Article de Víctor A. dins el debat de Procés Embat
sobre el procés sobiranista a Catalunya
Víctor A.
Potser aquest és el problema, que no hem començat. Que
quasi no hi ha hagut una resposta llibertària o aquesta ha sigut la negació.
Que hem viscut d’esquenes, no només a aquest fenomen, sinó en general al dia a
dia de la societat.
Dona la sensació que hem estat més ocupats en
discutir-nos en qui és l’autèntic revolucionari (ja sigui amb altres
anarquistes o amb altres ideologies) en debats endogàmics, creant una identitat
que sembla que està més ocupada en legitimar-s’hi com a verdadera, que en
treballar pel canvi social. En línies generals, no tenim cap estratègia
definida, i no tenim cap capacitat comunicativa, d’anar més enllà del nostre
missatge i intentar connectar amb la resta de gent no afí a les nostres maneres
i llenguatges.
Un altre punt seria que sovint articulem el nostre
pensament en la constant negació. Amb això em refereixo que massa cops ens
centrem en la crítica i en el rebuig més que en l’alternativa, semblant que
aquest fet a vegades domina la nostra propaganda i els nostres escrits. Els nostres
mitjans haurien d’estar plens de propostes més enllà “d’estar en contra de”.
Tan atomitzats estem que només podem estar criticant aquesta societat i no
poder oferir alternatives? I des d’aquesta perspectiva arribem al context
actual de Catalunya. Crec que no hem sigut capaces de veure possibilitats per
estendre la nostra praxi, en la línia de la negació que comentava abans.
Això és pot connectar amb l’actualitat. Trobem dintre
del calaix de sastre que és “l’independentisme” tota una sèrie de discursos i
pràctiques heterogènies que fins i tot s’enfronten. Crec que ha sigut un error
analitzar aquest com un moviment totalment dirigit per la burgesia i descuidar
certs processos que s’estan donant ara mateix.
Una temptativa d’anàlisis
Ara mateix hem de situar un moviment heterogeni que
reclama poder votar el 9N, quin model hauria de ser Catalunya. Continuar com
ara (No), Un Estat Federal (Si-No), o un Estat Independent (Si-Si). Aquesta
consulta és vista com un dret democràtic i serviria com una legitimització per
a què les estructures politiques treballin en aquest sentit, tot i que també hi
ha veus que aposten (alhora) per un discurs més directe.
Ara mateix el govern de CIU està pinçat. Estem veient
dubtes i com comencen a vacil·lar davant l’escenari polític. Com a partir
burgès, tenen por a saltar la legalitat al mateix temps que creixen les
tensions internes. La historia moderna,ens demostra com la burgesia ha intentat
anar de la mà del govern central per assegurar-se les butxaques. Molta gent diu
que ells realment no són independentistes, i crec que tenen raó. O almenys
tenen clar les seves prioritats per sobre qualsevol bandera, volen assegurar-se
el poder econòmic.
Però en aquest sentit no podran controlar l’espai
parlamentari. Tenen por a anar més enllà amb l’anomenat procés, ja que ells no
volen una confrontació real amb l’Estat central, situant-se en una posició on
perden l’espai de conversa amb els detractors, i un possible i relatiu
“lideratge” del procés entre la gent partidària de la consulta. Si a aquest
escenari li sumem les seves polítiques neoliberals i repressives, l’enfonsament
de CIU continua en la línia de les últimes eleccions que ells ja van anticipar.
La condició del PP d’abandonar la consulta per a poder negociar no és una opció
perquè serien desbordats.
Si CIU convoca unes eleccions plebiscitàries com a
substitut de la consulta perdria poder, mentre que tardar a fer-ho podria
augmentar encara més la seva caiguda. I aquest forat l’ompliria ERC
majoritàriament. No conec fins a quin punt de desobediència (en els seus
paràmetres) Esquerra està disposada a assumir, però segurament el conflicte
entre el moviment ciutadà i el PP anirà augmentant progressivament amb la
rotunda negativa de negociar.
No hem d’oblidar que en el pròxim any 2015 entraran al
joc les eleccions generals i municipals, amb l’entrada de diferents
candidatures municipalistes i creixement de les CUP, una continuació del
descens bipartidisme acabant amb la majoria Popular i la possible arribada de
Podemos com a tercera força. En aquesta futura conjuntura, poden passar moltes
coses, però segurament la majoria absoluta del PP s’acabarà.
També m’agradaria esmentar que una major força del
catalanisme segurament generaria més moviment reaccionari, i essent el PP
incapaç d’haver aturat aquest, ens hem de preparar per al creixement del
feixisme. Recordem que aquest també s’està actualitzant en l’àmbit discursiu i
pràctic, intentant sortir del seu propi gueto.
L’indepentisme com a moviment social
L’independentisme, juntament amb el 15M (i el post-15M
electoralista), han sigut un dels moviments socials de masses dels últims anys
que més persones han mobilitzat. De la mateixa manera a l’interior d’aquests
tenen en comú que conviuen moltes perspectives polítiques diferents. Però un
element central és la seva perspectiva ciutadanista, cada moviment amb les
seves particularitats. En ressaltaria, a trets generals, els següents aspectes:
Transversalisme: Potser a escala discursiva no tan
marcat als moviments de les places (Som els de sota contra els de dalt, contra
la casta, etc.). De totes maneres, per pura estadística, el gruix ha de ser de
la classe treballadora o de la classe baixa mitjana, com diu Delgado.
Una altra cosa és qui dirigeix.
Pacifisme: Ambos són moviments pacifistes. Penso que
per trencar amb el capitalisme, tard o d’hora s’ha d’arribar a un conflicte
violent per la (no tant) vella qüestió anomenada “guerra de classes”. Trencar
amb Espanya, com he esmentat abans, també significa una reacció (feixista), i
crec que sigui difícil que aquesta es divideixi per la via democràtica. No està
de menys recordar-ho.
Socialdemocràcia: Més o menys radical depenent de
quins sectors. S’exigeix un aprofundiment de la “democràcia” ja sigui per una
nova llei electoral, llistes obertes o una consulta. Per una altra banda
s’exigeix una gestió pública dels serveis enfront al neoliberalisme, sense
qüestionar d’arrel el capitalisme i proposar la col·lectivització dels mitjans
de producció.
El perill de tot això és la seva integració en
aparells Estatals, que reprodueixen les desigualtats en l’àmbit econòmic i en
l’àmbit de presa de decisions. És la cultura del fals diàleg, ja que no es pot
negociar amb qui té més poder perquè no estarà mai disposat a cedir-lo. Es prima
la manifestació simbòlica envers la capacitat real i material de boicotejar al
dominador i donar un cop sobre la taula en condicions menys desiguals.
Però això no és l’ànima del reformisme, i els
anarquistes estem en contra d’això? Si, i no. En comptes de criticar allò que
no ens agrada i donar-li l’esquena, criticar-ho de manera pedagògica i
treballar per a la superació d’aquesta concepció, ja que molts cops podem
arribar a pensar de manera semblant, però no utilitzem els mateixos termes,
aportant una perspectiva revolucionaria. Construir un moviment amb consciència
de classe, no és fàcil gràcies a l’hegemonia cultural hiperindividualista a la
que estem sotmesos. Amb el transcurs del temps és possible que els
posicionaments es vagin fent més nítids, ja que en l’àmbit polític els burgesos
intentaran pactar i les retallades i la crisi aniran continuant, amb la
possibilitat d’oferir escenaris per a radicalitzar un moviment de classe.
En la meva opinió, per a superar la socialdemocràcia,
hi ha dues vies: hem de construir estructures pròpies de les oprimides. Ja
siguin assemblees populars municipals (amb estructures de democràcia directa
ben definides, per evitar la dictadura de la informalitat i també les
burocràcies) sindicats de classe, cooperatives, grups feministes, casals,
ateneus, espais d’oci alternatius, ocupacions en massa de habitatges… No deixen
de ser propostes que ja portem a terme amb major o menor èxit, però enxarxades
en un projecte comú (que no homogeni). Així potser podrem construir una
autonomia per combatre el seu domini.
Per una altra banda no hem d’oblidar també defensar
allò que es paga amb els nostres impostos i que no ens deixen gestionar,
parlant dels serveis públics. Òbviament estan dissenyats dintre d’una lògica de
reproducció capitalista, però la qüestió és caminar cap a la col·lectivització
d’aquest i no deixar-los en mans neoliberals.
Si les revolucionaries (en general) no donem un
contingut de transformació radical a llarg termini (perquè avui en dia la
revolució és impensable) a les perspectives “reformistes” que tan a vegades ens
agrada criticar, difícilment aquestes aniran més enllà. Potser no és tan
agradable o radical demanar que les treballadores necessiten 10 minuts més de
descans, però si no tenim capacitat de canviar el nostre dia a dia més
immediat, no crec que puguem fer-ho a gran escala. I aquesta visió juntament
amb altres propostes que potser si podem plantejar-les, podrem anar colant somnis
de canvi més enllà de realitzar manifestacions i peticions als polítics de
torn. Potser un dia som capaces de prendre i fer, en comptes de demanar i
esperar.
Una ratlla per recordar
Veiem que tothom està movent fitxa. I les i els
anarquistes? Com moltes sabeu, l’11 de Setembre va haver-hi una acció que va
intentar unir la V amb una ratlla, per convertir-la en una ratlla i formar una
A. L’acció va suscitar tant elogis com crítiques, però sobretot (almenys per a
mi, i segurament per a moltes persones) va posar a la taula un debat, i amb
això ja ho agraeixo. I coincidint en bona part amb l’anàlisi que fa la companya
de l’enllaç anterior, ens fa falta capacitat d’anàlisi, d’estratègia i de
generar propostes. Amb tot això no dic que sigui fàcil, però si alguna cosa és
certa és que arribem tard.
Però això seria fer assumpcions a una pregunta. Com a
anarquistes tenim o podem aportar alguna cosa a tot això? El nacionalisme no
era sinònim de feixisme?
Jo opino que sí, que podem aportar una perspectiva llibertaria
amb un objectiu emancipador. No es tracta de reescriure el nostre passat i
pujar-nos al seu carro i dir que hem sigut independentistes tota la vida, sinó
que la gent que esta pujat a un moviment determinat miri per altres vies.
Si la paraula democràcia és un mot en constant disputa
per a legitimar les diferents accions dels diferents actors polítics, el mateix
passa amb la independència. Perquè no és la mateixa independència la que volen
CIU o les CUP. Nosaltres podem plantejar la nostra pròpia, la nostra pròpia
via, la llibertària.
De fet, tot aquest escenari té una mica de component
llibertari. No, no vull calçar-ho ara tot i dir que són anarquistes, sinó
simplement que una sèrie de gent creu que la seva voluntat ha de ser expressada
i materialitzada, alhora que s’està plantejant la desobediència. La segona part
potser no ens agrada tant, ja que es vol legitimar unes estructures
representatives i estatals. Però potser seria necessari fer una mica de
pedagogia en comptes de girar l’esquena.
Alguns aclariments i interrogants
No entenc que si l’anarquisme és tradicionalment
federalista, perquè es suposa un àmbit ibèric de manera predeterminada en les
projeccions organitzatives fins i tot quan no hi ha grups dintre de Portugal de
les diferents organitzacions que es reclamen com a tal (I algú ha preguntat als
portuguesos?) No és això una forma de nacionalisme encobert? (que a sobre
s’utilitza per criticar un altre). Jo no parteixo de territoris estancs i
definits, així que en un context on un sector important de la població posa
aquesta qüestió sobre la taula, alguna cosa s’ha de fer. No sé si mitjançant
una votació que guanyes per un determinat percentatge de vots seria el
mecanisme per fer efectiu el federalisme, però el cert és que hem de buscar un.
I si després Tarragona és vol independitzar i Vall d’Aran es vol unir a
Colòmbia, endavant.
Respecte a la dimensió cultural, estic en contra de
qualsevol organització social (sigui un Estat o no) essencialista. Dintre d’un
territori, les diferents cultures han de tindre cabuda, en un marc de respecte
i no dominació. Per una altra banda, podem observar que dintre de qualsevol
moviment nacionalista existeix un model cultural concret: ara mateix s’està
venent la catalanitat com una cultura pacífica, de consens i integradora. No
cal que m’estengui a parlar de CIEs, classes socials, mossos d’esquadra i etc.
En aquest sentit sóc partidari a favor d’un moviment
multicultural, de classe. Ara que s’està parlant de la dicotomia “espanyol vs
català” podríem posar veure que la dominació pot ser que s’accentua més, és una
altra “blanc vs immigrant” (tothom sap que els Europeus i Occidentals que vénen
de fora no són anomenats immigrants). En aquest sentit cal treballar amb què el
problema no és la gent que se sent espanyola, si no l’Estat espanyol de la
mateixa manera que també ho seria un eventual Estat català.
- Para el carro, el que la gent està demanant no és un
Estat propi?-
Una temptativa de discurs i posicionament
Doncs sí. Llavors les i els anarquistes no hauríem de
pintar res. A menys que siguem hàbils.
Es pot veure que es demana un Estat propi, però també
una descentralització i que la voluntat popular pugui ser exercida a través
d’una votació. Podem recordar que els Estats són enemics d’aquests factors i
que hem de construir les nostres pròpies institucions.
Es pot veure una baralla entre espanyols i catalans.
Però hem de recordar que els mateixos problemes que sofreixen els habitants de
Catalunya, són els mateixos que sofreixen a la resta de l’Estat. Es pot veure
com un moviment dirigit per burgesos. Fins que un dia potser es planteja una
vaga general recordant que no volem amos de cap tipus…
Ara mateix és un moment de conflicte que no hauríem de
desaprofitar. Debatem-ho, posicionem-nos i avancem cap a la construcció d’eines
alliberadores. Perquè recordem, que s’està plantejant desobediència a la
recerca de llibertat. Hem de ser crítics amb tot això i explicar que és el que
les i els anarquistes entenem per llibertat, mai en clau evangelista i mirant
per sobre les espatlles. Potser així ens adonem que tenim més en comú del que
pensem, perquè sense el comú, no hi ha comunitat, no hi ha anarquia.
I per si no queda clar, cap pacte amb la burgesia.
[Nota: Aquest escrit de Víctor A. és del 7 d’octubre,
abans de la crisi del 9-N]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada