que provocaren; els records encara calents de la guerra;
ressonen a les pàgines del llibre els retrets als països democràtics que es van
inhibir; les inacabables discussions sobre qui eren els responsables de la
derrota... Però Max Aub ens va deixar també testimoni del seu desencís quan,
als anys seixanta, va visitar Barcelona i la Catalunya sotmesa al franquisme:
va veure que la gent vivia com si la guerra no hagués existit mai. L'oblit fou
una imposició imperativa durant aquells anys de foscor, però també es va
produir un cop derrocada la dictadura, durant la transició, perquè va ser encarada amb poca valentia, per no dir
covardia, per l’esquerra espanyola i catalana.
I és imprescindible que la guerra i la dictadura quedin ben registrades
en la nostra memòria col•lectiva, perquè només així pot existir una voluntat
majoritària perquè desgràcies com aquelles no es tornin a repetir mai més. La
memòria és, doncs, la garantia de la preservació de la nostra democràcia i dels
valors republicans.
L'historiador francès Lucien Febre va escriure un
assaig per defensar el paper de la història. El títol és Combats per la
història. Avui, malauradament, encara ens cal mantenir combats per la memòria i
ens dol que segons qui no estigui al
nostre costat. No dic noms, però segur que tots m’enteneu. Moltes gràcies.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada