“Rossinyol que vas a França”

Miren Amilibia i Xita Sugranyes, la mare d'Oriol

El passat dissabte 5 d’abril, va ser un dia memorable pels que van poder gaudir de l’homenatge a Oriol Solé Sugranyes, assassinat a tocar la frontera durant la fuga de Segòvia  
Només cinc persones -Carles Garcia Solé, Mikel Laskurain, Koldo Aizpurua, Jesus María Muñoa i Miren Amilibia- van aconseguir amagar-se quinze dies fins que van poder creuar la frontera   


SETMANARI DIRECTA 11/04/2014 
NEUS SOLÀ / @NEUSOLAC

Fent camí cap a la muntanya Atalozti (Navarra)

El passat dissabte 5 d’abril, va ser un dia memorable pels que van poder gaudir de l’homenatge a Oriol Solé Sugranyes, l’anarquista del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) que va morir per un tret de la Guàrdia Civil durant la seva fugida de la presó Segovia la matinada del 5 al 6 d'abril de 1976 amb un grup de presos d’ETA político-militar i cinc presos polítics catalans. 
Com bé diuen alguns historiadors i historiadores, no és el mateix la història que la memòria; com també ho va dir l’historiador i partícip de la fuga de Segòvia, Bixente Serrano Izko davant del monòlit a la muntanya Atalozti (Navarra) en record al seu company de fuga: “La història ens ha marcat, ho sapiguem o no, aquest present, i des d’aquest present així marcat intentem dissenyar la història futura. La memòria, en canvi, és un exercici mental -més o menys fallit, més o menys fructífer- sobre les nostres vivències en el passat”. I en aquest gest afable de familiars i amics que entre abraçades i mirades còmplices es retroben 38 anys desprès en el lloc de la tragèdia, la memòria del que fou un dels membres fundadors del MIL queda ben preservada.  

Oriol Solé Sugranyes, l'ànima dels MIL 

Solé Sugranyes (1948-1976) creia en la lluita armada com a eina d'alliberament de la classe obrera contra el capitalisme. Pertanyia a una família catalana de classe mitjana que, segons les pròpies paraules d’Oriol, l’educà en “l’esperit de lluita per garantir la llibertat” en el sí de la repressió franquista. En els seus inicis, va militar al PSUC i al PCE(i) fins que va optar per l’anarquisme i els grups més combatius del moviment obrer de principis dels anys 70 a través de plataformes de Comissions Obreres.
No va ser fins al gener de 1971 que es va celebrar la primera reunió del MIL en un petit apartament a les afores de Tolosa de Llenguadoc després de que Solé Sugranyes entrés en contacte amb varis joves llibertaris del sud de l'Estat francès com Jean-Claude Torres o Jean-Marc Rouillan, fundador del grup Action Directe. Juntament amb Santiago Soler Amigó, Josep Lluís Pons Llobet i Salvador Puig i Antich; varen ser els seus companys de lluita provinents, com ell, de la classe mitjana barcelonina. 
De la "la bande dels STEN" a la professionalització del MIL 
El MIL s'estructurava en els Grups Autònoms de Combat (GAC). Les seves accions consistien en expropiacions a sucursals bancàries no només per la supervivència dels membres de l’organització sinó també pel manteniment de les seves publicacions clandestines i pel recolzament econòmic a plantilles de treballadores en vaga. Un dels pilars de l’activitat del MIL va ser l’editorial clandestina ‘Ediciones Mayo del 37’, a través de la qual imprimien i difonien textos anticapitalistes per fer créixer la consciència de classe i contribuir a la construcció teòrica del moviment proletari. Al sud de l'Estat francès hi tenien el seu lloc de refugi on tenien el suport de vells militants de la CNT.
Però desprès d’una primera detenció i l'empresonament de l'Oriol el 1971 per intentar entrar a l'Estat espanyol amb Rouillan amb un cotxe robat; Solé Sugranyes va tornar a ser detingut el setembre de 1973 junt amb el seu company Josep Lluís Pons Llobet després d’atracar una sucursal de ‘La Caixa’ en el municipi de Bellver de Cerdanya. Després d’aquest incident, Oriol Solé no sortí de la presó fins a l’abril de 1976 protagonitzant -amb altres presos d’extrema esquerra que complien condemnes per terrorisme o lluita armada- la històrica fuga de Segòvia.  

La fuga de Segòvia: a la recerca de la llibertat 

Mentre la mort de Franco ocasionava la paràlisi del Govern davant una marea popular amb ànsies de llibertat, un grup de presos polítics que complien condemna a la presó de Segòvia excavaven un túnel amb la intenció d’una fuga imminent. Després d’un primer intent frustrat per un infiltrat (‘El Lobo’), la històrica fuga de Segòvia es va fer dur a terme el 5 d’abril de 1976 per un grup de vint-i-nou presos polítics format per vint-i-quatre militants d’ETA poli-mili, un pres de la LCR i cinc catalans membres del FRAP, FAC, PCE(i) i MIL; entre aquests últims, Oriol Solé Sugranyes. 
Aquell dia, els fugitius varen destapar la tapa de rajoles que ocultava el túnel que havien estat cavant durant mesos als lavabos de la presó i es van endinsar pel col·lector d'aigües fecals. “Si alguna cosa s’ha de destacar d’Oriol Solé és la seva gran humanitat” afirma Carles García Solé, antic militant del Front d’Alliberament Català (FAC) i company de fuga d’Oriol. “Encara avui me'n recordo de l’última experiència que vaig tenir a la presó mentre ens escapàvem… havíem de passar per un forat molt estret i no podia continuar. L’Oriol, en veure que jo no podia tirar endavant, va donar mitja volta acompanyant-me tot el trajecte fins arribar allà on teníem la roba”.
A l’altra banda del túnel, després d’un camí d’uns 800 metres pel clavegueram de Segòvia, els esperava un comando exterior organitzat, entre d'altres, per la jove Miren Amilibia. “La consecució de la llibertat ens va donar energia a tots per poder trencar les reixes que intentaven contenir i controlar a les persones que creiem en els altres i en la construcció d’un país per tots i en el que poguéssim participar per ser agents actius de les nostres vides”, va dir la pròpia Miren 38 anys desprès del cru final del seu company. “Varen ser anys de lluita, anys durs però també de molta il·lusió i esperança. Ens vàrem trobar amb l’Oriol en el mateix camí”, sentència. 

Dispersió i fugida al bosc de Sorogain 

Amagats en el tràiler d'un camió que carregava fusta, van viatjar des d'allà fins a Espinal, poble navarrès proper a la frontera on es van amagar en una broda a l'espera d'un mugalari (contacte que els conduiria muntanya a través fins a l'Estat francès). Però algú es va equivocar al donar la contrasenya i el guia no es va presentar. Els evadits sabien que estaven a prop de la frontera i, ansiosos per aconseguir la llibertat, van decidir tirar milles en plena nit.  
Segons la majoria de les persones que van fugir, aquesta decisió va suposar un fracàs. Vint-i-nou persones fugint per muntanyes controlades per la Guàrdia Civil amb una alta freqüència de contrabandistes no van passar desapercebudes. Van ser interceptats per una patrulla de guàrdies que començà a disparar, subdividint-se en petits grups que van córrer per on van poder en mig d'una boira espessa. 
En una de les ràfegues, Oriol va caure mort i la resta, poc a poc, va decidir anar-se entregant. Només cinc persones (Carles Garcia Solé, Mikel Laskurain, Koldo Aizpurua, Jesus María Muñoa i Miren Amilibia) van aconseguir amagar-se dins d'un xalet durant quinze dies fins que van poder creuar la frontera. Un cop van allà, foren confinats pel Govern francès a l'illa de Yeu fins que es decretà l'amnistia d’octubre de 1977 i van poder tornar. 

Oriol Solé, 38 anys desprès 

Amb aquesta valenta història al darrera, l'homenatge del passat dissabte va tornar a fer palesa la força de la memòria, enfortint els vincles humans d’aquelles que fan l’esforç de recordar-la. 38 anys desprès d’aquell tràgic desenllaç, tant la família i amics com els vint-i-dos companys de la històrica fugida hi eren presents; com també hi era present la mare de Solé, Xita Sugranyes de Franch, de 94 anys.  
Malgrat la boira i la pluja fina, el nombrós grup va ascendir fins al punt de la muntanya Atalozti on es troba el monòlit en honor a Oriol Solé Sugranyes, alçat en el punt exacte de la seva mort. El monòlit està format per dues pedres separades mirant cap a Urepel, destí de la fuga: una d’elles prové del poble on va néixer Solé i la segona d’on va morir, explica Joxepe Irigaray, alcalde d’Auritz-Burguete.“L’ambient que es va viure en l’acte reflectia l’existent unió que segueix viva entre nosaltres” va dir Ángel Amigo, participant de la fugida i productor del a pel·lícula d’Immanol Uribe ‘La Fuga de Segòvia’. “Malgrat els anys transcorreguts, la fuga de Segòvia ha estat un esdeveniment que roman a la memòria de tots com un fet molt proper, ja que ens ha quedat gravat”, va afegir. 
Desprès de l’homenatge, es va projectar a la casa de cultura de Burguete el documental ‘The Segòvia Big Band’ en el que es narra la història pels propis protagonistes d’ETA pm que van participar de la fuga. El documental, dirigit per Gemma Serrahima Makay, neboda d’Oriol Solé, i realitzat per Joan Rossell; és una peça més que contribueix en la preservació de la memòria i dels seus herois.