Franquisme S.A.

Diverses empreses de l'Ibex 35 van lucrar-se amb la repressió i l'autarquia de la dictadura i avui segueixen sense reparar les víctimes.

Luis Quintanilla, en una conferència a Nova York el 1938 des de l'exili: “El feixisme no és ni més ni menys que la burgesia armada contra el proletariat”.

DIRECTA 20/11/2014 La Marea 

A l'arxiu del diari ABC hi ha una fotografia de la Valle de los Caídos amb una anotació al revers, en la qual s'adverteix de la necessitat d'esborrar el cartell de la constructora Huarte que apareix a la imatge. La rúbrica és un perfecte exemple per il·lustrar com les grans empreses espanyoles intenten esborrar, amb la connivència dels mitjans de comunicació i els governs d'aquesta democràcia, els vestigis de la instrumentalització que van fer del franquisme per construir el seu imperi econòmic. Algunes empreses que cotitzen a l'Ibex 35, com Gas Natural, OHL o Iberdrola, es van lucrar amb la repressió i el model autàrquic que va imposar el dictador i, a dia d'avui, segueixen sense reparar les víctimes.

Les empreses van obtenir beneficis de diferents maneres: algunes van usar mà d'obra forçada, altres es van aprofitar de la repressió dels seus competidors per pertànyer al bàndol republicà i altres, simplement, es van lucrar gràcies a la proximitat amb Franco quan el règim va efectuar la seva immensa obra pública: el Valle de los Caídos. A més, el franquisme va propiciar unes condicions laborals molt avantatjoses per a les empreses, ja que no existia el sindicalisme ni es podien negociar unes condicions salarials i de treball dignes.

Una mostra del funcionament d'aquesta xarxa clientelar és la carta enviada a Franco el 25 de maig de 1970 per Pedro Barrié, amo de Forces Elèctriques del Nord-oest (FENOSA) i del Banc Pastor, perquè intercedís davant del Ministeri d'Hisenda, que posava dificultats a la seva empresa Astano (Drassanes i Tallers del Nord-oest). Barrié es queixava davant el cabdill que no se li permetia al Banc Pastor donar suport econòmicament a la seva drassana i plantejava que les úniques opcions que li quedaven era la mediació del dictador davant d'Hisenda o, si no, la intervenció estatal a través de l'Institut Nacional d'Indústria o les drassanes públiques. La missiva, a la qual ha tingut accés La Marea, conclou d'aquesta manera: "Espero que, com tots els anys, si vostè m'ho permet, pugui visitar aquest estiu el Pazo de Meirás. Recordarem els nostres molts anys d'amistat i podré reiterar el meu indestructible lleialtat i afecte ".

Segons Javier Pueyo, professor de la Universitat Pompeu Fabra, la classe empresarial espanyola va trobar un hàbitat idoni per poder desenvolupar-se sense la competència. El període més intens d'aquesta oligarquia monopolística va passar als anys 50 quan, tal com explica l'historiador en el seu article Les relacions entre les empreses elèctriques i l'Estat franquista, “es van donar unes condicions extremadament favorables consistents en l'altíssima protecció exterior, forta intervenció estatal, defensa de la industrialització accelerada i un finançament inflacionista”. 

Aquest tipus d'organització econòmica dotava de privilegis i favors als empresaris més afins i propers al règim de Franco. D'aquesta relació de favors va sorgir una oligarquia amb la qual es van forjar grans imperis i empreses de les quals beuen moltes corporacions que cotitzen avui a l'Ibex 35. L'artista Luis Quintanilla, en una conferència a Nova York el 1938 des de l'exili, explicava aquesta simbiosi de la manera: “El feixisme no és ni més ni menys que la burgesia armada contra el proletariat”.

Gas Natural Fenosa

L'empresa que manté com a conseller l'expresident del govern espanyol Felipe González va néixer l'any 2009 de la fusió de Gas Natural i Unión Fenosa. Aquesta última empresa es va crear l'any 1982 com a resultat de la unió de FENOSA i Unión Eléctrica Madrileña. El propietari de FENOSA, Pedro Barrié, va ampliar la seva fortuna ajudat per la proximitat amb el dictador i com a recompensa després d'haver estat un dels grans financers de la Guerra Civil per al bàndol nacional. Com a exemple d'aquest vincle serveix la concessió del Comtat de Fenosa a l'empresari per part del dictador l'any 1955 en agraïment pels serveis prestats en general i, en particular, per la col·lecta popular que Pedro Barrié va fer per regalar-li el Pazo de Meirás, que encara ocupen els Franco per la seva festa canicular.

Barrié, un dels empresaris del sector elèctric més importants de Galícia, va forjar el seu imperi després de l'afusellament d'un diputat republicà. FENOSA va néixer de la fusió forçosa de Fàbrica de Gas i Electricitat, la petita empresa de Barrié, i Unión Elèctrica Coruñesa, una empresa que era propietat de la família de José Miñones, un parlamentari que va ser executat l'any 1937 al Campo de la rata, al costat de la torre d'Hèrcules, a la Corunya. Gas Natural-Fenosa, en ser contactat per La Marea per conèixer si existeix o ha existit alguna acció de reparació per aquests fets, ha declarat que la companyia “va comprar Unión Fenosa fa cinc anys i això és una qüestió passada d'una altra empresa”.

Acciona

Jose Manuel Entrecanales, actual president executiu d'Acciona, deu el seu càrrec i posició a la fortuna que el seu avi José Entrecanales va fer durant el franquisme al costat del seu soci Manuel Távora. L'empresa Entrecanales i Távora, integrada avui a Acciona, va ser una de les constructores de capçalera del règim, com reconeix en el seu web corporatiu: “En els anys de la postguerra, la companyia va ser molt activa, consolidant la seva posició com una de les companyies més innovadores del país”.

El 1929 es va construir una zona residencial burgesa a Sevilla amb motiu de l'exposició universal d'aquest mateix any. El lloc tenia greus problemes d'abocaments i, en plena Guerra Civil, l'Ajuntament de Sevilla va encarregar a l'empresa Entrecanales i Távora la construcció d'un canal que portés els abocaments lluny dels barris rics d'Heliópolis i La Palmera. Per això es va instal·lar el camp de concentració del Colector, on 250 presos republicans s'apinyaven per treballar en l'obra de la constructora Entrecanales i Távora. La Marea ha tractat d'aconseguir, sense èxit, algun tipus de declaració al respecte sobre les possibles mesures de reparació que l'empresa hagi pres amb les famílies o persones afectades per aquests fets.

OHL

La companyia de Villar Mir va néixer de la fusió de tres: Obrascón, Huarte i Laín. Una d'elles, Huarte, va ser al costat de Sant Román (filial de Agromán), Estudios y Construciones Molán y Banús, l'empresa encarregada de construir el Valle de los Caídos utilitzant mà d'obra esclava. Va ser precisament una fotografia del Valle de los Caídos amb el cartell de l'empresa constructora Huarte, la que va esgrimir Joan Tardà (ERC) al Congrés el 2011 per demanar que fossin les constructores de l'enclavament de Cuelgamuros les que paguessin les exhumacions de les desenes de milers de represaliats que encara es troben enterrats allà. Tardà va recordar en la seva intervenció que hi va haver empreses "que es van capitalitzar a partir del treball esclau dels republicans".

És el cas de Nicolás Sánchez Albornoz, pres al Valle de los Caídos. “Els que estàvem condemnats a treballar allà estàvem llogats a les empreses que feien l'obra, Huarte i Banús, per 10,50 pessetes al dia. A nosaltres ens donaven 50 cèntims a cada un. Els patrons tenien obrers a preu de saldo i disciplinats”, explica el mateix Sánchez en declaracions recollides per Alejandro Torrús en un article a Público. L'empresa de Villar Mir segueix negant-se a fer cap tipus de declaració sobre aquest assumpte, que entela la imatge d'una de les majors constructores del país: “No contestarem cap tipus de preguntes sobre aquest tema, Adéu”, va ser la resposta hostil i definitiva del departament de comunicació d'OHL.

 

ACS

La constructora de Florentino Pérez, president del Reial Madrid, també es va beneficiar de mà d'obra forçada a través de la seva filial, ara integrada al grup, Dragados. El 2003, un article de Leslie Crawdford al Financial Times anomenat Franco 's Slaves parla de Dragados citant un informe governamental de 1952 del programa de Redempció de Penes pel Treball en el que es defineix com "un molt important grup de construcció que ha fet ús de mà d'obra presa durant els últims 12 anys".

Una de les obres en què Dragados va usar mà d'obra esclava va ser en la construcció del pantà de Mediano, a Osca. Els treballs van tenir lloc entre 1952 i 1955. Per a ells, Dragados va usar un destacament de 35 penats que després de les obres van ser enviats a la presó d'Osca. Les dades al respecte, que consten a la Memòria general d'Institucions Penitenciàries de 1955, són recollides pels historiadors Lola Martínez Macías i Fernando Moreno Moreno. Un altre dels grans accionistes d'ACS és la família March, amb un 18,2% de les participacions de l'empresa dirigida per Florentino Pérez. Joan March va ser un dels majors impulsors econòmics del cop d'Estat de 1936 i va finançar fins i tot el viatge del Dragon Rapide que va portar a Franco de les Canàries al Marroc durant l'aixecament militar. L'empresa tampoc ha contestat a les preguntes de la Marea.

Iberdrola

La companyia actual va néixer de la fusió el 1992 de Hidroeléctrica Española i Iberduero. Aquesta última es va crear a partir de la fusió de Saltos del Duero i Hidroeléctrica Ibérica. La gran empresa energètica espanyola de l'actualitat es va forjar gràcies al compromís amb Franco de Jose María d'Oriol i Urquijo, president de Hidroelèéctrica Espanyola (Hidrola) des de l'any 1941 fins al 1985. L'empresari basc va ser alcalde de Bilbao des de 1939 fins a 1941, i cap provincial de Falange en diferents períodes.

Jose María d'Oriol i Urquijo va ser cap de la Falange Española Tradicionalista de 1937 a 1941, i va impulsar la formació de la Brigada d'Investigació i Vigilància, que en paraules del propi Oriol al diari Hierro, va elaborar el 1938 informes de 80.000 persones a la província, per ser usats en la posterior repressió, segons es recull en un llibre sobre els alcaldes de Bilbao, escrit per Joseba Aguirreazkuenaga. En la mateixa obra, fent referència a articles de premsa, se sosté que els ministres del sector es van haver de resignar a què Franco despatxés amb el cap de Hidrola les obres i infraestructures espanyoles en contraprestació a l'ajut econòmic que la família Oriol i Urquijo va donar al dictador per al cop d'Estat. L'empresa elèctrica va passar de ser merament testimonial a l'Espanya dels anys 30 a convertir-se en la companyia número 20 en actius nets el 1948, amb 580 milions de pessetes; el 1960 ja era la cinquena empresa més important del país, amb un actiu net de 11.468.000 de pessetes. Des d'Iberdrola han assegurat a La Marea que no poden valorar les actuacions personals dels dirigents en els més de 100 anys d'història de la companyia.

L'empresa basca Saltos del Duero (Iberduero), una altra de les que va donar lloc a Iberdrola, va ser l'encarregada de realitzar moltes obres en l'època autàrquica del franquisme. Un dels exemples de la connexió econòmica i política de l'època va ser la inauguració de l'embassament d'Aldeadávila de la Ribera, a Salamanca. El 17 d'octubre de 1964 es va inaugurar el pantà amb la presència de Francisco Franco, el dictador de Portugal, António d'Oliveira i Salazar, i Pere de Careaga i Baseabe, president d'Iberduero. La fotografia de l'acte reflecteix la proximitat entre el franquisme i el món empresarial, que va permetre la creació de grans imperis econòmics a força de la suor i la sang de molts represaliats. Aquests beneficis de la repressió a dia d'avui cotitzen a l'Ibex 35 i les seves empreses segueixen sense proporcionar la reparació que qualsevol democràcia hauria d'exigir.