La caixa de Pandora i el periodisme

Manifestació a Barcelona de suport a les persones detingudes

Roger Vilalta, periodista que escriu a l'observatori dels mitjans de comunicació de Media.cat i membre del Grup Barnils analitza el tractament de l'Operació Pandora als mitjans de comunicació 

DIRECTA 17/12/2014 

Roger Vilalta  

Hi ha ocasions en què un esdeveniment d’actualitat té la virtut de deixar al descobert rutines de treball periodístic habitualment ocultes. L’operació “Pandora” ordenada per l’Audiència Nacional i executada ahir pels Mossos d’Esquadra n’és, sens dubte, una d’elles. Amb el matiner i succint comunicat policial on s’afirmava que es duia a terme una operació contra el terrorisme anarquista a diversos locals i domicilis, la maquinària mediàtica es posava en marxa amb celeritat. 

Deixant de banda el seguiment immediat però alhora intensiu i proper que en va fer la Directa, el 324, l’Ara, La Vanguardia, Vilaweb, El Periódico i El Punt Avui van ser els més matinadors. I en aquelles primeres informacions sobre l’operació tan sols Vilaweb va aplicar-hi la mínima reserva exigible amb l’ús -insuficient, tanmateix- de les cometes. En la resta, a banda del més genèric “operació antiterrorista” del 324, el protagonista absolut dels titulars inicials va ser el terrorisme anarquista, escrit literalment així, amb l’article definit i sense cometes ni presumpcions de cap mena; vaja, exactament com l’àrea de comunicació dels Mossos ho havia redactat en el seu comunicat. Menció especial mereix, per cert, el primer titular d’El Periódico. El seu “cop al terrorisme anarquista a Catalunya” caldrà ser conservat amb tota cura per a una posterior -i presumiblement enrajoladora- revisió. 

Però amb l’hora del cafè arriba la pausa. Amb la pausa, la màquina s’humanitza i, amb ella, el seu treball. 

Presumptament. Tres o quatre hores després de l’inici de l’operació a la Kasa de la Muntanya i del primer comunicat dels Mossos, d’altres mitjans abordaven la matèria. És un interval de temps suficient perquè qualsevol maquinària comunicativa hagi pogut posar en quarantena el concepte “terrorisme anarquista”. Sabem d’accions prèvies que el justifiquin? Si és així, n’hem informat anteriorment a la nostra audiència? Aportem, per tant, aquesta informació relacionada? Entenent, suposo, no suficientment fundada la motivació oficial d’operació antiterrorista, eldiario.es va limitar-se a titular la peça amb una fidel descripció dels fets (escorcoll d’espais llibertaris en una operació contra anarquistes). El País i Público, en canvi, informaven de l’operació -insisteixo, en hora més reposada- seguint el redactat sense matisos emprat per policia i Audiència Nacional, fórmula a la qual El Mundo hi afegia unes cometes.  

I el 324 -ai el 324!- cap a quarts d’onze continuava tractant el terrorisme anarquista com si fos un fenomen permanentment mediàtic i, fins i tot, il·lustrava el tuit que enllaçava amb la notícia amb una imatge de l’intent de desallotjament de la Kasa de la Muntanya de fa tretze anys, segurament la millor prova del descomunal arxiu informatiu que deu haver generat l’activíssim terrorisme llibertari. Quedem-nos amb aquestes dades, però: canal públic d’informació non-stop, quatre hores després d’iniciada l’operació, reproducció de la idea base de la nota oficial dels Mossos, imatge de 2001. 

Reacció a les xarxes i periodisme d'estat  

La xarxa va reaccionar amb contundència davant les generals transcripcions acrítiques dels mitjans massius. Una insistent contundència que, junt amb l’arribada de més dades i amb el presumpte ús d’un mínim sentit crític a les redaccions, devia motivar la tirallonga de modificacions en les informacions que es van anar produint al llarg del dia (queda el rastre d’algunes URL com a prova del tractament inicial): alguns titulars ja no parlaven d’operació contra el terrorisme anarquista sinó contra grups anarquistes (Ara, El Punt Avui, El Mundo); en d’altres s’hi descobria l’apassionant món de les cometes (La Vanguardia, 324); Público canviava “terrorismo” per “movimiento” i El Periódico rectificava el seu vergonyós titular inicial amb un correcte “operació policial contra anarquistes acusats de terrorisme”. I El País, tot i haver suavitzat més tard el missatge inicial, avui tira pel dret i afirma amb rotunditat que els detinguts van posar bombes a caixers i catedrals, pertanyen a una organització anarquista i estan vinculats al moviment okupa. 

Afirmava l’Andreu Barnils en un gran article autocrític a Vilaweb que allà on alguns “han vist terrorisme anarquista, d'altres hi hem vist periodisme d'estat.” En alguns casos, com en l’exemple d’El País, és innegable la permanent voluntat de criminalització dels moviments llibertaris i, en general, del món que tenen per costum titllar d’”antisistema”. La Vanguardia, La Razón i altre cop El País, amb unes peces de context que, com apuntava Media.cat en el seva anàlisi d’urgència, reforçaven ahir l’existència d’aquest nostrat terror llibertari únicament a partir de fonts policials o judicials, n’avalarien la tesi. El més trist és constatar, però, que ni la irrupció d’una noció socialment inexistent com “terrorisme anarquista” va fer disparar d’entrada les alertes de la mínima prudència, del mínim rigor, de la mínima professionalitat en molts mitjans. Per tant, sí, l’operació “Pandora” despulla el periodisme d’estat. També despulla, però, les greus mancances del periodisme de rabiosa actualitat. I sobretot despulla un periodisme de font eminentment oficial, un periodisme que no és que en begui i en visqui sinó que s’hi ofega amb monòtona irreflexió. Un periodisme, a més, greument afectat per les cada cop més precaritzades redaccions i que s’ha anat avesant a la conversió automàtica en notícia de les “informacions” generades en les àrees de premsa -millor, de relacions públiques- de governs, cossos policials, grans firmes empresarials i financeres o d’aquella troika que governa sense haver estat escollida.  

L’operació “Pandora” destapa, paradoxalment, la capsa que duu el mateix nom. I de dins en surt un periodisme massiu que, en essència, segueix interpretant la mateixa partitura de la informació vertical i unidireccional, aliè als avisos de fons que li llença la xarxa cada cop que el modela, aliè a la nova tonada regeneradora que commociona tot el món institucional sense excepció del qual, per molt que la seva colossal miopia li ho impedeixi captar, n’és membre de ple dret.