Crida a hissar la bandera negra amb l’estel solitari aquest Onze de Setembre

Presentació al Museu d'Història de Catalunya del projecte Bandera Negra 2014

La bandera negra com a la del Tricentenari de l’11 de setembre de 1714.
Bandera de dol i de lluita en comptes de la rendició. 
La bandera negra amb l’estel solitari, de moment, ondejarà l’Onze de Setembre en quatre ajuntaments del Nord-est i altres de Catalunya. 


TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 31/07/2014 
Sant Pere de Torelló (Osona).- 

‘Bandera Negra 2014’ és una iniciativa que forma part de la campanya de recuperació de les banderes històriques de la Guerra de Successió i la seva difusió pel proper Onze de Setembre en que la Fundació Reeixida prendrà part. El vexil·lòleg Josep Porter-Moix i el dibuixant de recreació històrica Francesc Riart certifiquen aquest estendard pel Tricentenari.
La idea que ha engegat aquest any la Fundació Reeixida (fins ara Comissió del Centenari de l’Estelada), és la de seguir la feina de recuperar la memòria històrica que va començar l’any 2008 amb l’objectiu de fer popular la bandera estelada i els personatges que l’han envoltat en totes les èpoques. De fet aquest és un objectiu més que complert ja que a dia d’avui la bandera de l’estel solitari és present arreu del país, i el creador de l’ensenya ja té tres places dedicades a ell, Vic, Girona i Barcelona, les exposicions explicant-se el significat encara volten, i es va editar un llibre on se n’explica la història.  

Aquest any a través de la Fundació Reeixida es vol treballar amb la simbologia no prou coneguda i explicada lligada al Tricentenari. Plantejant l’estudi i redisseny d’alguns d’aquests estendards amb la intenció de recuperar el seu significat històric com a restitució del patrimoni nacional.

La bandera negra del Tricentenari porta una creu en aspa blanca al centre sobre camp negre, amb addició de l’estel de cinc puntes a la banda del pal i alineada en paral·lel al costat de l’aspa i a l’alçada del seu vèrtex. La creu blanca s’inspira en la de santa Eulàlia, i que ja figura en l’estendard històric que també han recuperat l’Ajuntament de Barcelona i l’associació de recreació històrica de la Coronel·la. El camp negre és el mateix de la històrica bandera negra, senyal que a Catalunya s’ha alçat en diverses ocasions durant la història i que, tot i no representar a cap regiment o institució militar, ha estat usat per alguna d’aquestes. Gràcies al disseny fet servir en ella s’entreveuen dues V, una de victòria de l’alliberament nacional i l’altre de v votar l’autodeterminació el proper 9 de novembre, a més del lateral on es veu l’estel solitari blanc que té la forma del triangle i estel de la bandera independentista. 

El fons negre simbolitza el dol mentre l’estrella també de color blanc representa la lluita per aconseguir la independència.
La Fundació Reeixida també ha iniciat una campanya que convida als ajuntaments catalans a que pengin la bandera el proper 11 de setembre. De moment, s’hi han adherit sis consistoris:  Sant Pere de Torelló (Osona), Pardines (Ripollès), Riells i Viabrea (la Selva), Igualada i Sant Martí de Tous (Anoia).  
Pels creadors, la bandera negra es pot utilitzar actualment com un element més a favor de la independència.
L’alliberament nacional català té una nova icona, i d'arrels llunyanes. La bandera negra, símbol de dol i de lluita a ultrança, que ja va ser enarborada a Catalunya durant la guerra de Successió. 

Simbologia històrica

La bandera negra és un símbol tradicional de doble significat. Per una banda, és la negació dels colors de les banderes estatals (símbol de poder de l’Estat) i, per l'altra, el contrari de la bandera blanca de rendició. Per això s'ha usat històricament com a signe de lluita.
La bandera negra era anomenada Ar-raya i era usada pels exèrcits musulmans en la jihad (Joel Richardson, The Islamic Antichrist: The Shocking Truth about the Real Nature of the Beast, p.26). El gihad (de l'àrab جهاد, jihād, "esforç", "lluita") és la realització d'una lluita en favor del bé i en contra del mal dins un context islàmic. Aquesta lluita pot ser interior (Gran gihad) o exterior (Petit gihad), és a dir, que pot anar des de la superació personal de totes les temptacions fins al martiri, passant per altres formes, violentes o no, d'eradicar el mal de la societat. Aquest esforç pot arribar a incloure la violència però també es limita a les seva variant pacífica: predicant el bé i lluitant contra les temptacions.  

Però, la versió més estesa de la bandera negra és la utilitzada pels anarquistes, la bandera negra de la llibertat. Els llibertaris veuen en ella un símbol al voltant del qual ells hi troben les idees d'emancipació social, de solidaritat.

La bandera negra ja havia estat usada per a demostrar el disgust, la tristesa, la revolta, el procediment dels polítics parisencs del segle XIII. Hissada per primera vegada al cim de la Càmera de París, al juliol de 1830 expressava el rebuig al capitalisme, als polítics, i a l'Estat. L'eco produït va ser immediat i els paletes de Reims van escriure en aquest emblema "treball o mort". L'any següent, els cannuts (obrers del tèxtil) de Lió, van protestar contra els patrons que solament els pagaven 20 patacos per 16 hores de treball. En estat de revolta van estendre la bandera negra amb l'emblema "viure treballant o morir combatent". El 21 de novembre del mateix any els teclones van tornar als carrers de Lió, incloent en la bandera un crani. 
A la insurrecció de Dresden, M. A. Bakunin va agafar la bandera negra, i Luisa Michel, en Clamart.

L'any 1871, els comunards usaren la bandera vermella durant la revolució que donà origen a la Commune de París, però Jules Valtes va proposar que es canviés per la bandera negra, per parèixer "més radical i trist". Lluïsa Michel donà suport i alguna vegada va defensar la idea de la bandera negra, i el 18 de març de 1882 fent els discursos al primer aniversari de la Commune va dir: "no més banderes vermelles pintades amb sang dels nostres soldats! Jo onejaré la bandera negra que pren el dol dels nostres morts i els nostres dolors". Lluïsa Michel fou qui més va influenciar l'adopció d'aquest emblema, enrotllant la bandera negra en el seu cos "com si anés una pantalla en una tija", segons publica ‘L'Humanité’ l’any 1921. Però fou el 1883, quan la República francesa va viure la intensa agitació social, quan l'anarquisme adoptà la bandera negra definitivament.

Al nord de Paraná, Brasil, els anarquistes italians que van anar a fundar la colònia Cecilia, als anys 1890-1894, també van hissar a la cúspide de l'arbre més alt la bandera negra que va onejar al vent com el símbol de l'experiència llibertària.

Durant el curs de la revolució russa de 1917, Nestor Makhno, anarquista ucraïnès amb un combatiu exèrcit revolucionari format per ell, va lluitar contra les tropes de Denikin, Símon Petliura i altres conservadors partidaris de la monarquia russa. Makhno també va afegir a la bandera negra un crani. Als anys 1918-1922, Nestor Makhno i els seus companys van agafar la mateixa bandera en defensa de les comunes llibertàries ucraïneses, destruïdes per l'exèrcit roig, manat des de Moscou per Trotski i Lenin.

Gairebé dues dècades després, les columnes llibertàries a Catalunya l’any 1936 van agafar la bandera negra, a vegades amb calavera, igualment que la vermella i negra de la CNT. Però la bandera negra va produir l'impacte més gran quan es va onejar al maig del 1968, a París, sobre les barricades de llambordes aixecades pels joves per a enfrontar-se al poder capitalista i al Govern francès del règim de De Gaulle.

Referència: «Appendix: The Symbols of Anarchy». AIain Mckay. An Anarchist FAQ. Stirling: AK Press, 2008.
Usos de la bandera negra a la història de Catalunya  

Apareix a la defensa de Gal·lípoli per part dels Almogàvers. Ramon Muntaner l'esmenta en la defensa de la ciutat en el capítol LVII de la seva Crònica. En aquest temps simbolitza lluita fins a la fi.
Més tard també es fa servir a la guerra dels Segadors i es pot apreciar en l'himne original dels segadors:
"-. On és vostre capità?,a on és vostra bandera? Varen treure'l bon Jesús, tot cobert amb un vel negre.
-. Aquí és nostre capità,aquesta és la nostra bandera. A les armes, catalans, que ens han declarat la guerra!"
Es torna a trobar als inicis de la guerra de Successió quan el 1705 al castell de Montjuïc de Barcelona fou hissada la bandera amb el lema: "Mort o els nostres privilegis conservats". A Cardona també trobem els regiments reclutats fent ensenya de la bandera negra (Albareda i Salvadó, Joaquím; Gifre i Ribas, Pere. Història de la Catalunya moderna. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya, 1999, p. 120). En el setge de Barcelona de 1714 la bandera negra onejà a la muralla (Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona. Manero, 1866, p. 507).
Actualment, en totes les mobilitzacions socials a Catalunya hi ha banderes negres llibertàries al costat de les vermelles i negres i les vermelles, entre altres. La bandera negra és present a la lluita de classes d’ara mateix com expressió de l’anarquisme social revolucionari de combat, per no confondre’s amb l’anarcosindicalisme (bandera vermella i negra) o la finalitat del comunisme llibertari (bandera negra i vermella), moviments més amplis que els grups específics o minories actives.