França: el més perillós és la islamofòbia

Concentració a París ahir dimecres al vespre per CHARLIE HEBDO

Descansin en pau els nostres alegres i valents companys bufons del Charlie Hebdo. I que ningú en el seu nom aixequi la ma contra un musulmà ni contra el dret i la ètica comuns. Això si que seria la veritable victòria dels feixismes de les dues bandes. 

DIRECTA 08/01/2015   

Santiago Alba Rico 

 

L'atemptat feixista a París contra la redacció del setmanari Charlie Hebdo, que ha arrabassat la vida a 12 persones, entre elles els quatre dibuixants Charb, Cabú, Wolinsky i Tignous, deixa una doble o triple sensació d'horror, doncs està agreujada per una espècie de ressò amarg i brut i per una ombra d'amenaça imminent i general. Hi ha sens dubte l'horror mateix de la matança per part d'uns assassins que, amb independència dels seus mòbils ideològics, s'han situat a sí mateixos al marge de tota ètica comuna i per això mateix fora de tot marc religiós, en el seu sentit més estricte i precís.  

Però hi ha també l'horror que les víctimes es dediquessin a escriure i dibuixar. No és que un no pugui fer mal escrivint i dibuixant -de seguida parlarem d'això-; és que escriure i dibuixar són tasques que una llarga tradició històrica compartida situa a l'extrem oposat de la violència; si a més es tracta de la sàtira i l'humor, ningú ens sembla més protegit que qui ens fa riure. En termes humans, sempre és més greu matar un bufó que un rei perquè el bufó diu el què tots volem escoltar -encara que sigui improcedent o inclús hiperbòlic-, mentre que els reis només parlen de sí mateixos i del seu poder. El què mata un bufó, a qui hem encomanat la tasca lliure i general de dir, mata la humanitat mateixa. També per això els assassins de París són feixistes. Només els feixistes maten bufons. Només els feixistes creuen que hi ha objectes no hilarants o no ridiculitzables. Només els feixistes maten per imposar serietat.  

Però hi ha un tercer element d'horror que té a veure menys amb l'acte que amb les seves conseqüències. Ara mateix -ho confesso- és el que més por em fa. I és urgent advertir del què ens juguem. Allò urgent no és impedir un crim que ja no podem impedir; ni tampoc condemnar fastiguejats els assassins. Això és normal i decent, però no urgent. Ni tampoc, és clar, escumejar contra l'islam. Al contrari. Allò veritablement urgent és alertar contra la islamofòbia, precisament per evitar el què els assassins volen, i ja estan aconseguint provocar: la identificació ontològica entre l'islam i el feixisme criminal. La gran eficàcia de la violència extrema té a veure amb el fet que esborra el passat, que no pot ser evocat sense justificar d'alguna manera el crim; té a veure amb el fet que la violència és actualitat pura, i l'actualitat pura està plena sempre del pitjor futur imaginable. Els assassins de París sabien molt bé en quin context estaven escometent la seva infàmia i quins efectes produiria.  

El problema del feixisme i de la seva violència actualitzadora és que es tracta sempre d'una resposta. El feixisme està sempre responent; tot feixisme s'alimenta de la seva legitimació reactiva en un marc social i ideològic en què tot és resposta i tot és, per tant, feixisme. El context europeu (pensem en l'Alemanya anti-islàmica d'aquests dies) es la d'un feixisme rampant. A França concretament aquest feixisme blanc i laic té alguns valedors intel·lectuals de molt prestigi que, a l'ombra del Front Nacional de Le Pen, porten escalfant l'ambient des dels púlpits privilegiats a partir del pressupòsit, anunciat amb fals empirisme i autoritat mediàtica, que l'islam mateix és un perill per França. Pensem, per exemple, en la última novel·la del gran escriptor Houllebecq, Submissió (traducció literal del terme àrab “islam”), en què un partit islamista guanya al Front Nacional les eleccions de 2021 i imposa la “xaria” a la pàtria de Les Llums. O pensem en el gran èxit de les obres de l'ultradretà Renaud Camus i del periodista polític del diari Le Figaro Éric Zemmour. El primer és autor de Le grand remplacement, on se sosté la tesi que el poble francès està sent “reemplaçat” per un altre, en aquest cas -òbviament- compost de musulmans estranys a la història de França. El segon ha escrit El suïcidi francès, un gran èxit de vendes que rehabilita el general Petain i descriu la decadència de l'Estat-nació, amenaçat per la traïció de les elits i la immigració. Fa uns dies a Le Monde l'escriptor Edwy Plenel es referia a aquestes obres com depositàries d'una “ideologia assassina” que “està preparant França i Europa per a una guerra”: una guerra civil -diu- “de França i Europa contra elles mateixes, contra una part dels seus pobles, contra aquells homes, aquelles dones, aquells nens que viuen i treballen aquí i que, a través de les armes del prejudici i la ignorància, han estat prèviament construïts com estrangers a raó del seu naixement, la seva aparença o les seves creences”.  

Aquest és el feixisme que ja estava present a França i que ara “reacciona” –pur present– front la “reacció” -pura actualitat assassina– dels islamistes feixistes de París. Fa molta por pensar que a les set de la tarda, mentre escric aquestes línies, el trending topic mundial a twitter, rere el tranquil·litzador i emocionant “jo soc Charlie”, és el terrorífic “matar a tots els musulmans”. La islamofòbia té tant fonament empíric –ni més ni menys– que l'islamisme gihadista; tots dos, en efecte, són feixismes reactius, que s'activen recíprocament, incapaços de fer aquestes distincions que caracteritzen l'ètica, la civilització i el dret: entre nens i adults, entre civils i militars, entre bufons i reis, entre individus i comunitats. “Mateu a tots els infidels” és contestat i precedit pel “matau a tots els musulmans”. Hi ha, però, una diferència. Mentre s'exigeix a tots els musulmans del món que condemnin l'atrocitat de París i tots els dirigents polítics i religiosos del món musulmà condemnen sense excepció el succeït, el “mateu a tots els musulmans” és justificat d'algun mode per intel·lectuals i polítics que legitimen amb la seva autoritat institucional i mediàtica la criminalització de cinc milions de francesos musulmans (i d'uns quants milions més a tota Europa). Aquesta és la diferència –ho sabem històricament– entre el totalitarisme i el deliri marginal: que el totalitarisme és deliri naturalitzat, institucionalitzat, compartit al mateix temps per la societat i pel poder. Si recordem a més que la major part de les víctimes del feixisme gihadista al món són també musulmanes –i no occidentals– potser caldria que mesuréssim millor el nostre sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Pinçats entre dos feixismes reactius, els perdedors són els de sempre: els immigrants, els esquerrans, els bufons, les poblacions dels països colonitzats.  

Del gihadisme feixista no n'espero sinó fanatisme, violència i mort. Em repugna, però em fa menys por que la reacció que precedeix –valgui la paradoxa einsteiniana– als seus crims. El “mateu a tots els musulmans” està d'alguna forma justificat pels intel·lectuals que “preparen la guerra civil europea” i pels propis polítics, que responen als crims amb discursos populistes religiosos laics. Quan Holland i Sarkozy parlen “d'un atemptat als valors sagrats de França” per referir-se a la llibertat d'expressió, estan raonant del mateix mode que els assassins dels redactors de Charlie Hebdo. No accepto que un francès em digui que defensar França implica necessàriament defensar la llibertat d'expressió. Per molt laica que es pretengui, aquesta lògica és sempre religiosa. No s'ha de defensar França; cal defensar la llibertat d'expressió. Perquè defensar els valors de França és potser defensar la revolució francesa, però també Thermidor; és defensar la Comuna, però també els afusellaments de Thiers; és defensar Zola, però també el tribunal que condemnà Dreyfus; és defensar Simone Weill i René Char, però també el col·laboracionisme de Vichy; és defensar Sartre, però també les tortures de la OAS i el genocidi colonial; és defensar maig del 68, però també els bombardejos d'Alger, Damasc, Indoxina i més recentment de Líbia i Mali. És defensar ara, front el feixisme islamista, la igualtat davant la llei, la democràcia, la llibertat d'expressió, la tolerància i l'ètica, però també defensar la destrucció de tot això en nom dels valors de França. Fa molta por sentir parlar “dels valors de França”, “de la grandesa de França”, de “la defensa de França”. O defensem la llibertat d'expressió o defensem els valors de França. Defensar la llibertat d'expressió –i la igualtat, la fraternitat i la llibertat– és defensar la humanitat sencera, visqui on visqui i cregui en el Déu que cregui. La frase “dels valors de França” pronunciada per Le Pen, Holland, Sarkozy o Renaud Camus no se distingeix en res de la frase “els valors de l'islam” pronunciada por Abu Bakr Al-Baghdadi. Són en realitat el mateix discurs front per front, legitimat per la pròpia reacció assassina, que bombardeja innocents en un costat i metralla innocents a l'altre. Perden els de sempre, els que perden quan dos feixismes no deixen enmig ni la més petita escletxa per al dret, la ètica i la democràcia: els de baix, els del costat, els petits, els sensats. D'això en sabem molt a Europa, els seus “grans valors” van produir el colonialisme, el nazisme, l'estalinisme, el sionisme i el bombardeig humanitari.  

Malament comença 2015. El 1953, “refugiat” a França, el gran escriptor negre Richard Wright escrivia contra el feixisme que “temia que les institucions democràtiques i obertes no siguin res més que un interval sentimental que precedeix l'establiment de règims fins i tot més bàrbars, absolutistes i post polítics”. Protegir-nos del feixisme islamista és protegir les nostres institucions obertes o democràtiques –o allò que en quedi d'elles– del feixisme europeu. La islamofòbia feixista, a Europa i a les “colònies”, és la gran fàbrica d'islamistes feixistes i l'una i l'altra són incompatibles amb el dret i la democràcia, els únics principis –que no “valors”– que podrien encara salvar-nos. Bona part de les nostres elits polítiques i intel·lectuals estan, més aviat, interessades en tot el contrari. 

Descansin en pau els nostres alegres i valents companys bufons del Charlie Hebdo. I que ningú en el seu nom aixequi la ma contra un musulmà ni contra el dret i la ètica comuns. Això si que seria la veritable victòria dels feixismes de les dues bandes.