Nord-est Llibertari: Acte de rebuig popular a l’ocupació militar de Girona per les tropes franquistes fa 75 anys

dimarts, 4 de febrer del 2014

Acte de rebuig popular a l’ocupació militar de Girona per les tropes franquistes fa 75 anys

lA PLAÇA EN QUESTIÓ

Concentració aquest dimarts 4 de febrer a la plaça gironina del Carril

TRAMUNTANA VERMELLA MAIL 04/02/2014
Girona (Gironès).-

El grup municipal de la CUP de Girona ha organitzat un acte antifeixista aquest dimarts 4 de febrer a l'actual plaça dedicada poeta falangista Marquina per recordar els morts dels bombardejos franquistes el dia que just es compleixen els 75 anys de l'ocupació militar franquista de la ciutat.
El portaveu de la CUP, Jordi Navarro, ha explicat en la part introductòria de l'acte antifeixista que es demanarà de manera oficial el canvi de nom de la plaça perquè passi a dir-se plaça del Carril, nom popular que va tenir l'espai des del 1862 amb l'arribada del ferrocarril en aquest punt. Pere Castellanos i l'historiador Pere Cornellà, de la comissió de cultura de la CUP, han explicar els motius per impulsar el canvi de nom de la plaça. Cornellà va assenyalar que Eduardo Marquina va ser un clar exponent del franquisme per Amèrica llatina i destacat integrant falangista, i va assegurar que va tenir ínfima relació amb Girona.
La plaça també es va dir Francesc Macià entre el 1934 i el 1937, quan va adoptar el nom d'Avel·lí Loriente, un milicià de la CNT i militant anarcosindicalista ferroviari.
El nom de plaça Poeta Marquina es va adoptar l'any 1943 per part de l’ajuntament franquista gironí, però la presència del bar Núria fa que molta gent la conegui com la plaça del Núria.
La CUP també demana al consistori de Girona que s'instal·li un plafó que recordi els durs bombardejos franquistes de gener i febrer de 1939 contra la població civil, en què es calcula que van morir més de 50 persones. També que s'informi del refugi antiaeri construït el 1938, just a sota on ara hi ha els jocs infantils.
En l’acte d'aquest 4 de gener s’han col·locat de flors en memòria de les víctimes mortals del franquisme i s’ha guardat un minut de silenci per les persones mortes a Girona fa 75 anys per l'actuació de les forces feixistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

‘Insurrección. Las sangrientas jornadas del 3 al 7 de mayo de 1937". Nou llibre d’Agustí Guillamón.

“Sólament dues petites organitzacios, Amigos de Durruti i SBLE, intentaren evitar la derrota i donar a l’aixecament [de maig de 1937] uns objectius clars. El proletariat revolucionari barceloní, essencialment anarquista, lluità per la revolució, inclús contra les seves organitzacions i contra els seus líders, en un combat que ja s’havia perdut el juliol de 1936, en el mateix moment en que es va mantenir en peus l’aparell estatal i canvià la lluita de classes pel col·laboracionisme i la unitat antifeixista”

“La veu silenciada” restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou

El llibre “La veu silenciada” de la periodista llagosterenca Mercè Carbó, restitueix la memòria de l'anarcosindicalista de Llagostera Eugeni Gurnès Bou.El llibre parteix de la recuperació documental i la restitució de la memòria que ha fet Eugènia Riera sobre el seu avi, Eugeni Gurnés, que fou alcalde de Llagostera per la CNT-AIT entre el novembre del 1936 i el febrer del 1937 i que va ser afusellat al cementiri vell de Girona --on van ser afusellats vuit llagosterencs més-- el 7 de maig del 1943.

Catalunya i les anarquistes

"El poble català, durant tot aquest procés, ja ha donat per si mateix vàries mostres de rebel·lia i de desobediència a disposicions, mandats, ordres i lleis. Només falta, per part de nosaltres, de totes les que componem les forces extraparlamentàries de carrer, que empenyem per coadjuvar al fet que també es vegin capaces de desobeir als seus propis líders i comencin a prendre decisions sobre el social, sobre la producció, sobre la distribució, sobre el pa i el sostre, sobre la seva destinació, sense delegar en ningú més que en elles mateixes".

L’últim cop de Quico Sabaté

Després de vint anys de lluita armada, Quico Sabaté havia esdevingut un mite per les classes populars, sempre a punt de burlar-se de la repressió policial. El dia de Reis de l’any 1960, Barcelona havia de ser protagonista d’un segrest polític espectacular. Conservar els ostatges a Sarrià permetia que la policia es mobilitzés per tot arreu, però no a cinc-cents metres del lloc del segrest. Poc a poc anem coneixent les trajectòries dels maquis i els guerrillers llibertaris morts durant el franquisme. En el centenari de Quico Sabaté.

Classe i Lluita de classes

La lluita de classes no és només l’única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels feréstecs i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d’una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada i marginació. O ells o nosaltres ...