La sessió ha comptat amb la presència de la periodista
Montserrat Armengou i de dos protagonistes vivents de l’exili llibertari de
1939 a 1976-1977.
El militant i historiador llibertari Octavio Alberola va analitzar
el paper de la resistència durant el franquisme.
L'exili republicà català: el vessant humà i les xifres.
Un José M. Murià Rouret pletòric obre el curs sobre l'exili
republicà català.
[Òmnium Cultural de Terrassa i Centre d’Estudis Històrics de
Terrassa 25/11/2014]
Aquest dimarts 25 de novembre s’ha tancat el curs «75 anys
de l'exili republicà català» amb el
relat del periple dels prop de mil refugiats republicans a França, bona
part catalans, que van anar a parar a Mauthausen i els seus ‘comandos’ annexes
nazis durant la Segona Guerra Mundial.
La sessió comptarà amb la presència de la periodista
Montserrat Armengou i de protagonistes vivents de l’exili, com són Joan Ullés,
de 94 anys (CNT-AIT de Terrassa), de febrer de 1939, Miquel-Dídac Piñero Costa (CNT/FAI
i Comitè Solidaritat Presos MIL), d’abril de 1974.
Exposició “La retirada. Exili, febrer de 1939”
A partir del 2 de desembre, i fins al dia 30 del mateix mes,
podreu visitar l'exposició “La retirada. Exili, febrer de 1939” inclosa dins
del curs d'història de tardor “75 anys de l’exili republicà català”.
L’exposició estarà instal·lada a la planta baixa de
l’edifici Centre Cultural Terrassa a l’espai Òmnium.
Consta de 29 panells amb fotografies i textos en català i
francès on explica molt gràficament les diferents etapes viscudes pels exiliats
a França, i ha estat cedida per l’Associació Endavant Prats de Prats de Molló.
El militant i historiador llibertari Octavio Alberola Surinyach
analitza el paper de la resistència durant el franquisme
El menorquí Octavio Alberola, de 86 anys i actualment
resident a Perpinyà, ha repassat la relació entre l’exili i la resistència
antifranquista en el marc del curs «75 anys de l'exili republicà català»,
organitzat pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i per Òmnium Cultural.
Alberola ha fet una anàlisi crítica del paper que l’exili va jugar en la lluita
contra el dictador i, ple d’energia i lucidesa, s’ha allunyat dels tòpics més
convencionals per endinsar-se en una exposició en què ha combinat conclusions
d’historiador amb el seu testimoni de militant absolutament compromès amb el
moviment llibertari i amb les opcions favorables a les forces democràtiques.
Fill d’una família de formació racionalista, Alberola va
arribar amb el vaixell Ipanema a Mèxic, on va estudiar enginyeria i física. El
seu pas per la universitat va posar-lo en contacte amb amb exiliats d’arreu del
món establerts al país americà més acollidor de refugiats. Alberola va
participar en primera línia tant en les accions de combat com en les
iniciatives diplomàtiques que, entre els anys 50 i més enllà de la mort de
Franco, es van tractar d’articular, tant dins de la Península com a l’exterior,
per enderrocar el règim. De fet va viure en la clandestinitat entre el 62 i el
68.
Octavio Alberola ha posat de manifest que la debilitat de la
resistència (tant a l’interior com a l’exterior) va propiciar que la transició
es fes amb una baixa qualitat democràtica «amb un major compromís, les
condicions de la transició haurien pogut ser més favorables».
Entre les causes principals de la feblesa, sobresurt la
importància del context de la Segona Guerra Mundial, amb les esperances que els
aliats enderroquessin la dictadura espanyola i amb la paràlisi derivada de la
desil·lusió perquè els governs vencedors no van ajudar la resistència
antifranquista.
L'exili republicà català: el vessant humà i les xifres
La historiadora Elisenda Barbé va fer un repàs sistemàtic de
les característiques principals del periple dels exiliats, sobretot dels
catalans, un 20% del total dels republicans, en la segona sessió del curs «75
anys de l'exili republicà català»
La segona sessió del curs «75 anys de l'exili republicà
català», organitzat pel Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i per Òmnium
Cultural, va comptar amb la presència de la historiadora Elisenda Barbé, que va
fer un repàs sistemàtic de les característiques principals del periple dels
exiliats, sobretot dels catalans, un 20% del total dels republicans.
Va avaluar en quasi 700.000 el nombre d’exiliats que, per
salvar les vides, van creuar la frontera durant la guerra, dues terceres parts
dels quals ho van fer entre el 27 de gener i el 13 de febrer del 39 arran de la
fi de la Campanya de Catalunya. Barbé va incidir en diverses facetes de la
tragèdia humana que s’amaga darrera de la contundència de les xifres: fam,
fred, sentiment de derrota, separació dels membres de les famílies, rebuig
inicial del govern francès davant l’allau d’exiliats, menyspreu dels vencedors,
la feblesa de la seva consideració legal (no eren ni apàtrides ni tenien la
condició de refugiats polítics)... Al final del 1939, ja havien tornat 300.000
dels exiliats en primera instància, però 200.000 (entre ells, les principals
figures de la cultura, les ciències, la política...) es convertiren en exiliats
permanents.
Elisenda Barbé va incidir especialment en tres àmbits: els
camps de concentració de la Catalunya del Nord i les seves condicions de vida,
la influència de l’esclat de la II Guerra Mundial (per a uns va representar la
represa de la lluita contra el feixisme; per a d’altres, l’oportunitat de
marxar de França) i la diàspora americana, amb Mèxic i Xile al capdavant. Com
que Barbé prepara la seva tesi sobre l’exili a la República Dominicana (el
procés es va fer sota la dictadura del president Trujillo), va presentar unes
conclusions ben innovadores sobre aquest cas ben particular i prou desconegut.
En tots els aspectes, la ponent va exposar, amb destresa, els matisos de la
diversitat política, social i cultural de l’exili.
Un José M. Murià pletòric obre el curs sobre l'exili
republicà català
Els assistents a la primera sessió del curs «75 anys de
l'exili republicà català» recordaran força temps la conferència de José Maria
Murià, celebrada aquest dimarts dia 4 al Centre Cultural. L'acreditat acadèmic
mexicà, de família d'origen català, va abordar el tema de l'exili al seu país
«més amb el cor que amb el cap», com ell mateix va avisar.
Els assistents a la primera sessió del curs «75 anys de
l'exili republicà català» recordaran força temps la conferència de José Maria
Murià, celebrada aquest dimarts dia 4 al Centre Cultural. L'acreditat acadèmic
mexicà, de família d'origen català, va abordar el tema de l'exili al seu país
«més amb el cor que amb el cap», com ell mateix va avisar.
Amb els papers de la conferència desats a la carpeta, va
impactar l'auditori amb un relat d'experiències vitals (pròpies i dels
exiliats) que va connectar amb les aportacions acadèmiques. La vehemència del
seu discurs va traspuar un compromís vital exercit gràcies a la seguretat que,
a les famílies exiliades, els garantia un Mèxic que mai no va reconèixer el
govern del general Franco; un Mèxic que Murià ha servit com a acadèmic i fins i
tot com a representant polític.
De fet, Murià eleva a més de 50.000 els refugiats
republicans a Mèxic, una cinquena part dels quals eren catalans. La xifra
supera la suma d'exiliats a la resta de països americans El nombre pot ser més
elevat perquè, com Murià va remarcar, en ple franquisme la diàspora va
continuar, perquè molts peninsulars fugien de la decadència.
Murià va recordar el paper decisiu dels diplomàtics mexicans
establerts a França Gilberto Bosque i Luis Rodríguez, i de Lázaro Cárdenas -després
president de Mèxic-, els quals van dur una tasca persistent i profitosa per
salvar milers de republicans. Acollits per Mèxic, bona part dels refugiats van
millorar, sí, les seves condicions socials i econòmiques, però també van
contribuir al progrés del país d'acollida.
Entre els exiliats eren dos trets comuns la cara de vençuts
i la gran esperança del retorn a un país idealitzat, que ja no existia si és
que mai havia existit. Murià va il·lustrar amb exemples, còmics i tràgics
alhora, el patiment que la nostàlgia produïa en els refugiats. Aquesta angoixa
era especialment punyent als exiliats que van viure molts anys amb el sol
objectiu de tornar i que, amb aquest únic propòsit, es van desentendre de la
realitat del país d'acollida. Un altre grup de refugiats eren els vençuts del
tot, que fins van arribar a oblidar la llengua pròpia. El tercer grup, el dels
integrats sense renunciar a la pròpia nacionalitat, va donar figuren rellevants
al Mèxic de la postguerra: metges, arquitectes, professors, escriptors..., la
majoria dels quals van seguir donant suport a la clandestinitat i van posar en
evidència que els millors exponents de la cultura peninsular vivien a fora de
l'Estat espanyol.
La sessió va concloure amb una referència al llibre acabat
de publicar Per què en sóc?, en el qual José María Murià exposa els seus punts
de vista favorables a la independència de Catalunya.
--
Nota del Nord-est llibertari
La mare d’Octavio Alberola Surinyach era una destacada mestre
racionalista i llibertària d’Olot (la Garrotxa); Josep Maria Murià fill d’Anna
Rouret Callol, de l’Escala (Alt Empordà), i Miquel-Dídac Piñero és nat i
resident a l’Escala, nét matern del paleta d’Albons (Baix Empordà) Miquel Costa
Saló assassinat en un camp nazi depenent de Mauthausen (Àustria).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada