Ens relaten l'experiència de llevar-se a punta
d'escopeta i ser segrestades pels antidisturbis mentre diversos grups d'agents
remenen i s'ho enduen tot.
"Encara no hem pogut acabar de fer l'inventari de
tot el que s'han endut".
"Ens va respondre que no estàvem 'ni detinguts ni
retinguts': només érem testimonis d'un escorcoll".
"El policia li demanava alguna cosa i la secretària judicial
responia negativament: 'Això no ho puc autoritzar perquè no és legal".
"Les nenes s'encaraven als policies i els deien
'tontos', que marxessin... i els grunyien".
"Van trencar la porta de l'habitatge amb una
puntada de peu i van entrar dos o tres encaputxats apuntant-nos amb els
subfusells de bales de goma".
DIRECTA 18/12/2014
Marc Rude
Homes armats t'entren a casa per la força, de
matinada. Cops, terror. Què està passant? Els Drets Humans ja no hi són. Danys
psicològics i emocionals que trigaran temps a guarir. Operació de càstig. Per a
què? Cap explicació.
Després, cerca de material “subversiu”. Telèfons,
ordinadors, correspondència, diners en metàl·lic, agendes, adhesius, cançoners,
apunts de la universitat i fins i tot una tesi doctoral: aquestes són les
“armes” que han arreplegat els agents. Dues persones que dormien a Kasa de la
Muntanya relaten la colpidora experiència que van viure dimarts al matí.
Primer testimoni
“A casa, tenim instal·lat un timbre d'emergència. Em
vaig despertar quan va sonar. Eren les cinc del matí. Vaig posar-me uns
pantalons, vaig obrir la porta de la meva habitació. A la cuina, em vaig trobar
de cara un agent antiavalots que m'apuntava amb l'escopeta, va cridar que
m'estirés a terra. Els policies van treure la gent de les cambres que donen al
mateix espai, on ens van concentrar a cinc persones. A mi em van tenir de cara
a terra vora mitja hora. Aquesta posició em causava dolor, perquè pateixo de
lumbàlgia, i insistia perquè em deixessin posar dret.
Finalment m'ho van
permetre, i tot seguit se'm van endur a un espai contigu, amb dos mossos, que
van demanar-me que m'identifiqués. Vaig dir-los que no ho faria fins que em
diguessin què hi feien ells, a casa meva, i m'ensenyessin l'ordre judicial.
S'hi van negar.
Va venir un caporal, que va preguntar-me si 'és vostè
conscient que som els Mossos d'Esquadra'; jo vaig contestar-li que sí, que
sabia qui eren. Ens tenien retinguts: a mi, sol, i a les altres quatre
persones, al costat, en cadires.
Per anar al lavabo, ens feien baixar les
escales amb un mosso davant i un altre darrere, i havíem de fer les nostres
necessitats amb la porta oberta, amb la humiliació que això suposa. Vam estar
retinguts allà des de les cinc fins a quarts d'una.
Aproximadament una hora després de començar tot,
arriba la secretària judicial. Vaig sentir que la dona li deia als mossos que
no ens podien tenir en aquelles condicions, ja que no estàvem detinguts. Quan
va entrar al nostre espai, li vam preguntar quina era la nostra situació. Va
respondre'ns que no estàvem 'ni detinguts ni retinguts': només érem testimonis
d'un escorcoll. Ens va dir que, si volíem, podríem anar a treballar. Llavors
vam aprofitar per preguntar-li tot el que els mossos no ens responien: Que ens
podem vestir? Que podem menjar? Beure aigua? Fumar un cigarret?
Vaig escoltar com la secretària discutia amb el
caporal a la galeria. Ella deia que 'no, això no pot ser' i el mosso li
responia que no el desautoritzés 'davant de les seves tropes'.
El policia li
demanava alguna cosa, i ella responia negativament: 'això no ho puc autoritzar,
perquè no és legal'.
Va arribar la brigada científica. Anaven de paisà, amb
una armilla reflectant i el rostre cobert amb una gorra i una braga.
Escorcollaven habitació per habitació, amb la presència de dos companys de la
casa que havien agafat com a testimonis dels registres. A partir d'aquest
moment, l'ambient va estar una mica més relaxat, i ens vam poder moure per una
zona que ja havien escorcollat. Algú s'havia deixat la ràdio encesa durant la
nit i s'escoltaven les notícies; així vam saber què estava passant.
A dos quarts de sis van marxar els agents de la
científica, i vint minuts més tard la secretària judicial va donar oficialment
per acabada l'operació. Tot i així, els antiavalots van quedar-se al pati de
casa, xerrant animadament. Es feien selfies i es retrataven entre ells,
gravaven vídeos amb els telèfons personals. Els vam dir que marxessin del
nostre domicili, que els podíem denunciar, i al cap d'una estona ho van fer.
A continuació, vam reunir-nos per treballar els passos
més immediats. Mentre uns baixaven a la manifestació, vam començar a redactar
el comunicat i vam parlar amb l'advocat per a valorar els fets. Encara no hem
pogut ajuntar-nos totes per posar en comú les experiències viscudes des dels
diversos grups en què ens havien separat per aïllar-nos. Aquí només parlo en
primera persona.
Cal destacar que els policies coneixien perfectament
la casa; alguns duien plànols; a mi i a un altre company, un agent ens va dir
pel nom de pila. Venien amb molta informació. Van accedir a la casa per
diversos punts a la vegada. El primer que van fer va ser desmuntar el wi-fi i
requisar tots els telèfons i ordinadors perquè no ens poguéssim comunicar.
Pel
que fa a la porta d'entrada, crec que, després d'intentar esbotzar-la amb un
ariet, finalment, la van tirar a terra atropellant-la amb la furgoneta. Per
fer-la arribar a la vorera de davant de la casa, van tallar un arbre amb una
serra radial, fet que no era necessari; vehicles més grans que els furgons de
la BRIMO accedeixen sovint a l'esplanada sense problema. Però això ja dóna una
idea de l'actitud amb què anaven.
A mi no em van agredir, però, a un company que tenien
estirat a terra amb les mans al clatell, li van dir que els entregués el mòbil
i, quan s'hi va negar, li van donar una bufetada. Un altre noi, en veure que
llençaven per terra tots els objectes de l'habitació, escridassà els policies:
'Què esteu fent?'. El van immobilitzar amb el colze contra el sofà. Sembla, no
obstant això, que tenien ordres de no colpejar-nos.
Les requises van ser totalment absurdes. Em van robar
un llibre del poeta Roque Dalton i una monografia sobre marxisme –bé, si els
volen llegir, encara aprendran alguna cosa–, cartes i moltes llibretes i blocs
de notes on, fa anys, escrivia textos, reflexions, les lletres del nou disc que
preparo... No sabem què han apuntat a l'atestat, ja que no ens n'han deixat
veure cap còpia. Encara no hem pogut acabar de fer l'inventari de tot el que
s'han endut”.
Segon testimoni
“Va sonar l'alarma. Vaig obrir els porticons de la
finestra de l'habitació i vaig veure que, a baix, hi havia setanta o vuitanta
policies que ens apuntaven amb escopetes que duien mires òptiques i llanternes.
Els feixos de llum es movien per tot arreu. Vaig sortir corrents cap a baix,
descalç i despullat, per tancar la porta d'entrada. Se sentien cops molt forts.
Quan ja gairebé era a la porta principal, un gran impacte va esbotzar-ne una
part; una planxa de fusta de quatre metres va sortir volant cap a mi, quasi em
mata. Vaig intentar tancar, però no hi havia res a fer; van acabar de rebentar
el portal i va entrar un mosso amb un escut i una escopeta.
Vaig córrer cap al meu pis, on dormien les meves dues
filles de 5 i 6 anys, per protegir-les. Els policies van arribar al cap de dos
minuts. Van trencar la porta de l'habitatge d'una puntada de peu i van entrar
dos o tres encaputxats apuntant-nos amb els subfusells de bales de goma. Vaig
dir-los que estava amb dues menors; llavors, va arribar un caporal i va ordenar
que ens retinguessin: a les nenes, estirades al llit sota la manta; a mi,
assegut al costat. Vam estar així mitja hora o tres quarts, fins que ens van
deixar vestir. Preguntava als mossos què passava, però no contestaven. Una
agent em digué que estaven desallotjant la casa. Em van prendre el mòbil. Vaig
veure com destrossaven el router de l'habitació adjacent a cops de palanca.
Vora les vuit, va aparèixer la secretària judicial,
que ens va dir que es tractava d'un escorcoll. Vaig poder parlar amb els dos companys
que havien agafat com a testimonis del registre de la meva habitació. Els
agents se'm van endur llibres, diaris, memòries USB, discs externs, dos
ordinadors i una tauleta que m'havien regalat amb una assegurança i que encara
ni havia estrenat. Una hora de registre, tres caixes plenes de trastos. La
secretària judicial va trucar a Madrid per demanar reforços, que, si no, 'no
acabarien mai'.
Al cap d'una hora, va venir la meva companya i es va
poder endur les nostres filles. Al principi, les nenes estaven molt nervioses,
tremolaven de por. Però, quan es van poder vestir i es va saber que era un
registre, van notar que l'ambient havia canviat i es van rebotar. Jo mateix em
vaig sorprendre de la seva reacció: s'encaraven als policies i els deien tontos,
que marxessin... i els grunyien. Finalment, la funcionària va donar per acabat
l'escorcoll dels nostres 'habitáculos', com deia ella”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada