El que CiU i la CUP compartien era de molt més pes que del
que els separava, i el mateix podem dir del conservadorisme català i l’esquerra
independentista
[18/11/2014 Revista Argelaga]
“Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!"
(Joan Brossa)
L’abraçada passional i sincera al Centre de Recollida de
Dades entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i l’habitual portaveu de
la Candidatura d’Unitat Popular, David Fernández, va culminar emotivament la
jornada del 9N, per ara, l’última de les mobilitzacions-espectacle a favor de
la existència d’un Estat català independent. Més enllà de l’afecte mutu entre
tots dos, de sobra palès, fou tot un gest institucional amb el qual es van
identificar milers de catalanistes de dreta, satisfets de la complicitat de
tota la CUP amb el procés dirigit des del primer moment per Convergència, el
partit de la corrupció i el saqueig, i també el de les porres i les bales de
goma. No feia gaire encara la CUP, “un projecte de ruptura democràtica”, deia
que les oligarquies espanyola i catalana “són el mateix” i que tant s’hi valia
Mas que Rajoy, Boi Ruiz que De Guindos, Homs que Cospedal. Ara les
circumstàncies han canviat, i és evident que els abertzales autòctons han
substituït aquesta hostilitat extraparlamentària per un amor com el de
l’Abelard i l’Heloïsa, o més de peus a terra, com el d’en Tirant i la princesa
Carmesina. L’artífex d’aquest capgirell no ha estat altre que en David.
El que CiU i la CUP compartien era de molt més pes que del
que els separava, i el mateix podem dir del conservadorisme català i l’esquerra
independentista.
Qualsevol que sigui llur diferència de parers respecte la
corrupció i la crisi, per uns i per altres la sortida rau en la independència,
la causa comú de la burgesia i “la veu de les classes populars” (l’àlies de la
CUP). No la independència de debò, sinó un seguit de simulacres que no van més
lluny del vot, la desfilada festiva i el màrqueting sobiranista: la
independència-espectacle. Bé, no és clar que Mas vulgui la independència pura i
dura, i ja fa temps que la política moderna es pur entreteniment de masses
obedients: els filisteus com el David Fernández prou que ho saben. La seva
funció és vendre gat per llebre, maquillant el divertiment més pacífic com a
l’acte més heroic. L’independentisme de David Fernández, fals antagonista de la
política convergent, es limita a parlar de “un acte de desobediència massiva al
Tribunal Constitucional”, d’un “tsumani democràtic” o fins i tot, de “una
insurrecció civil”, el que no ha estat més que l’escenificació d’un
enfrontament força magnificat entre la partitocràcia espanyola i la catalana, i
alhora, un event d’adhesió incondicional, massiu però no pas majoritari, a la
política sinuosa del president.
Sembla que per a molta gent la privatització de la sanitat,
l’augment de preus del transport i la brutalitat policial, així com l’atur, les
desigualtats socials, les retallades i els desnonaments, siguin culpa de
Madrid, i no pas de l’administració autonòmica i del règim capitalista que
Convergència vol garantir a qualsevol preu. Per a la classe dirigent i per la
major part de la partitocràcia tot plegat té una solució: la constitució d’un
Estat propi, dins o fora, amb totes les competències, especialment les fiscals.
La virtut de Mas ha estat traspassar aquest objectiu a les classes mitjanes, a
la petita burgesia i al jovent de comarques, transformant l’ideal patriòtic de
l’oligarquia en força popular. L’operació ha tingut el vist i plau de la CUP,
bé fent de gerro de flors o de paraigües del partit de Felip Puig i Pujol, bé
reclutant voluntaris per al circ nacionalista. L’abraçada del home de negre i
l’home de la motxilla n’és la prova de l’agraïment.
La franquesa convergent no provoca necessàriament la
franquesa de la CUP, ja que “la veu dels sense veu, dels subalterns i les
precàries” no sona com la veu de Repsol o La Caixa, ni el turisme de masses,
els casinos o la MAT s’assemblen al “nou model social, econòmic i cultural”
dels independentistes d’esquerra. Per això, la sortida de l’armari, políticament
parlant, de la CUP, no ha agradat a tots els seus seguidors. Però encara que ho
neguin, l’abraçada de Bergara entre David Maroto i Artur Espartero ha estat
quelcom més que un gest personal sense rellevància política. No simplement cosa
d’un Fernández que és així de sentimental i que, “amb els ulls enrogits” per
intenses emocions patriòtiques, només cercava una recompensa hormonal, vaja, la
dosis d’oxitocina que els acaronaments fan produir al cervell per gaudir d’allò
més. Fins i tot, al seu entorn molts ha dit que “ja no és el mateix des que
surt a la tele”, i que s’ha deixat arrossegar per la vanitat i el narcisisme en
voler ésser “el Pablo Iglesias de Catalunya”.
Es sabut que la gloriola mediàtica té efectes corruptors.
Cada cop en David és més teatral i més histriònic; cal veure’l amb l’expressió
ponderada, el posat responsable i la propensió a la frase inflada del estil de
“un gran dia per a la democràcia” o “un pas a la plena llibertat”, símptomes
evidents d’un cretinisme parlamentari galopant. Sense cap dubte, es creu el seu
personatge i vol que tothom se’l cregui; és més, sota la imatge seriosa i
pedant s’amaga un arribista que segueix el seu propi full de ruta, indiferent a
les “formes radicalment democràtiques i ètiques de fer política” que predicava
abans d’ahir, quan encara volia portar “un tros de carrer al Parlament”. No
oblidem si més no, que Convergència ha sabut accelerar el temps polític: la
conjunció del projecte sobiranista i del populisme “indepe” n’és la millor
prova d’una unitat feta als passadissos que ha sortit al carrer. Els discursos
del pospujolisme i del fernandisme han aconseguit plegats disfressar una vulgar
alternativa capitalista de base local en una opció democràtica i social a
l’escocesa. Però que no ens enganyin, això no te res de personal. És la
materialització més acurada del projecte nacionalista de la CUP, que en
prioritzar la qüestió nacional sobre la qüestió social, esdevé perfectament
compatible amb la sobirania dels mercats i els cops d’estat financers.
No menystindrem els esforços contra la corrupció convergent
dels regidors de la CUP, però ara sembla que hagin perdut importància. Ja des
de les eleccions municipals de 2011 la CUP mantenia pactes amb regidors de CiU
a diversos ajuntaments, essent l’exemple més oportunista el d’Arenys de Munt.
Un pas endavant fou la seva entrada en el Parlament fent costat a Mas en les
seves baralles amb el govern central. La identificació cupaire amb determinats
aspectes de la política del president com el “dret a decidir” anava cap
endavant; pel juny de 2013 en Fernández va dir en una entrevista que no
descartava fer part del seu govern. Al Concert de la Llibertat el diputat dels
pobres estava assegut a la Llotja del Camp Nou (a la zona VIP), amb els
capgrossos de la partitocràcia catalana, demostrant una especial sintonia amb
l’Oriol Pujol. Finalment, el pacte amb CiU va signar-se en donar la CUP suport
incondicional a la consulta del 9N, acte qualificat pels seus diputats com “de
normalitat democràtica”.
Lluny d’afeblir-se, la aliança del quadripartit
sobiranista es va reforçar quan el Tribunal Constitucional va prohibir la
consulta i Mas va proposar un succedani sense cap validesa legal. El llenguatge
de la CUP es feia cada vegada més buit, traient-se de la motxilla tots els tòpics
parlamentaris. En creuar unes quantes vegades el pati dels Tarongers, l’Arrufat
i el Fernández empraven els llocs comuns de la democràcia burgesa com si tota
la vida haguessin fet part de “la casta” tradicionalista.
Amb una abraçada balsàmica la CUP tanca el cicle de la
indignació aigualida, trobant-se a l’avantguarda de l’oligarquia catalana, on
treballa de franc per una Catalunya reduïda a paisatge suburbanitzat de la
metròpolis de Barcelona i per un Estat català que malda per tornar-se el paradís
de les multinacionals. És bastant probable que aquesta no fos la seva intenció
inicial, però la dèria identitària porta cap aquesta poc honorable feina. El
poble català, avui, és una invenció que obeeix a interessos locals oligàrquics,
poc inclinats a deixar-se portar per motivacions alliberadores. El
redemptorisme pertoca als companys de ruta com la CUP. Un partit no fa un
poble, ni tampoc una bandera. No n’hi ha de poble català. Sota el capitalisme,
l’únic poble real és el dels explotats, parlin la llengua que parlin. El
capital ha uniformitzat tota la societat, transformant tots els seus elements
en mercaderia, sigui en l’àmbit del treball i l’urbanisme, sigui en el de la
cultura i la vida privada. Només hi haurà poble català en la revolta, fora del
capitalisme i de l’Estat que el protegeix. Només una societat sense Estat podrà
recrear les condicions òptimes per a l’existència d’un poble amb més seny i
rauxa que els que es poden deduir d’un folklore subvencionat i unes tradicions
decoratives.
Per parlar clar i en català, caldrà que els oprimits facin
pinya al marge de la política i de l’economia, abolint les relacions
fonamentades en els calés i l’autoritat. És un procés que ha de desenvolupar-se
gràcies a les lluites socials, no a les combinacions partidistes; mitjançant
doncs les mobilitzacions de combatents, no amb demostracions entretingudes
organitzades per divertir inofensius electors.
Revista Argelaga, 18 de novembre de 2014.
Mira també:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada