"La llavor de Puig Antich rebrota"

Ricard de Vargas Golarons, testimoni directe 







EL PERIÓDICO Diumenge, 2 de març del 2014 
Transcripció de Gemma Tramullas / BARCELONA.-

Múltiples actes en record del revolucionari anticapitalista confirmen que la seva figura, lluny de minvar, s'engrandeix. Avui es compleixen 40 anys de la seva execució i 'Més Periódico' ha demanat a Ricard de Vargas, historiador, poeta i company del mític llibertari al Moviment Ibèric de Alliberament (MIL), un relat en primera persona que situï el personatge en el seu context històric, apunti el seu caràcter i analitzi la vigència dels seus ideals.  

Ricard de Vargas Golarons, dit ‘El Llengües’ o ‘El Gafas’, exposa: 

Entre finals dels anys 60 i principis dels 70 hi havia, com ara, una crisi molt forta del capitalisme. Tota una generació es rebel·lava contra els clixés: hi havia els Beatles, la contracultura, el maig del 68, els hippies… S'havia posat en marxa una revolució de la vida quotidiana. Començaven les vagues salvatges a Europa i hi havia guerrilles i lluites d'alliberament per tot arreu. A Espanya, quatre milions de pagesos emigraven a Catalunya, a Madrid, al País Basc… i aquesta nova classe obrera es convertia en el motor de tot.
La foto del món feia pensar que tot se n'anava a la merda i que la revolució era possible. Les persones que vam coincidir al MIL érem joves i crèiem que podíem canviar el món. Teníem una formació bastant marxista, però viatjàvem molt i estàvem en contacte amb el més nou i radical d'Europa. Agafàvem el que ens interessava de l'anarquisme, del marxisme, dels situacionistes… tot el que reforçava l'autonomia obrera i la personal, perquè no es tractava només de lluitar contra l'opressió econòmica, sinó d'alliberar-nos de la dominació del capitalisme en tots els nivells de la vida quotidiana. Volíem dirigir nosaltres mateixos les nostres vides i construir una societat alliberada.
A diferència de la resta d'Europa, nosaltres teníem la tradició dels maquis anarquistes catalans. Hi va haver més de 500 maquis morts a Catalunya fins al 1963 i això no s'explica a les escoles. Sense aquesta tradició anarquista possiblement no hauríem recorregut a les armes. Atracàvem bancs amb metralletes Stein i bombes de mà que venien d'anarquistes del sud de França que havien lluitat contra els nazis i deixàvem comunicats reivindicant que els diners recuperats pertanyien a la classe obrera, que en sectors minoritaris es plantejava la legitimitat del recurs a la violència.
La gent dóna molta importància als atracaments perquè hi ha armes i t'hi jugues la vida, però per a nosaltres només era un mitjà per aconseguir diners per a dues coses: crear una biblioteca obrera i ajudar els treballadors acomiadats i en vaga. Des del segle XIX existia una tradició d'ateneus obrers i llibertaris on els treballadors anaven a llegir, a aprendre i a discutir després de la fàbrica, però això es va tallar amb la guerra i a finals dels 60 hi havia un buit enorme de cultura obrera. El MIL va començar a actuar poc abans de l'estiu del 1972 i la primera idea va ser crear una biblioteca obrera perquè els treballadors es formessin i poguessin tenir coneixement del que estava passant a Europa. Aquesta va ser la gran aportació del MIL i no les pistoles.
El Salvador procedia d'una família que pertanyia al que ara s'anomenaria classe mitjana i es va matricular a Econòmiques. Estava a tercer i treballava en una oficina quan ho va deixar tot. Altres companys veníem del món obrer i algun del maig del 68. Era una persona molt espontània, jovial, alegre, generosa. Tenia noblesa de caràcter i quan eres al seu costat infonia una confiança i una seguretat enormes.
Feia les coses amb il·lusió, amb alegria, amb molt d'amor i rèiem molt.
Compaginàvem la vida militant amb la diversió. No vivíem per a la revolució, sinó que, conscients que de vida només n'hi ha una, aplicàvem la revolució en la nostra vida quotidiana. El Salvador tenia una guitarra, cantava i componia. Una vegada va dir que se n'anava a Suïssa a gravar unes cançons del Che Guevara i, com que trigava molt a tornar i ens tenia preocupats, el vam anar a buscar. ¡Va resultar que estava amb una dona! Tots ens trobem alguna vegada en la situació d'haver de triar i ell va tornar de seguida.
Tot i que no vam arribar a ser amics, ens vam veure moltes vegades. Dins del MIL jo estava més vinculat a la biblioteca obrera Maig del 37 i ell als Grups Autònoms de Combat, que es dedicaven a les expropiacions [atracaments i robatoris en bancs, oficines de correus i empreses], però coincidíem a les fàbriques i als barris. Era una persona molt atenta a les necessitats i a les reclamacions de la gent.
Solíem trobar-nos en bars anònims de Barcelona, vestits com si fóssim de família acomodada, i gairebé mai tornàvem al mateix lloc. Només hi va haver un bar al carrer de Praga, que encara existeix però que ha canviat d'amos [a la fotografia petita], on ens vam arribar a trobar fins a tres vegades perquè jo donava classes particulars de llatí a una noia que vivia al davant i podia veure'l arribar des del balcó. Recordo que en una d'aquestes trobades em va dir que havíem d'editar uns cassets sobre l'avortament lliure i gratuït.
Puig Antich no era un boig que anava engegant trets per aquí i per allà, que anava atracant bancs. He recuperat una revista que les plataformes anticapitalistes -el sector més radical de comissions obreres- van publicar poc després de la seva execució i on s'explica qui era: «S'han dedicat a presentar Puig com un terrorista, un atracador, com un delinqüent comú a qui li agradava robar i matar i que, portat per aquests sentiments, va arribar a assassinar un guàrdia de l'ordre. És fals […] Puig era un amant de la pau i menyspreava la violència. Si ha hagut de fer-la servir és perquè aquesta és l'única arma eficaç que tenim els treballadors per espolsar-nos de sobre el jou de l'explotació i l'opressió. ¿Puig ha assaltat bancs? Doncs sí. Ha anat a recuperar una part dels diners que els capitalistes ens roben cada dia a la feina i a la botiga perquè aquests diners serveixin per tirar endavant la lluita proletària».Després del tiroteig del carrer Girona [25 de setembre de 1973] en què Puig Antich cau ferit i un policia resulta mort, vaig sortir volant de casa meva. Vaig estar 15 dies ocult al barri de Gràcia i després me'n vaig anar dos o tres mesos a Itàlia. Al tornar, em vaig integrar a l'Organització de Lluita Armada (OLLA), un grup clandestí de treballadors que al sortir de la fàbrica feien sabotatges i atracaments, i durant els mesos que va durar la seva detenció a la Model vam volar monuments franquistes i vam metrallar comissaries.
Vam fer diversos intents per alliberar-lo. En una ocasió ho teníem tot preparat per interceptar el vehicle en què el traslladaven però ell ens va comunicar, a través del seu advocat, que no ho féssim per dos motius: no volia que es vessés sang i pensava que no el matarien.
Nosaltres també pensàvem que no el matarien, perquè a última hora hi va haver una pressió internacional molt forta, però estava condemnat per endavant. Sabíem per diverses fonts que ell no va matar el policia en el tiroteig del carrer de Girona i ara el llibre Salvador Puig Antich, cas obert, de Jordi Panyella, reforça la tesi que va morir en el foc creuat amb altres policies. El judici va ser una farsa. La policia i els militars volien venjança i estic convençut que gent del règim franquista com Samaranch van trucar a Madrid i van acordar donar-los el seu cap.
[Una de les germanes de Puig Antich, Merçona, ha declarat davant una jutge de Buenos Aires que investiga els crims franquistes].
El 2 març de 1974 el van executar a la presó Model. No van permetre al seu advocat presenciar l'execució, però sí que hi van ser presents tots els membres de la cinquena brigada de la policia i els militars. No sabrem mai exactament què va passar: no sabrem mai si el van torturar, si li van escopir, quant el van fer patir... Posa la pell de gallina.
Jo estava clandestí i ni tan sols vaig poder anar al cementiri. La sensació de tristesa i ràbia era enorme. El recordava viu, jovial, ¡no podia estar mort! Ens va costar molt acceptar-ho. Finalment, a mi em van enxampar el novembre del 1974. Poden matar les persones, a Puig Antich, a Oriol Solé Sugranyes, als obrers, però les idees i el desig de lluitar no el poden matar.
L'EXPERIÈNCIA de la mort de Puig Antich va ser traumàtica. Després va venir la transició i moltes coses van callar. Les forces que es deien d'esquerra es van integrar en el sistema, reforçant-lo, i la gent que havia lluitat i que tenia esperances de ruptura es va decebre al veure que, en el fons, no havia canviat res. Aquesta frustració va derivar en desil·lusió i molts van deixar de transmetre el desig de lluita als seus fills, inculcant-los la idea que no hi ha alternativa.
No obstant, la llavor de llibertat que van plantar Puig Antich i molts altres de la nostra època sempre rebrota; pot ser que encara trigui un temps, pot ser que se salti diverses generacions, però sempre reneix. Nosaltres no vam poder canviar el món, però aquella experiència torna a tenir vigència avui. Hi ha tots els projectes autogestionaris, assemblearis i anticapitalistes: les cooperatives radicals, el moviment okupa, l'acció directa (com les ocupacions de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), les CUP, la lluita dels treballadors de Panrico… Els anomenen antisistema, que sembla sinònim de terrorista, quan el sistema és una puta merda. ¡Però si fins i tot els capellans i les monges diuen que estan en contra del sistema!
La Comissió 40 anys de l'Assassinat de Puig Antich organitza avui un acte al cementiri de Montjuïc (12.00 h) i un altre a Can Batlló (17.30) que reunirà les germanes Puig Antich, exmembres del MIL i persones que, com nosaltres, parteixen de la realitat per transformar-la i crear alternatives de mica en mica, des de baix. L'essència és la mateixa, però els revolucionaris d'avui han de trobar el seu camí. Nosaltres vam ser protagonistes d'una altra història i ara amb metralletes no vas enlloc.