Del 18 de Brumari de la burgesia catalana a l’aparell repressiu capitalista d’un estat propi

La transformació de l’ANC en el Partit del President i la deriva totalitària d’Artur Mas  

Un abstencionista del vot el 18 de Brumari 

[17/10/2014]  

El full de ruta, sense urgència ni declaració unilateral d’independència, que Convergència vol imposar al poble català passa per poder articular a l’entorn de la persona d’Artur Mas i l’ANC una “llista de país”, una mena de “front patriòtic” vertical interclassista i transversal en que la formació ara emergent, ERC, tindria solament un paper secundari, un paper d’escolanet en la litúrgia tàcticament populista i realment oportunista d’Artur Mas i CDC, igual que la gent que vagi a votar en l’enquesta “participativa” del 18 de Brumari, una substitució de la consulta sobiranista que es fa a la mesura i el propi benefici d’Artur Mas i el seu partit de centredreta en procés de transformar-se en ANC dins el marc totalitari. Tot plegat en el marc, impossible, de “negociació prèvia amb l’Estat espanyol, la comunitat internacional i preparar les estructures necessàries” d’Estat català, uns calculats passos previs en que l’aparell repressiu burgès català seria l’eina ideal per intentar mantenir l’hegemonia de classe dirigent -opressora i explotadora-  al Principat de Catalunya abans de proclamar una república catalana dins el marc imperialista occidental, solament una vegada Artur Mas comptés amb el vistiplau de la NATO i la Unió Europea. En aquest sentit, un traspàs de poders entre un territori ocupat durant tres-cents anys per l’antic Regne de Castella transformat pels Borbons en Espanya, amb breus espais d’independència de fet, com ara entre juliol de 1936 a mig de 1937, situació creada pel proletariat combatent, i un nou estat capitalista propi occidental, l’Estat català burgès, necessitaria entre divuit mesos i dos anys de transició pactada a fi i efecte d’articular un potent aparell repressiu propi d’Estat en la burgesia nacional catalana, després de l’experiència del denominat ‘efecte Can Vies’, necessitaria, almenys, triplicar el nombre d’agents del cos dels Mossos d’Esquadra, bastir uns serveis d’intel·ligència eficaç i sobretot organitzat un exèrcit modern amb alta tecnologia bèl·lica, ben adoctrinat com exèrcit de guerra civil contra qualsevol insurgència del proletariat i les capes populars del país. 

Una declaració unilateral d’independència des del Parlament de Catalunya en una nova legislatura autonòmica, a que s’oposa Artur Mas i la burgesia nacional catalana d’acord amb l’Estat capitalista espanyol, de manera immediata com proposen ERC i CUP, comportaria, segons l’opinió estesa entre la classe hegemònica catalana i també les oligarquies espanyoles que representa el govern Rajoy, l’entrega del poder a la classe obrera i les capes populars, que podrien desenvolupar paral·lelament a la proclamació de la República catalana l’insurgent ‘efecte Can Vies’, fill del triomf proletari del 19 de juliol de 1936. 

Des del marxisme revolucionari més coherent i la pròpia dinàmica social revolucionària de l’anarquisme català s’espera l’escat d’una profunda crisi d’Estat capitalista a nivell del Regne d’Espanya en el cas d’una declaració unilateral d’independència catalana, sigui per la via incontrolada de revolució proletària o per la de caire parlamentària que fos rupturista, i en que la burgesia perdi el control de l’ordre públic, com ja va passar a Catalunya el 19 de juliol de 1936 davant el cop d’estat franquista, ja que es trencaria la lògica de la Segona Restauració Borbònica de novembre de 1975.

ERC voldria eleccions autonòmiques el desembre, encara que Artur Mas els faria el febrer o el març però sempre que el Comitè Permanent de l’ANC accepti la transformació en Partit del President o “llista del país” aquesta entitat interclassista transversal, i tot seguit iniciar un procés constituent d’Estat capitalista català des del Parlament de Catalunya una vegada que aquest es formi i la majoria de diputades i diputats autonòmics declarin la independència nacional del Principat, de manera immediata i “sense perdre el temps”. ECR diu que no vol “perdre més temps amb l’Estat espanyol”. Al mateix temps, no vol que Artur Mas sigui el cap de llista en el cas d’una candidatura de l’ANC en que hi participi. La CUP es nega a participar en una “llista del país” amb l’argument que es tracta per la seva part en “projectes de país oposats”. Per la seva banda, ICV i EUiA volen que Artur Mas convoqui eleccions autonòmiques immediates, el 10 de novembre, sense esperar més, ja que diuen que aquest les perdrà. 

Artur Mas és el representant de la burgesia nacional catalana i adopta una calculada tàctica oportunista, de signe populista, que podria esdevenir totalitària, ja que el seu discurs s’inclina davant la plataforma conjunta de l’ANC i Òmnium Cultural, entitats que manipula descaradament, tot fent veure que com a president de la Generalitat de Catalunya té un deute pendent amb la gent que cau en el parany interclassista i transversal ‘grog’ de l’Assemblea Nacional Catalana, un òrgan que fou dissenyat, amb intel·ligència, per l’imperialisme occidental com a contrapès burgès a una hipotètica revolució proletària a Catalunya. 

Artur Mas presenta el nacionalisme burgès català com un deure patriòtic del poble en general, per sobre i al marge de la lluita de classes, una mena de discurs cada vegada més proper al totalitarisme vertical de “front patriòtic” en un destí universal i dins el marc capitalista de l’imperialisme occidental que representen la NATO i la Unió Europea. 

Instint, psicologia, activitat, aspiració, sempre dins la pàtria i tothom a fer voluntariat patriòtic: tot per la pàtria, aquest seria el rerefons del Partit del President. En definitiva, Artur Mas identifica l’hegemonia burgesa nacional catalana amb un ideal del poble català mateix: un verticalisme nacionalista d’obrer i patró agermanats en la pàtria catalana.