Independència i Vacamorta

Catalunya només té una oportunitat per esdevenir independent: que la crisi econòmica s'abraoni encara amb més intensitat sobre els territoris de la Unió Europea i provoqui un esclat social i una revolta generalitzada contra les institucions comunitàries. 

La construcció d'aquest abocador en les terreres de la Bisbal és un descomunal disbarat ecològic, com han denunciat reiteradament els veïns de la zona.

Però el projecte l'impulsava el tàndem Gustavo Buesa & Jordi Pujol Jr. i l'aleshores conseller de Medi Ambient i actual conseller d'Interior, Ramon Espadaler, va donar l'autorització l'any 2003 

[17/11/2014]   

Jaume Reixach. Periodista fundador i editor del setmanari 

EL TRIANGLE  

En l'actual context geopolític, la independència de Catalunya no esdevindrà. El problema no és Madrid. El problema és Brussel·les. Establir en el marc de la Unió Europa (UE) el principi jurídic que una regió pot escindir-se unilateralment de l'estat del qual forma part amb l'exercici del "dret a decidir", com pretenem fer a Catalunya, és, senzillament, impensable. Per una raó: a l'Europa dels 28 hi ha un total de 274 regions reconegudes.  

Si la "regió" de Catalunya s'independitza i assoleix a Brussel·les, com volem, la condició de nou estat de la UE, automàticament qualsevol altra de les 273 regions restants pot reclamar exactament el mateix: promoure i organitzar un referèndum d'independència per separar-se de l'estat al qual pertany. La tensió i el desgavell que provocaria un procés d'aquestes característiques acabaria soscavant i desmuntant els fonaments de la UE. 

Escòcia és un cas a part, tota vegada que l'arquitectura jurídica del Regne Unit és molt diferent de la de la resta dels estats europeus, començant pel procés d'adhesió voluntària que va forjar la Union Jack i acabant per la manca d'una Constitució, tal com tenen tots els països moderns des de la independència dels Estats Units. Per això, Londres i Edimburg van acordar realitzar el referèndum de secessió del passat 18 de setembre. 

Catalunya només té una oportunitat per esdevenir independent: que la crisi econòmica s'abraoni encara amb més intensitat sobre els territoris de la Unió Europea i provoqui un esclat social i una revolta generalitzada contra les institucions comunitàries. En l'actualitat, la UE és el "malalt" del món i les grans potències planetàries (Xina, Estats Units, Rússia, les petromonarquies àrabs…) esperen, amb la voracitat dels voltors, fer-se amb les despulles d'aquest riquíssim cadàver palpitant. Des d'aquesta perspectiva, la independència de Catalunya pot trobar uns aliats inesperats en l'estratègia corsària de "carregar-se" definitivament la UE per tal d'arreplegar-ne la part del botí més gran possible. 

La història és cíclica. No oblidem que Catalunya va néixer com a Marca Hispànica de l'Imperi Carolingi (l'antecedent medieval de la Unió Europea) per frenar l'embat de la invasió musulmana. Els comtats catalans van assolir de facto la seva independència quan l'Imperi, corcat per diferències dinàstiques, va fer figa. Estem en vigílies del col·lapse de la UE? Només sabem que la sensació de depressió econòmica i fatalisme que es respira en l'àmbit de l'Europa comunitària dels 28 no existeix en cap altra de les grans potències del planeta. 

Mentrestant, a Catalunya hi ha el que hi ha: una misèria galopant i un govern que no governa, embarcat en novel·les de cavalleries. Les notícies de desnonaments o la crida a fer el Gran recapte d'aliments ja formen part del nostre esgarrifós paisatge habitual. 

Almenys, de tant en tant també tenim una petita alegria. Per exemple, el conseller Santi Vila acaba d'anunciar que, finalment, acata la sentència del Tribunal Suprem (només faltaria!) i procedirà a la clausura de l'abocador de Vacamorta, al Baix Empordà. Aquest abocador és un dels símbols de la corrupció pujolista, de la traïció del Tripartit i també de la resistència heroica d'uns veïns anònims contra la implacable maquinària política i mediàtica de Convergència.

La construcció d'aquest abocador en les terreres de la Bisbal és un descomunal disbarat ecològic, com han denunciat reiteradament els veïns de la zona. Però el projecte l'impulsava el tàndem Gustavo Buesa & Jordi Pujol Jr. i l'aleshores conseller de Medi Ambient i actual conseller d'Interior, Ramon Espadaler, va donar l'autorització l'any 2003 (tu ja m'entens…).

Els veïns van recórrer als tribunals que, de manera successiva i al llarg dels anys, els van anar donant la raó.., però l'abocador de Vacamorta continuava acumulant tones i tones de residus. Amb l'arribada del Tripartit a la Generalitat va ser l'hora de la gran esperança i de la gran decepció. Què va fer el govern de l'esquerra plural? Posar-se al costat de l’empresa i aprovar una modificació urbanística per tal que la il·legalitat fos legal (tu ja m'entens…). 

Finalment, el Tribunal Suprem ha dictaminat que s’havia acabat el bròquil: l'abocador de Vacamorta és il·legal, s'ha de clausurar, s'han de buidar els 2,2 milions de tones de deixalles que s'hi han abocat i s'ha de restaurar la zona de les argileres de la Bisbal. 

Qui pagarà aquest enorme despropòsit? Jo ho tinc clar: que pagui l'empresa Recuperació de Pedreres SL, que presideix Gustavo Buesa. Aquest empresari de Lloret de Mar és un dels imputats en el sumari que instrueix l'Audiència Nacional per la "trama mafiosa" muntada per Jordi Pujol Ferrusola. O és que, com en el cas del Castor de Florentino Pérez, també haurem de pagar entre tots (la Generalitat) els estralls provocats per aquesta fastigosa tupinada corrupta?