Marguerite Duras va néixer ara fa cent anys a Saigon (l'actual Ho Chi Minh) i va morir el 1996 a París.
Els anys viscuts a Vietnam van marcar les seves vida i obra
El seu estil és despullat, sec; aquesta gran economia expressiva fa que la seva prosa sigui elegant
En l'obra de Duras sempre trobem una interioritat treballada i una autodestrucció conscient; i sobretot hi ha el coratge d'explicar-ho: “escriure per a mi és com plorar”.
[02/05/2014] Glòria Farrés
L'obra de Marguerite Duras és una de les més singulars i inquietants de la literatura francesa. Va néixer fa cent anys a Indoxina, l'actual Vietnam, on els seus pares havien anat voluntàriament a treballar com a professors. No va tenir una vida fàcil. Ben aviat, a set anys, va quedar òrfena de pare, i la mare, per tirar endavant, va comprar unes terres que van resultar no ser cultivables. Aquesta estafa va amargar la mare, que va educar els tres fills enmig de la impotència i la ràbia. Marguerite Duras va narrar aquest drama a Un dic contra el Pacífic, una de les seves novel·les més importants. Va deixar Saigon a disset anys per continuar els estudis a París i ja no hi va retornar, però el món colonial i el paisatge permanent de l'oceà i de les grans ciutats portuàries serà l'escenari de moltes de les seves novel·les.
Un cop a París, va estudiar dret i va conèixer el poeta Robert Antelme, amb qui es va casar just abans que comencés la Segona Guerra Mundial. Van tenir un fill que malauradament va néixer mort i el record del qual sempre va turmentar Duras. A través del seu marit va entrar als cercles intel·lectuals parisencs i, sota la França ocupada, van formar part de la Resistència, juntament amb Sartre, Beauvoir, Camus i Mitterrand. A causa d'una emboscada, Antelme va ser arrestat i deportat a Buchenwald. Per poder alliberar-lo, Duras es va fer amant d'un agent de la Gestapo, però no va servir de res. Va patir molta por, molta gana i molta angoixa. A El dolor, relata aquestes vivències dramàtiques i el retorn del camp de concentració del seu marit.
Aquests dos moments de la seva vida, el de la infantesa i el de la guerra, són dos moments crucials. Com ella confessa, li van fer viure l'experiència de la submissió. Duras es revolta contra aquesta submissió, contra aquesta obediència imposada, a través de l'escriptura. Per això no mirarà mai el seu passat amb malenconia, encara que no se'n deslligarà mai del tot. Al contrari, pel fet d'escriure sobre ell, se li arrelarà al present com un temps inesgotable, com una “infantesa il·limitada”, diu ella. Tot el seu imaginari beu sempre d'aquí, del patiment que ha vist i ha viscut. I així, per més sensualitat i vivesa que tingui la seva escriptura, que en té, i molta, sempre hi batega a dins un paisatge desolador. Aquesta desolació singularitza la seva obra i deixa sempre un regust malenconiós en el lector.
Per bé que Duras sembli una experta en autobiografia, que la seva obra tingui sovint l'aire d'una confessió, de fet, hi posa moltes màscares, la seva escriptura és molt el·líptica. La gent que l'ha marcada –la seva mare, els seus germans, el seu primer amant, el seu primer fill, mort– apareixen constantment a la seva obra, però el relat sura, està en suspensió, a la deriva, deixant molts elements d'incomprensió. Els mateixos protagonistes de la seva obra tenen una gran dificultat per comunicar-se. No parlen gaire i sempre estan esperant que les coses canviïn. Esperen i esperen sense fer res: la Suzanne d'Un dic contra el Pacífic, l'Anne d'El mariner de Gibraltar, l'Elle d'Hiroshima mon amour i la noia de L'amant. La solució al tedi els ha de venir a través de la sensualitat.
I així el lloc de l'acció queda substituït per la sensació. La mirada de l'autora privilegia les vivències del cos: el desig i el patiment. En consonància amb això, el seu estil és despullat, sec. Aquesta gran economia expressiva fa que la seva prosa sigui elegant. Els mots són més importants que les frases, que són breus, amb repeticions voluntàries. Els personatges fan ús del silenci com un camí d'expressió. És una escriptura que crea un cert magnetisme: aquestes frases breus són fletxes que van directes al nucli del que vol dir, a la solitud del protagonista. Sembla com si el patiment viscut per Marguerite Duras l'aboqués a una mena de forat negre, a una buidor de la qual no pot fugir, i amb l'escriptura mirés d'alliberar-se'n, d'escapar d'aquest erm. A les primeres pàgines de L'amant confessa: “La història de la meva vida no existeix. És una cosa que no existeix. Mai no hi ha centre. Cap camí, cap línia. Hi ha amplis indrets on es fa creure que hi ha algú, no és veritat, no hi havia ningú.”
El tema central: el desig
El tema central de la seva obra és el desig. Els seus personatges solitaris fugen de la soledat i de l'autodestrucció a través del desig i, sovint també, de l'alcohol –la mateixa autora tindrà un llarg període d'addicció a l'alcohol–. És un món dens, ple d'un sentit propi, perquè Duras s'abandona sense recances a les seves obsessions. En aquest sentit, s'ha dit que no escriu sobre les dones sinó des de les dones. I així la seva llengua i estil són nous, profundament originals. El tema de fons de bona part de les seves novel·les és un amor eròtic que porta a l'esclavitud o a la desesperació. Hi ha violència, però és una violència de la qual els seus personatges no són agents, sinó més aviat observadors còmplices. Trobem sempre una interioritat treballada i una autodestrucció conscient. I sobretot hi ha el coratge d'explicar-ho. Dirà a Yan Andréa Steiner: “Escriure per a mi és com plorar.”
La veu i la pronunciació tenen un paper essencial en una obra plena de sensualitat i erotisme com la seva. La manera com es diuen les coses, el timbre de la veu, el to, és determinant. A Un dic contra el Pacífic, el fill, en Joseph, coneix en un cinema una dona que va acompanyada del seu marit. El marit s'adorm. Quan Joseph li pregunta si sempre s'adorm: “Ella va contestar: sempre. Quan havia somrigut la vaig trobar bonica, però la seva veu era sobretot formidable. De seguida, quan li vaig sentir dir sempre vaig tenir ganes de ficar-me al llit amb ella. Va dir aquesta paraula com no l'havia sentit dir mai, com si jo mai no hagués entès què volia dir abans de sentir-la pronunciar per ella. Era com si ella m'hagués dit, no hi havia cap diferència: T'espero des de sempre.”
‘L'amant', premi Goncourt
El seu estil més depurat el trobem a L'amant (premi Goncourt del 1984). És amb aquesta novel·la, escrita quaranta-un anys després de la primera, que serà coneguda pel gran públic. Va ser un èxit rotund. Se'n van editar tres milions d'exemplars, es va traduir a quaranta idiomes i Jean-Jacques Annaud la va portar al cinema el 1992. Per bé que havia escrit més de trenta novel·les, una desena d'obres de teatre i diverses pel·lícules, escrites o dirigides, fins aleshores era una autora per a minories.
Tanmateix, l'obra de la Duras ha agradat molt a Catalunya, si hem de fer cas de les nombroses traduccions que se n'han fet. Al anys seixanta, ja es va traduir Un dic contra el Pacífic (en versió de Maria Aurèlia Campmany) i El marí de Gibraltar (traduït per Carme Vilaginés), i als anys vuitanta, Tusquets va publicar L'amant (amb traducció de Marta Pesarrodona) i Edhasa va editar tres obres seves: El teatre de l'amant anglesa, Savannah Bay i Moderato cantabile, de la qual hi haurà una versió de Maria Bohigas del 2010 a Edicions de 1984.
El dia 4 d'abril passat, a la llibreria Jaimes de Barcelona, en motiu del centenari del seu naixement i com a petit homenatge a l'autora, es va fer una lectura pública de L'amant en la qual podia participar qualsevol lector que s'hi hagués apuntat prèviament. Va ser un èxit, la qual cosa demostra que és una autora estimada a Catalunya.
El novembre passat, Edicions Poncianes va treure al mercat Bèsties, una nova col·lecció literària en un format que defuig la parcel·lació paginada i projecta en un únic espai un fragment o una unitat de fragments triats d'un autor. És literatura per penjar a la paret. Per una cara, la fotografia d'un autor universal en un pòster de mida DIN-A1. Per l'altra, la seva obra traduïda al català per poetes actuals: una tria de fragments –pòstums, inèdits, oblidats–. I en el pack s'afegeix el mateix pòster més petit, en format DIN-A4, amb un petit pròleg.
Una bona col·lecció, ‘Bèsties'
La nostra autora, Marguerite Duras, inaugurava la col·lecció amb una imatge preciosa. El text que han triat per acompanyar el pòster és extret d'El dolor. És un text esfereïdor, traduït pels poetes Blancallum Vidal i Arnau Pons. És el llarg paràgraf en el qual Duras descriu l'arribada de Robert Antelme a casa. Primer explica com els amics, organitzats per Mitterrand, van en cotxe des de París fins a Dachau, el recullen d'entre els moribunds –altrament no hauria sobreviscut– i aconsegueixen passar la vigilància del camp. Narra com Antelme, sabent que és a punt de morir, passa el viatge esforçant-se per explicar l'horror viscut, no vol morir sense explicar-ho. De fet, Antelme se salva i acaba escrivint un dels llibres més colpidors dels testimonis dels camps: L'espècie humana. Quan arriben a París, al carrer Saint-Benoît, Marguerite baixa corrents les escales emocionada, però no el reconeix, no reconeix el seu marit. Només quan ell somriu retroba l'home que havia marxat, però quan deixa de somriure només veu una desferra humana. Crida i crida com no ho havia fet durant els cinc anys de la guerra. És un fragment que posa la pell de gallina.
Voldríem lloar la importància d'aquesta traducció i de la col·lecció en si. Són imatges exquisides, fotografies espectaculars, acompanyades de textos ben triats, punyents. La primera tongada de novembre van treure les quatre primeres Bèsties de la col·lecció: Marguerite Duras, Samuel Beckett, Stéphane Mallarmé i Pier Paolo Pasolini. Aquest febrer han afegit dues noves Bèsties: Joan Vinyoli i Walt Whitman. No són pas triats en va. Enguany celebrem el centenari del naixement de Vinyoli i els lectors en català també celebrem que s'ha traduït Fulles d'herba, de Whitman, a Edicions de 1984. No és la primera traducció d'aquesta obra al català, però sí que és la primera íntegra i cal agrair-la al poeta Jaume C. Pons Alorda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada