En un procés de crisi orgànica de la Dictadura
incideix la recerca de Pau Casanellas.
‘Morir matando. El franquismo ante la
práctica armada, 1968-1977’,on aborda la repressió de què van ser objecte els
grups que s'enfrontaren al tardofranquisme mitjançant la violència.
I ho atén defugint de maniqueismes, exaltacions o
criminalitzacions, tan esteses com mediatitzades en aquest tipus d'estudis, ben
al contrari, l'ús d'un llenguatge unívoc i la inserció del relat en el seu
context, donen mostra del rigor acadèmic d'una obra que prové de la tesi
doctoral de l'autor, rigor que en cap moment no interfereix amb un tempo narratiu
tan amè que sovint sembla apropar-se a l'assaig històric, la mirada aguda de
l'autor ressalta, d'altra banda, les claus explicatives d'un dens entramat
repressiu.
[30/01/2015] Cristian
Ferrer
El pensador italià Antonio Gramsci va establir que
quan un règim polític ha perdut la seva capacitat de convenciment sobre les
capes subalternes de la societat, el grup que ostenta el poder perd la seva
condició “dirigent” i esdevé únicament “dominant”; és a dir, posseïdor de la
mera força coactiva. En aquest procés que Gramsci anomenava “crisi orgànica” és
sobre el que incideix la recerca de Pau Casanellas. ‘Morir matando. El franquismo
ante la práctica armada, 1968-1977’ aborda la repressió de què van ser objecte
els grups que s'enfrontaren a la dictadura mitjançant la violència. I ho atén
defugint de maniqueismes, exaltacions o criminalitzacions, tan esteses com
mediatitzades en aquest tipus d'estudis. Ben al contrari, l'ús d'un llenguatge
unívoc i la inserció del relat en el seu context, donen mostra del rigor
acadèmic d'una obra que prové de la tesi doctoral de l'autor.
Rigor que en cap
moment no interfereix amb un tempo narratiu tan amè que sovint sembla
apropar-se a l'assaig històric. La mirada aguda de l'autor ressalta, d'altra
banda, les claus explicatives d'un dens entramat repressiu.
Mitjançant una
anàlisi minuciosa i extensa de documentació elaborada per les autoritats franquistes,
i fent gala d'un bast coneixement de la bibliografia especialitzada, l'autor
indaga en les pràctiques repressives d'un règim que paradoxalment se l'ha
arribat a definit com a “predemocràtic”, en aquesta etapa. No s'hi destaquen
únicament els afusellaments comesos pel franquisme durant el període –els
darrers dels quals compliran quaranta anys el pròxim 27 de setembre.
Entre les
aportacions més rellevants s'hi poden destacar les reflexions entorn a la
legislació repressiva elaborada durant el tardofranquisme. Allò que en el text
s'anomena “violència normativitzada” va materialitzar-se en un increment dels
condemnats per tribunals militars; en l'aplicació d'estats d'excepció selectius
sobre militants antifranquistes individualitzats; així com altres fórmules que
tindrien continuïtat més enllà de la dictadura, com la possibilitat que els
serveis secrets organitzessin operacions de contrainsurgència en el marc d'una
guerra bruta contra el terrorisme.
Al llarg de
l'àgil narració, el lector podrà endinsar-se en tota la seva extensió en el
fenomen de la violència política durant el tardofranquisme, per foragitar per
complet la imatge amable dels darrers anys de dictadura. Un període en què, de
forma paral·lela a la decrepitud del dictador, el règim va anar tancant-se
sobre si mateix, tot fent ús d'una violència inèdita des de la postguerra. Una
violència franquista que no era sinó una cruel evidència de la manifesta
incapacitat de convenciment més enllà de les seves pròpies files. Una fugida
endavant que demostra l'hegemonia adquirida per l'antifranquisme entre una
societat creixentment mobilitzada, que va evitar la supervivència de la
dictadura, tal i com el rei Joan Carles i els reformistes del règim preveien.
Al capdavall, Franco va morir al llit després d'haver estat sotmès a operacions
quirúrgiques innecessàries i mantingut en vida de manera artificial durant dies
a instàncies de les persones més properes al poder, temoroses com estaven que
amb la mort del dictador morís el règim mateix. Aquest fet denota, com d'altres
que Casanellas il·lustra, la capacitat de desgast a què l'antifranquisme va
sotmetre aquell règim que va morir, com va néixer, matant.
Pau Casanellas, ‘Morir matando. El franquismo ante la
práctica armada, 1968-1977’, Editorial Catarata, Madrid, 2014, 318 pàgines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada