L’error de Pablo

A Podem els importen les matemàtiques, no la filosofia ni, encara menys, l'ètica. 

I sobre Catalunya han descobert ben de pressa allò que a Felipe i Zapatero els va costar anys de trobar.

  

[Editorial Vilaweb 22/12/2014] Vicent Partal  

Pablo Iglesias va fer una demostració de força ahir a Barcelona. El seu partit va aconseguir un èxit notable de públic i d'expectativa amb el míting al pavelló de la Vall d'Hebron. Feia molt de temps que un partit espanyol no mobilitzava tanta gent al Principat i això cal tenir-ho en compte. Una altra cosa és si encertà el missatge o no.  

Podem és un muntatge polític fred i calculador, tot i que disfressat de passió. Els impulsors són politòlegs i dominen la tècnica de la política com pocs. Pensen amb dades al cap, xifres, estatístiques. Saben quin és el seu mercat i què vol sentir. Saben que són ells que han d'adaptar-se al mercat i no a l'inrevés. I saben interpretar bé les reaccions socials, gairebé sempre. 

Tanmateix, ahir Pablo Iglesias es va equivocar. Ser Pablo Iglesias déu ser molt difícil, certament. La sobreexposició mediàtica a que és obligat a mi em sembla inhumana. El líder de Podem ahir per primera vegada va comprometre el futur del seu partit amb una actuació molt equivocada. I el dubte que tinc, ara com ara, és si això va passar perquè els politòlegs de Podem no han entès què passa a Catalunya o perquè han entès què és en realitat Espanya —que em sembla l'opció més possible.  

Perquè si haguessen entès què passa al Principat no s'haurien situat tan de pressa en les files de l'espanyolisme com han fet. No els calia, no calia que reduïssen tant, voluntàriament, el seu camp de joc i encara menys en un moment com el present. Podem hauria pogut fer un forat molt gran entre els votants independentistes i amb un sol acte em sembla que ho ha engegat tot a rodar. Si fa mesos, quan Pablo Iglesias va concedir aquesta entrevista a VilaWeb, molts independentistes van veure en Podem una esperança, avui no crec que ningú n'hi veja cap.  Voluntàriament, per tant, Podem ha renunciat a qualsevol possibilitat d'entendre la càrrega profundament regeneracionista del sobiranisme, de la gent que, des del carrer, empeny el sobiranisme. I s'ha apuntat, a Catalunya, al carro de l'immobilisme més tronat. Un partit que no deixa cap vot per verd, vinga d'on vinga, ara resulta que renuncia a moltíssims vots d'una sola tirada. Sorprenent. O significatiu, com vulgueu… 

Podem diu que no vol una Catalunya independent perquè vés a saber si no seria de dretes, però alhora ens crida a quedar-nos en una Espanya que efectivament és de dretes i sense remissió. Podem reclama el dret de decidir-ho tot, llevat d'allò que una majoria notable de catalans volem decidir i maldem per decidir des de fa anys. Encara és l'hora que Podem condemne la prohibició de la consulta del 9-N o la querella contra el president Mas, però ahir el seu líder es va permetre el luxe de condemnar David Fernández per l'abraçada amb Mas el dia 9 de novembre. Va ser una frase efectista, de tertúlia televisiva, però profundament desafortunada per al seu projecte polític. Perquè em sembla que amb aquella frase n'hi hagué prou per a fer decantar molta gent que tenia dubtes sobre ell cap a la banda dels qui no ja no en tenen ni el votaran mai. A part d'obrir una via d'aigua impressionant a Guanyem Barcelona.  En qualsevol cas la meua impressió personal de tot plegat és un 'déja vu'. 

Jo, això de Pablo, ja ho he vist: es deia Felipe. Encara que he de dir que Felipe tenia molt més nivell que Pablo. Fins i tot diria que Zapatero tenia més gràcia -nivell, no m'atreviria a dir-ho- que Pablo.  

Al darrere de Podem no hi ha pas gaire més cosa que això: el càlcul fred segons el qual ells poden ser avui allò que el vell Partit Socialista ja no pot ser -perquè ha perdut tota la credibilitat. I en això la CUP, tot siga dit, em sembla que s'equivoca: Podem no vol estar a l'esquerra del PSOE ni és anticapitalista. Felipe va tardar anys a abjurar del marxisme i abraçar l'OTAN. Podem corre molt més. Si comparem el programa de les europees amb el que tenen avui, hi veurem unes renúncies polítiques increïbles en molt pocs mesos. 

Però és que ells cerquen àvidament de col·locar-se al centre perquè els importen les matemàtiques, no la filosofia. I l'ètica encara menys.  

I aquesta és la pista definitiva. Podem ha deixat caure la reivindicació democràtica del dret d'autodeterminació, és cert. Però és que amb la mateixa velocitat ha deixat caure, posem per cas, la renda bàsica universal, la nacionalització de sectors econòmics estratègics, la impossibilitat que les empreses amb beneficis acomiaden un treballador o l'impagament del deute usurer, per esmentar quatre coses que ràpidament han desaparegut del seu programa. Els politòlegs han fet càlculs i han entès que per a guanyar a Espanya no és possible ni ser mínimament revolucionari ni tenir un bri de comprensió per les altres nacions.

A Espanya, on a tot estirar hi ha Esquerra Unida cridant en el desert del bipartidisme, potser els fidels ni s'adonen de com els aixecaran la camisa. Al País Valencià i a les Illes patirem molt per culpa d'aquesta gent, em fa l'efecte. Però al Principat els quatre darrers anys han menat a una politització de la societat d'un abast tan monumental i profund que la irrupció de Podem, tal com ho fan, significarà un nou repartiment dels vots d'un sector, a tot estirar. Però no pas cap canvi radical.  

Que els matemàtics ho hagen entès, això, i hagen decidit per tant que al final els ix més a compte d'utilitzar Catalunya en favor del seu perfil polític a Espanya que no pas d'adaptar-se a la realitat catalana, seria una explicació plausible sobre la turpitud comesa ahir. I seria també la repetició -però molt més ràpida i tot- d'allò que ja van descobrir fa temps Felipe i Zapatero.