Surt el llibre que estudia l’exèrcit secret català conegut amb nom familiar ‘La Casa’

Un dels episodis polítics més ignorats i ocults dels últims anys del franquisme i dels primers anys de l’anomenada "transició" a Catalunya







Oriol Falguera, ‘L’exèrcit Popular Català. 1969-1979. La Casa’ (Rafel Dalmau, editor, Barcelona, abril de 2014, 365 pàgines)  

Un dels episodis polítics més ignorats i ocults dels últims anys del franquisme i dels primers anys de l’anomenada "transició" a Catalunya va ser l'existència d'una organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari de la institució militar catalana i que amb aquest fi va desplegar un aparell humà i organitzatiu sofisticat i basat en la dedicació professional dels seus membres. 

Represaliats d'EPOCA entre els anys 1977-1979

Va ser batejada per la policia espanyola amb el nom d'ÈPOCA (Exèrcit Popular Català) i coneguda al seu moment en relació amb l'anomenat "cas Bultó", "cas Viola" o "cas Batista i Roca".
Aquesta organització clandestina va encarnar durant els anys setanta la idea de continuïtat de les seccions militars dels partits independentistes seguint la línea del Front Nacional de Catalunya, Nosaltres Sols i Estat Català.
El present llibre fa una radiografia del seu periple, amb la intenció de contribuir al coneixement d'una realitat que avui entra ja de ple en la memòria històrica, per tal d’explicar una part d’un període de l'independentisme contemporani. 

Les reflexions 

Podreu seguir el pensament i el periple dels separatistes catalans que durant la contesa de 1936-1939 s’instrueixen a l’escola de guerra de la Generalitat, formen part de la Columna Macià-Companys, o del Regiment Pirinenc número 1. Després del tràgic final de 1939 són detinguts, torturats i, els que no, exiliats. 
Passen a engruixir les files de la resistència armada contra el règim franquista creant el 1940 l’«Organització», que més tard esdevingué el Front Nacional de Catalunya (FNC). Ajuden i col·laboren amb els serveis dels aliats i amb els governs nord-americà, britànic, francès i polonès a lluitar contra el nazi-feixisme. Aquests governs els reconeixen la seva actuació amb medalles, guardons i certificats. 
 Acabada la Segona Guerra Mundial, davant la continuïtat del règim franquista, molts d’aquests independentistes van perseguir la idea de crear una organització armada per a la llibertat de Catalunya amb l’objectiu de crear una organització que exercís de «contrapoder». 
D’aquesta manera expliquem al llibre com es troben i s’ajunten i com tiren endavant, al llarg dels anys, aquest projecte fins arribar a engegar-lo seriosament a principi dels setanta. 
Gràcies a una acurada recerca, hem pogut localitzat correspondència, esquemes i apunts que permeten explicar la part del naixement i el desenvolupament de la idea. 
Els veterans troben uns grups de joves als que poden formar, provinents de les terres de Lleida, del Berguedà, de l’entorn de Joan Ballester i Canals i finalment del FNC; s’hi bolquen en cor i ànima per a fer-los soldats d’un exèrcit i ocupar-se de la seva formació. 
Aquests grups tiraran endavant diferents projectes, sempre amb el secret més rigorós.
«La Casa», que és com els seus integrants anomenaven la organització, s’anirà fent gran fins a aparèixer a la llum pública després de les detencions produïdes arran de les morts de l’empresari Josep Maria Bultó Marquès, el 9 de maig de 1977, i de l’exalcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola i Sauret, el 25 de gener de l’any següent.
Arran d’aquests fets, durant un llarg període de temps que va des del 1977 fins al 1989, es produïren tres onades de detencions, amb el resultat de vint-i-un catalans empresonats --entre els quals hi havia una persona de seixanta-un i una altra de seixanta-quatre--, una denegació d’amnistia a quatre presos polítics catalans que, en canvi, sí que es va aplicar als altres presos polítics de l’Estat, i tres importants judicis: un a París, el 25 d’abril de 1979, i dos a Madrid, el 12 de juny de 1980 i el 15 de gener de 1982, els dos darrers --amb molt poques garanties democràtiques-- amb la petició, com a darrera sentència, de 261 anys de presó i una gran suma de diners com a fermança o indemnització.
 Simultàniament, una desena de catalans es va haver d’exiliar per a evitar ser detinguts. Després d’uns anys d’estira-i-arronses judicials, els advocats defensors dels últims condemnats i empresonats van portar els casos del darrer judici al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que el 9 de març de 1987 va dictar una sentència favorable als demandants, que encara eren a la presó. Això va provocar que l’Estat espanyol hagués de modificar la sentència dictada anteriorment.
Gràcies a la perseverança dels acusats, de les seves famílies i dels advocats defensors, finalment la sentència i el judici es van capgirar, i les condemnes per aquests fets van arribar al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, on va quedar demostrada la pràctica de tortures per part de l’Estat amb la finalitat d’aconseguir les declaracions dels imputats, la manipulació del sistema judicial i les pressions que els mitjans de comunicació van fer contra els imputats en els fets, per tal d’obtenir una sentència que signifiqués un escarment exemplar. 

El projecte 

Estrictament historiogràfic, vol publicar uns punts de vista i unes reflexions dels seus protagonistes que fins ara no es coneixien.
L’estudi només agafa la part de l’independentisme partidari d’aquesta opció. Tenint clar que hi ha molts estudis i llibres publicats sobre el que persegueix l’independència de Catalunya a través de formes pacífiques, que és com creiem que s’ha de resoldre el nostre conflicte aquest segle.

Les novetats 

Hem investigat els casos d’intents d’organitzar aquests grups de resistència armada des de les nostres fronteres.
Hem trobat i estudiat la correspondència entre els principals impulsors del projecte on es veu la idea i el perquè del projecte armat, i fem sortir a la llum els paràgrafs més interessants.
Hem localitzat documentació de l’organització, i publiquem part dels seus document i manuals. Trobareu les ofertes de membres de l’IRA (provisional) a membres del FNC per entrenar i armar independentistes catalans. 
Expliquem les gestions fetes per membres de la resistència francesa per a salvar el seu company en la lluita contra els nazis Manuel Viusà de l’extradició que demanava el govern espanyol al francès.
I molts més fets interessants a ressaltar que havien estat poc estudiats per la historiografia “oficial”. 

L’autor 

Oriol Falguera (Mollet del Vallès, 1972). Ha difós, estudiat i divulgat la història del moviment independentista català des de diferents plataformes, com ara el portal web www.freecatalonia.com (any 2000), és impulsor de l’homenatge als patriotes veterans (2000), membre de la Comissió 75è aniversari de la Constitució de l’Havana (2003), organitzador de la campanya Free Catalonia-Catalunya Lliure (2004), membre fundador de la Comissió Centenari de l’Estelada (2008), organitzador de la campanya I’m Catalan I love freedom (2009), coautor del llibre Cent anys d’Estelada. Un segle d’iconografia independentista (2009). Culmina amb aquest estudi un llarg període de molts anys d’entrevistes i recerca de documentació, per tal divulgar una part oblidada de la memòria històrica de l’independentisme català.