La Marta i la PAH

És, però, un desenllaç trist per tots els que l'havíem convertit en una de les nostres heroïnes i, de la mateixa manera que no serà fàcil pensar en la PAH sense ella, també sospito que els adversaris i molts dels que no havien mogut ni una parpella pels afectats deuen respirar alleugerits  



[12/04/2015]  Enric Ramionet  


Fa un temps, al meu poble, em van encarregar que presentés la Marta Afuera en un acte públic on havia de parlar de les activitats de la PAH. No la coneixia personalment, però l'havia vist en vídeos liderant amb la seva vigorosa artilleria dialèctica els assalts a oficines bancàries o entrevistant-se amb representants polítics sense la més mínima reverència. Enfront dels que encarnaven el poder econòmic i el poder polític, ella encarnava la indignació de les víctimes d'aquests temps en què el dret elemental a disposar d'un sostre s'ha regit per les lògiques més perverses del capitalisme i ha abocat molta gent a l'exclusió i la indigència. L'ímpetu de la Marta sorgeix de raons i legitimitats profundes, de la lluita contra injustícies que els mecanismes del sistema han desatès però que la majoria de l'opinió pública pot reconèixer. La seva severitat irreductible als despatxos d'un alcalde o del director d'una sucursal financera s'ha sustentat en l'autoritat moral que atorga saber-se davant dels responsables a la terra de la decisió celestial de rescatar els bancs i abandonar les persones. És en això, de fet, on resideix l'enorme força de la PAH. Entre el públic de l'acte que vaig presentar no hi vaig identificar, per fortuna, cap director d'una entitat bancària, però hi havia regidors, periodistes, advocats i un empleat dels jutjats. Va rebre tothom. Els responsables polítics dels serveis socials per no haver atès els desnonats, els periodistes per haver permès el predomini d'un discurs que culpabilitzava les víctimes, els advocats per haver-se resignat a una legislació que no oferia gaire sortides i l'empleat del jutjat per haver permès que, si ell no, alguns companys seus neguessin als afectats el dret a l'assistència jurídica d'ofici. La Marta va ser implacable i no va fer cap concessió. Qui no estava amb les víctimes estava amb els botxins i tothom podia elegir. No m'atreviria a dir que aquell discurs agradés a tothom, però em penso que va complaure la majoria. Hem vist com les lògiques de l'economia, les formalitats de la vida política i de la convivència, portaven una gentada a la misèria, i no costa entendre que ella, víctima i portaveu de les víctimes, considerés trencades les regles d'un contracte social ple de disposicions tramposes i que optés per la insubmissió i la desobediència civil. Observant la seva energia, la seva eloqüència i el seu compromís honest i irreductible, s'entenia perfectament la feinada feta per la PAH gironina. La trobaran a faltar. Sé de les complexitats de les relacions humanes i també que la radicalitat de les seves ànsies transformadores a vegades xoca amb els partidaris del pacte, però no sé prou de les raons que expliquen el trencament per prendre partit. És, però, un desenllaç trist per tots els que l'havíem convertit en una de les nostres heroïnes i, de la mateixa manera que no serà fàcil pensar en la PAH sense ella, també sospito que els adversaris i molts dels que no havien mogut ni una parpella pels afectats deuen respirar alleugerits.