La bandera negra hissada en vint-i-cinc ajuntaments l’Onze de Setembre.
El seu missatge és molt directe: ‘Resistència i fermesa. No ens rendirem!’
TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 06/09/2014
(Corresponsal) Viladamat (Alt Empordà).-
La campanya per a hissar l'Onze de Setembre la bandera negra al balcó de les cases de la vila ja ha convençut vint-i-cinc municipis: Igualada, Sant Martí de Tous, Carme i Jorba, a l’Anoia; Llançà, Viladamat i Vilajuïga, a l’Alt Empordà; Selva del Camp, al Baix Camp; Gironella, al Berguedà; Corbera i Olesa de Montserrat, al Baix Llobregat; Balenyà, Calldetenes, les Masies de Roda, Malla, Sant Julià de Vilatorta, Sant Pere de Torelló, Santa Eulàlia de Riuprimer, Tona i Torelló, a Osona; Pardines i Sant Pau de Segúries, al Ripollès; Riells i Viabrea i Sant Hilari de Sacalm, a la Selva, i Tarrés a les Garrigues.
Ja fa temps que en molts municipis catalans hi ha l’estelada, d’estel solitari vermell o blanc, al balcó de l’ajuntament, malgrat la persecució de la delegació del Govern espanyol. Però aquest Onze de Setembre, en una vintena llarga de poblacions, hi onejarà una altra bandera, negra, per a reivindicar la victòria final enfront l’Estat, sigui espanyol o francès.
De fet, la bandera negra enriqueix i afegeix gruix iconogràfic als símbols de combat per l’alliberament. Aquesta bandera negra no és personalista, com la quadribarrada, que representa en origen el comte de Barcelona, sinó conceptual, ja que expressa una disposició anímica. El seu missatge és molt directe: ‘Resistència i fermesa. No ens rendirem!’ A més, com que no té rang oficial és molt difícil que pugui ésser mal utilitzada com passa avui amb les nostres banderes locals i nacional, sotmeses a la vigilància permanent de l’Estat espanyol i el francès.
La bandera negra té una simbologia molt específica: es refereix a la lluita sense quarter, just oposat al que significa la bandera blanca de rendició.
D’una altra banda, es torna a dotar d’un element visualment potent com és la bandera negra ens situa un pas endavant dels oponents. La iconografia, i les banderes especialment, són elements poderosos i, per tant, gens negligibles. L’estelada té una força visual tan considerable que anul·la la quadribarrada, i no diguem ja la ‘rojigualda’ i la republicana espanyola. En el camp dels símbols, oimés si es llueixen les banderes hissades en un pal, també hi ha una batalla que cal lliurar. La bandera negra té un atractiu visual molt potent. És, doncs, una arma, una arma visual, però que pot ésser molt efectiva. Es tracta també d’una qüestió de seducció estètica.
La bandera negra ja apareix documentada, amb el mateix significat que tingué més endavant, a la 'Crònica' de Ramon Muntaner a Gal·lípoli amb els almogàvers el segle XIV. Torna a sorgir a les guerres remences del segle XV. La guerra dels Segadors, al segle XVI, ja té un romanç -la versió antiga de l’himne nacional Els Segadors- que la glosa. Però la forja del mite arriba el 1714, gràcies a les cròniques i els gravats que es feren del setge de Barcelona, popularitzats durant la Renaixença. El segle XIX, la revolta obrera i popular de la Jamància de Barcelona i la carlinada de Ramon Cabrera la tornaren a traure al camp de batalla. El segle XX també té alguna bandera negra, esporàdicament durant la guerra del 1936-1939, però des de la fundació de la CNT, i la seva bandera, aquest color va fusionat quasi sempre amb el vermell. Per això hi ha ajuntaments que han cregut oportú que amb el tricentenari dels fets del 1714 la recuperéssin amb un disseny entenedor i potent amb codis d’avui, com ara l’estel solitari.
La bandera negra, tal com apareix a les descripcions històriques, és un tros de roba negra, sense més addenda. Potser com a màxim amb una calavera pintada o el conegut lema de ‘Lliures o morts’, anàleg al d’unes altres banderes de la guerra d’independència grega (‘elefthería i thánatos’, és a dir, ‘llibertat o mort’) i la nord-americana (‘Join or die’, ‘Uneix-te o mor’). D’una banda donar a conèixer la bandera negra al llarg de la història, però aturant-nos en la guerra de Successió, ara que en commemorem el tricentenari. El projecte ampli era la revisitació dels estendarts dels regiments austriacistes (excel·lentment documentats per Francesc Riart i F. X. Hernández al seu llibre publicat per Dalmau Editor), tot reprenent el vincle amb els avantpassat i recontinuar la voluntat de no sotmetre’ns i de no transigir a l’enemic és l’objectiu de fons.
Una mica d’èpica sempre va bé, segons la gent que impulsa aquesta bandera als balcons dels ajuntaments, mireu, sinó, l’èxit de 'El senyor dels anells' o observeu els detalls de la mini sèrie 'John Adams' per televisió i aprendreu a apreciar la força gràfica d’una bandera de combat per l’alliberament.
Ja fa temps que en molts municipis catalans hi ha l’estelada, d’estel solitari vermell o blanc, al balcó de l’ajuntament, malgrat la persecució de la delegació del Govern espanyol. Però aquest Onze de Setembre, en una vintena llarga de poblacions, hi onejarà una altra bandera, negra, per a reivindicar la victòria final enfront l’Estat, sigui espanyol o francès.
De fet, la bandera negra enriqueix i afegeix gruix iconogràfic als símbols de combat per l’alliberament. Aquesta bandera negra no és personalista, com la quadribarrada, que representa en origen el comte de Barcelona, sinó conceptual, ja que expressa una disposició anímica. El seu missatge és molt directe: ‘Resistència i fermesa. No ens rendirem!’ A més, com que no té rang oficial és molt difícil que pugui ésser mal utilitzada com passa avui amb les nostres banderes locals i nacional, sotmeses a la vigilància permanent de l’Estat espanyol i el francès.
La bandera negra té una simbologia molt específica: es refereix a la lluita sense quarter, just oposat al que significa la bandera blanca de rendició.
D’una altra banda, es torna a dotar d’un element visualment potent com és la bandera negra ens situa un pas endavant dels oponents. La iconografia, i les banderes especialment, són elements poderosos i, per tant, gens negligibles. L’estelada té una força visual tan considerable que anul·la la quadribarrada, i no diguem ja la ‘rojigualda’ i la republicana espanyola. En el camp dels símbols, oimés si es llueixen les banderes hissades en un pal, també hi ha una batalla que cal lliurar. La bandera negra té un atractiu visual molt potent. És, doncs, una arma, una arma visual, però que pot ésser molt efectiva. Es tracta també d’una qüestió de seducció estètica.
La bandera negra ja apareix documentada, amb el mateix significat que tingué més endavant, a la 'Crònica' de Ramon Muntaner a Gal·lípoli amb els almogàvers el segle XIV. Torna a sorgir a les guerres remences del segle XV. La guerra dels Segadors, al segle XVI, ja té un romanç -la versió antiga de l’himne nacional Els Segadors- que la glosa. Però la forja del mite arriba el 1714, gràcies a les cròniques i els gravats que es feren del setge de Barcelona, popularitzats durant la Renaixença. El segle XIX, la revolta obrera i popular de la Jamància de Barcelona i la carlinada de Ramon Cabrera la tornaren a traure al camp de batalla. El segle XX també té alguna bandera negra, esporàdicament durant la guerra del 1936-1939, però des de la fundació de la CNT, i la seva bandera, aquest color va fusionat quasi sempre amb el vermell. Per això hi ha ajuntaments que han cregut oportú que amb el tricentenari dels fets del 1714 la recuperéssin amb un disseny entenedor i potent amb codis d’avui, com ara l’estel solitari.
La bandera negra, tal com apareix a les descripcions històriques, és un tros de roba negra, sense més addenda. Potser com a màxim amb una calavera pintada o el conegut lema de ‘Lliures o morts’, anàleg al d’unes altres banderes de la guerra d’independència grega (‘elefthería i thánatos’, és a dir, ‘llibertat o mort’) i la nord-americana (‘Join or die’, ‘Uneix-te o mor’). D’una banda donar a conèixer la bandera negra al llarg de la història, però aturant-nos en la guerra de Successió, ara que en commemorem el tricentenari. El projecte ampli era la revisitació dels estendarts dels regiments austriacistes (excel·lentment documentats per Francesc Riart i F. X. Hernández al seu llibre publicat per Dalmau Editor), tot reprenent el vincle amb els avantpassat i recontinuar la voluntat de no sotmetre’ns i de no transigir a l’enemic és l’objectiu de fons.
Una mica d’èpica sempre va bé, segons la gent que impulsa aquesta bandera als balcons dels ajuntaments, mireu, sinó, l’èxit de 'El senyor dels anells' o observeu els detalls de la mini sèrie 'John Adams' per televisió i aprendreu a apreciar la força gràfica d’una bandera de combat per l’alliberament.
Mira també:
http://nordestllibertari.blogspot.com/2014/09/set-ajuntaments-de-les-comarques.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada