Les Gavarres, encara

Només falta que es reconegui i es protegeixi amb la declaració de parc natural 





[13/01/2014] Josep Matas (*) 

Divendres passat vam quedar amb el nostre amic Quim per pujar a Rafart a mirar unes parets antigues que havien aparegut arran d'un camí. En Quim viu a Celrà i en va fer més via que nosaltres, que hi vam pujar des de Sant Daniel. A mitja tarda estàvem tots tres observant unes parets gruixudes, sense obertures, mirant d'entendre a què podien correspondre. Abans amb prou feines es veien, però ara són molt visibles perquè algú ha estassat aquella peça de bosc. Rafart, oblidava dir-ho, és un antic veïnat del terme de Celrà. Avui és només un topònim que identifica un conjunt de ruïnes escampades al capdamunt de la vall de la riera de Palagret, amb una única casa dreta: cal Dinaret. Què deuen ser aquelles noves restes? Un antic celler?, una esglesiola? En qualsevol cas no és pas gens estrany que apareguin elements com aquests a les Gavarres. Al contrari. Cada cop que es neteja un tros de bosc es fan visibles nous testimonis de la intensa i antiquíssima, i persistent, presència humana en aquelles muntanyes. Fa 70 o 80 anys van quedar pràcticament deshabitades i la vegetació va anar tapant camins, masos, molins, forns, pous, mines... que reapareixen quan algú neteja. Les Gavarres són unes muntanyes tímides. Sembla que vulguin passar desapercebudes però tenen molts petits tresors; molts més queden per descobrir. Estem parlant d'un bosc enorme i de fàcil accés que ha quedat al mig d'una zona densament poblada. Per això la gent de Cassà, de Palamós, de la Bisbal, de Calonge, de Quart, de Girona... s'ha fet seves les Gavarres com a gran zona de lleure. Els que vivim a la vora els fem fer aquesta nova funció social. Ara només falta que ho reconeguin les institucions i les protegeixin amb la declaració de parc natural. Fa 35 anys ja es demanava i ara el moment és especialment oportú. Sense pressió urbanística és més fàcil endreçar el territori de manera assenyada. 
Ja baixant de Rafart vam trobar ciclistes, gent passejant i nois que corrien. Prop de la font dels Lleons vam veure un home amb una bossa amb tres pinetells. Es diu Joan i ens coneixem d'altres ocasions. “Caram, pinetells i macos!”, li vam dir. “Rèe, rè de rè, no cal pas que busqueu”, ens desanimà. Pels bolets esperarem a la tardor vinent, certament, però seguirem gaudint de les Gavarres tot l'any, com tanta gent fa. Esperem que les nostres institucions ho sàpiguen veure i els reconeguin aviat la importància. 

(*) Historiador empordanès, llicenciat en dret i arxivista.