Referent anarcosindicalista i de la premsa obrera del nord-est.
El 1921, l'anarquista Lluís Nicolau Fort i la seva companya Llúcia Forns, perseguits pel magnicidi del president Eduardo Dato van ser acompanyats des de Calonge fins a l'Escala per Panxo Isgleas.
El 21 de juliol de 1936, en una reunió celebrada a la caserna de Sant Francesc de Girona, es manifestà partidari de les milícies confederals com a mitjà de derrotar el feixisme insurrecte i impulsar la revolució. Lluità als carrers barcelonins combatent la reacció el juliol de 1936.
A Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants.
S'enfrontà a la provocació burguesa i stalinista que va donar lloc a les jornades de Maig del 37 i va participar en l' intentar l'assalt de l'edifici del Govern i altres punts estratègics de Barcelona.
El maig de 1976 retornà a Catalunya i ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols.
A Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants.
S'enfrontà a la provocació burguesa i stalinista que va donar lloc a les jornades de Maig del 37 i va participar en l' intentar l'assalt de l'edifici del Govern i altres punts estratègics de Barcelona.
El maig de 1976 retornà a Catalunya i ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols.
- Francesc Isgleas Piarnau:
El 16 de febrer de 1892 --altres fonts citen altres anys (1893, 1894 i 1895)-- neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau --citat en ocasions Piernau--, també conegut com Panxo.
Fill d'un obrer surer, heretà la professió i aprengué l'ofici de taper. Abans de fer el servei militar, ja se sentia atret pel pensament anarquista.
En sortir de l'exèrcit, començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a col·laborar en el periòdic Acción Social Obrera (1918-1932) i a assistir a l'Escola Horaciana del seu poble.
El 22 d'abril de 1918 es casà amb Rosa Alsina, de Sant Feliu de Guíxols, i eL 1926 la parella tingué una filla, Flora, i posteriorment dos infants més, Teresa i Josep.
A començament dels anys vint començà a destacar com a organitzador obrer i orador i en 1921 va ser nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en representació de Girona.
Uns companys anarquistes d'acció, carboners de Calonge, al massís de les Gavarres, van enllaçar la fugida des de Barcelona, on estaven amagats a casa la companya Amor Archs, a Blanes i des de Blanes a Calonge de l'anarquista Lluís Nicolau Fort (Felanix, 1887-Gironella, 1939) i la seva companya Llúcia Forns, perseguits pel magnicidi del president Eduardo Dato, el 8 de març de 1921 a Madrid, des d'on van ser acompanyats fins a l'Escala per Panxo Isgleas i des de l'Escala, per la xarxa marítima d'evasió, fins a Portvendres.
El juliol de 1922, en plena repressió governamental contra la CNT, representà els Sindicats Únics de Sant Feliu de Guíxols en la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya celebrada a Blanes. Aquest mateix any, a causa del boicot patronal que li negava la feina, emigrà a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) buscant feina, però va ser expulsat per organitzar una vaga cap a Girona el 13 de setembre de 1923, el mateix dia del cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera. Immediatament s'integrà en la lluita contra la dictadura a l'Empordà i a altres comarques catalanes (mítings, assemblees, reunions, etc.), va treure --amb Fortunato Barthe-- a Sant Feliu de Guíxols Acción Social Obrera, patí detencions i un desterrament a Sòria. En 1930, un cop caiguda la dictadura, destacà en el Ple Regional de Catalunya que es realitzà per reorganitzar la CNT.
Un cop instaurada la II República espanyola, entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, participà en representació del sindicat de Sant Feliu de Guíxols, en la Conferència Regional de la CNT de Catalunya que tingué lloc a Barcelona, en el decurs de la qual presidí una de les sessions.
Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 representà els sindicats de diverses localitats gironines (Cassà de la Selva, Figueres, La Bisbal, Llagostera, Olot, Palamós, Celrà, Calonge, Salt, etc.) en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid.
El 1932 parlà en un míting antielectoral a Badalona i arran de l'aixecament llibertari de Fígols d'aquest any va ser detingut.
El març de 1933 assistí en representació de diverses localitats gironines al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya celebrat a Barcelona, on formà part de la ponència que condemnà l'actitud dels sindicats de Sabadell, i intervingué en dos grans mítings a Barcelona, un per l'abstenció, amb Claro José Sendón, Josep Corbella Suñé, Avelino González Mallada i Jaume Rosquillas Magrinyà, i altre el març organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica, amb Bru Lladó Roca, Tomás Herreros Miguel, Teresa Claramunt Creus, Liberto Callejas, Abelardo Saavedra del Toro i Frederica Montseny.
El 1934, en representació de la CNT, s'entrevistà amb Lluís Companys.
El gener de 1936 signà la ponència sobre les aliances que aprovava la Conferència Regional de la CNT de Catalunya celebrada al cinema Meridiana de Barcelona.
L'1 de maig de 1936 inaugurà el IV Congrés Confederal de la CNT a Saragossa i participà en nom de Sant Feliu de Guíxols en la ponència sobre l'aliança revolucionària. El juny d'aquest mateix any va fer un míting a València amb Serafín Aliaga Lledó, Antoni Alorda García i David Mayordomo.
Lluità als carrers barcelonins combatent la reacció el juliol de 1936 i a Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants, però va ser alliberat el mateix dia.
El 21 de juliol de 1936, en una reunió celebrada a la caserna de Sant Francesc de Girona, es manifestà partidari de les milícies confederals com a mitjà de derrotar el feixisme insurrecte i impulsar la revolució.
Durant la guerra desenvolupà diverses tasques orgàniques: substituí Diego Abad de Santillán en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, participà en la redacció de la ponència que elaborà el pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) en la Conferència Regional (1936), fou delegat de Catalunya en el Ple de Regionals (setembre de 1936), va ser nomenat responsable --amb M. Jordi Frigola i Enric Álvarez Semper-- de la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona (a partir del 7 d'octubre de 1936), va ser conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya (entre desembre de 1936 i maig de 1937),
El matí 3 de maig de 1937, el president Lluís Companys va enganyar al conseller de Defensa, el company Panxo Isgleas, enviant-lo al castell de Figueres en una missió, mentre organitzava, amb Manuel Azaña, l'assalt a l'edifici de la Telefònica de la plaça de Catalunya, a Barcelona, la provocació burguesa i stalinista que va donar lloc a les jornades de Maig del 37. Panxo Isgleas, des de Figueres mateix va dimitir de conseller de la Generalitat per la CNT i va intentar l'assalt de l'edifici del Govern i altres punts estratègics de Barcelona, al costat dels comitès de defensa de barriada i components de l'exèrcit popular de Catalunya que dirigía.
Formà part de la ponència que creà la Comissió Assessora Política (CAP) en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya (juny de 1937), fou membre del Consell Superior de Guerra del govern republicà, assessorà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT (des del juliol de 1937), representà la CNT en reunions del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) (abril de 1938), formà part del Comitè Executiu de la CNT de l'MLE (maig de 1938), demanà la dimissió de Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i criticà la seva gestió en la secretaria (octubre de 1938), fou l'últim secretari general de la CNT de Catalunya fins al final de la guerra.
Quan el triomf feixista era un fet, el febrer de 1939, creuà en tren per Portbou la frontera i fou membre del Consell General de l'MLE (1939) en representació de la CNT. Després va ser tancat al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, amb la seva família s'instal·là a Perpinyà fins que les tropes alemanyes el detingueren i el tancaren al camp de Vernet.
El juliol de 1942 va ser traslladat al camp de Djelfa (Algèria).
Després de l'Alliberament, mantingué tesis puristes i fou íntim del cercle Montseny-Esgleas, però no ocupà càrrecs orgànics importants.
Entre 1945 i 1946 va fer mítings a París i a Narbona.
Instal·lat a París, en els anys cinquanta i seixanta participà en plens regionals, fou assidu del centre confederal i va fer mítings.
El 1967 morí la seva companya Rosa Alsina.
Durant la primavera i estiu de 1974, durant el seu exili, el company de l'Escala Miquel-Dídac Piñero, gran amic de Panxo Isgleas i la seva família, va ser acollit a casa seva, a Suresnes, prop de París, fins que va trobar un estudi, Montreuil, on residi.
Un cop mort el genocida Francisco Franco, el maig de 1976 retornà a Catalunya i ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols.
Francesc Isgleas Piarnau va morir el 14 de febrer de 1977 a Barcelona (Catalunya). Actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom i a l'Arxiu Nacional de Catalunya es troba dipositat part del seu arxiu.
El seu nét Floreal Radresa Isgleas (Perpinyà, 1946-Palafrugell, 1997), pintor, antiquari i agitador cultural, era membre del grup d'afinitat TRAMUNTANA. A partir de la seva mort, l'any 1997, aquest grup anarquista comunista d'afinitat es diu TRAMUNTANA FLOREAL, en el seu record".
Francesc Isgleas Piarnau (1892-1977)
El 16 de febrer de 1892 --altres fonts citen altres anys (1893, 1894 i 1895)-- neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau --citat en ocasions Piernau--, també conegut com Panxo.
Fill d'un obrer surer, heretà la professió i aprengué l'ofici de taper. Abans de fer el servei militar, ja se sentia atret pel pensament anarquista.
En sortir de l'exèrcit, començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a col·laborar en el periòdic Acción Social Obrera (1918-1932) i a assistir a l'Escola Horaciana del seu poble. El 22 d'abril de 1918 es casà amb Rosa Alsina, de Sant Feliu de Guíxols, i eL 1926 la parella tingué una filla, Flora, i posteriorment dos infants més, Teresa i Josep.
A començament dels anys vint començà a destacar com a organitzador obrer i orador i en 1921 va ser nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en representació de Girona.
Uns companys anarquistes d'acció, carboners de Calonge, al massís de les Gavarres, van enllaçar la fugida des de Barcelona, on estaven amagats a casa la companya Amor Archs, a Blanes i des de Blanes a Calonge de l'anarquista Lluís Nicolau Fort (Felanix, 1887-Gironella, 1939) i la seva companya Llúcia Forns, perseguits pel magnicidi del president Eduardo Dato, el 8 de març de 1921 a Madrid, des d'on van ser acompanyats fins a l'Escala per Panxo Isgleas i des de l'Escala, per la xarxa marítima d'evasió, fins a Portvendres.
El juliol de 1922, en plena repressió governamental contra la CNT, representà els Sindicats Únics de Sant Feliu de Guíxols en la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya celebrada a Blanes. Aquest mateix any, a causa del boicot patronal que li negava la feina, emigrà a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) buscant feina, però va ser expulsat per organitzar una vaga cap a Girona el 13 de setembre de 1923, el mateix dia del cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera. Immediatament s'integrà en la lluita contra la dictadura a l'Empordà i a altres comarques catalanes (mítings, assemblees, reunions, etc.), va treure --amb Fortunato Barthe-- a Sant Feliu de Guíxols Acción Social Obrera, patí detencions i un desterrament a Sòria. En 1930, un cop caiguda la dictadura, destacà en el Ple Regional de Catalunya que es realitzà per reorganitzar la CNT.
Un cop instaurada la II República espanyola, entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, participà en representació del sindicat de Sant Feliu de Guíxols, en la Conferència Regional de la CNT de Catalunya que tingué lloc a Barcelona, en el decurs de la qual presidí una de les sessions.
Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 representà els sindicats de diverses localitats gironines (Cassà de la Selva, Figueres, La Bisbal, Llagostera, Olot, Palamós, Celrà, Calonge, Salt, etc.) en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid.
El 1932 parlà en un míting antielectoral a Badalona i arran de l'aixecament llibertari de Fígols d'aquest any va ser detingut.
El març de 1933 assistí en representació de diverses localitats gironines al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya celebrat a Barcelona, on formà part de la ponència que condemnà l'actitud dels sindicats de Sabadell, i intervingué en dos grans mítings a Barcelona, un per l'abstenció, amb Claro José Sendón, Josep Corbella Suñé, Avelino González Mallada i Jaume Rosquillas Magrinyà, i altre el març organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica, amb Bru Lladó Roca, Tomás Herreros Miguel, Teresa Claramunt Creus, Liberto Callejas, Abelardo Saavedra del Toro i Frederica Montseny.
El 1934, en representació de la CNT, s'entrevistà amb Lluís Companys.
El gener de 1936 signà la ponència sobre les aliances que aprovava la Conferència Regional de la CNT de Catalunya celebrada al cinema Meridiana de Barcelona.
L'1 de maig de 1936 inaugurà el IV Congrés Confederal de la CNT a Saragossa i participà en nom de Sant Feliu de Guíxols en la ponència sobre l'aliança revolucionària. El juny d'aquest mateix any va fer un míting a València amb Serafín Aliaga Lledó, Antoni Alorda García i David Mayordomo.
Lluità als carrers barcelonins combatent la reacció el juliol de 1936 i a Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants, però va ser alliberat el mateix dia.
El 21 de juliol de 1936, en una reunió celebrada a la caserna de Sant Francesc de Girona, es manifestà partidari de les milícies confederals com a mitjà de derrotar el feixisme insurrecte i impulsar la revolució.
Durant la guerra desenvolupà diverses tasques orgàniques: substituí Diego Abad de Santillán en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, participà en la redacció de la ponència que elaborà el pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) en la Conferència Regional (1936), fou delegat de Catalunya en el Ple de Regionals (setembre de 1936), va ser nomenat responsable --amb M. Jordi Frigola i Enric Álvarez Semper-- de la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona (a partir del 7 d'octubre de 1936), va ser conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya (entre desembre de 1936 i maig de 1937),
El matí 3 de maig de 1937, el president Lluís Companys va enganyar al conseller de Defensa, el company Panxo Isgleas, enviant-lo al castell de Figueres en una missió, mentre organitzava, amb Manuel Azaña, l'assalt a l'edifici de la Telefònica de la plaça de Catalunya, a Barcelona, la provocació burguesa i stalinista que va donar lloc a les jornades de Maig del 37. Panxo Isgleas, des de Figueres mateix va dimitir de conseller de la Generalitat per la CNT i va intentar l'assalt de l'edifici del Govern i altres punts estratègics de Barcelona, al costat dels comitès de defensa de barriada i components de l'exèrcit popular de Catalunya que dirigía.
Formà part de la ponència que creà la Comissió Assessora Política (CAP) en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya (juny de 1937), fou membre del Consell Superior de Guerra del govern republicà, assessorà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT (des del juliol de 1937), representà la CNT en reunions del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) (abril de 1938), formà part del Comitè Executiu de la CNT de l'MLE (maig de 1938), demanà la dimissió de Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i criticà la seva gestió en la secretaria (octubre de 1938), fou l'últim secretari general de la CNT de Catalunya fins al final de la guerra.
Quan el triomf feixista era un fet, el febrer de 1939, creuà en tren per Portbou la frontera i fou membre del Consell General de l'MLE (1939) en representació de la CNT. Després va ser tancat al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure, amb la seva família s'instal·là a Perpinyà fins que les tropes alemanyes el detingueren i el tancaren al camp de Vernet.
El juliol de 1942 va ser traslladat al camp de Djelfa (Algèria).
Després de l'Alliberament, mantingué tesis puristes i fou íntim del cercle Montseny-Esgleas, però no ocupà càrrecs orgànics importants.
Entre 1945 i 1946 va fer mítings a París i a Narbona.
Instal·lat a París, en els anys cinquanta i seixanta participà en plens regionals, fou assidu del centre confederal i va fer mítings.
El 1967 morí la seva companya Rosa Alsina.
Durant la primavera i estiu de 1974, durant el seu exili, el company de l'Escala Miquel-Dídac Piñero, gran amic de Panxo Isgleas i la seva família, va ser acollit a casa seva, a Suresnes, prop de París, fins que va trobar un estudi, Montreuil, on residi.
Un cop mort el genocida Francisco Franco, el maig de 1976 retornà a Catalunya i ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols.
Francesc Isgleas Piarnau va morir el 14 de febrer de 1977 a Barcelona (Catalunya). Actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom i a l'Arxiu Nacional de Catalunya es troba dipositat part del seu arxiu.
El seu nét Floreal Radresa Isgleas (Perpinyà, 1946-Palafrugell, 1997), pintor, antiquari i agitador cultural, era membre del grup d'afinitat TRAMUNTANA. A partir de la seva mort, l'any 1997, aquest grup anarquista comunista d'afinitat es diu TRAMUNTANA FLOREAL, en el seu record".
Francesc Isgleas Piarnau (1892-1977)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada